30.06.2026 - 21:00
|
Actualització: 30.06.2026 - 22:50
En plena tempesta judicial, policíaca i mediàtica, l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán acaba de publicar un llibre amb un títol ben descriptiu: La caída. Poder, relato y destrucción en la era del juicio político (“La caiguda. Poder, relat i destrucció en l’era del judici polític”). És un llibre autoeditat i publicat a Amazon, en què l’ex-mà dreta de Pedro Sánchez narra en primera persona l’experiència i les sensacions d’haver estat “assegut en una taula on es prenien decisions que afectaven tot un país” i, quinze dies després: “Estar tot sol, en nou metres quadrats, provant d’entendre com he arribat fins aquí.” No és pas un llibre de grans revelacions –hi ha una cautela evident pel moment processal que viu, tenallat per dues grans causes de presumpta corrupció al voltant del PSOE–, sinó de reflexions per aquest trànsit tan ràpid de ser un imprescindible de Sánchez a ser un empestat. I segurament el capítol amb més contingut polític del llibre és aquell en què explica el seu paper de negociador amb Junts, el moment que afirma que li va canviar la vida.
I sobretot la fotografia que el va il·lustrar: aquella en què se’l veia assegut en un sofà al despatx del president Carles Puigdemont a Brussel·les, acompanyats de l’eurodiputada socialista Iratxe García i el secretari general de Junts, Jordi Turull. “Aquesta imatge ha estat interpretada de moltes maneres. Per a alguns, un acord; per a uns altres, una línia travessada. Per a mi, el començament de tot el que vindria després”, diu Cerdán, que vincula el fet de ser la cara visible de l’acord entre Junts i el PSOE per la llei d’amnistia i la investidura de Pedro Sánchez a la persecució judicial que ha sofert després. “Hi ha un moment que va marcar un abans i un després a Espanya, però també a la meva vida: les negociacions per a la investidura amb Junts. Vaig passar de treballar principalment a l’ombra, essent una cara poc coneguda, a convertir-me en el protagonista d’una negociació que tenia com a objectiu aconseguir la investidura més difícil de la democràcia a Espanya.”
Explica que ja feia temps, mesos abans de la convocatòria de les eleccions espanyoles avançades del juliol del 2023, que Pedro Sánchez li havia encarregat que obrís una via de diàleg amb Junts per Catalunya que era inexistent. “No podíem mantenir-nos sense interlocució amb un partit com Junts, amb tot el que representa a Catalunya. Em va encarregar intentar d’obrir aquesta via de diàleg perquè, a més, ‘era possible que després de les eleccions generals de 2023 els necessitéssim per governar i per fer avançar la investidura’, tal com ell mateix em va dir. Els resultats li van donar la raó.”
La primera pedra de la relació fou una reunió amb Jordi Turull a Bilbao, recorda Cerdán. “Vam parlar, vam intercanviar els telèfons i van començar les reunions entre tots dos, gairebé sempre a Barcelona, on jo em traslladava tot sol i amb una discreció absoluta. Aquestes reunions van servir per a conèixer-nos millor.”
La nit de les eleccions espanyoles va quedar clar que els set diputats de Junts serien decisius per a la investidura de Sánchez. “Fou una negociació molt complexa, carregada de simbolisme i de pressió”, afegeix Cerdán en el llibre. “Va incloure nombroses trobades discretes; d’altres es van retransmetre des de fora d’Espanya, on érem perseguits pels mitjans de comunicació, hi havia una gran exposició pública i es tractaven decisions d’alt impacte polític.”
“En aquell moment, l’entorn comença a canviar”
Fins el dia de la fotografia. “A partir d’aquell moment, vaig deixar de ser una figura desconeguda per a l’opinió pública, i això ho va canviar tot. Perquè, quan passes a ser visible, també passes a ser objecte d’atenció, d’anàlisi i, en molts casos, de crítica. Les negociacions per a la investidura amb Junts es van tòrcer unes quantes vegades: quan l’acord pràcticament ja era fet, sorgia alguna cosa a última hora que feia que es bloqués. Van ser moltes hores i molts dies de negociacions, en jornades de tensió extrema.”
Cerdán situa en aquell moment el punt d’inflexió, quan finalment es va signar l’acord de Brussel·les. “Tot semblava estable, tot tenia sentit. I, tanmateix, allò que havia de passar ja estava en marxa.” I descriu així com va viure l’inici de publicacions sobre la seva suposada implicació en el cas. “Al principi no hi ha cap cop. Hi ha una cosa més perillosa: la subtilesa. Comences a notar una incomoditat. Llegeixes una notícia. Després una altra. I una altra. El teu nom comença a aparèixer, no en una acusació formal ni en una decisió judicial, sinó en titulars. I els titulars no pregunten, insinuen. La sospita no necessita ser certa, només necessita repetir-se.”
Continua: “Al principi penses que passarà, que s’aclarirà, que tot això s’aturarà en algun moment, però no s’atura; ben al contrari, creix. El problema no és què passa. És què comença a semblar. En aquell moment, l’entorn comença a canviar. Reps trucades, missatges de suport, gests de proximitat, però també comences a percebre alguna cosa diferent. Mirades que canvien, converses que es tornen més mesurades, silencis allà on abans hi havia naturalitat.”
Fins que arriba un moment clau, la confessió de l’empresari Víctor de Aldama el novembre del 2024, que per a Cerdán no fou gens casual. “Una setmana abans de la meva reelecció com a secretari d’Organització en el congrés del Partit Socialista fet a Sevilla els dies 29, 30 de novembre i 1 de desembre de 2024, es va publicar una informació en què s’afirmava que un empresari investigat, Víctor de Aldama, assegurava que m’havia lliurat una comissió de 15.000 euros en un bar del carrer Ferraz, just davant la seu del PSOE, vinculada a una licitació al País Basc.”
La caiguda
Cerdán descriu amb detall el moment de la publicació de l’informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil que l’assenyalava en la presumpta trama de comissions en canvi de la manipulació de contractes d’obra pública. “L’informe arriba al mòbil. L’obro. Començo a llegir-lo del meu escó estant, a l’hemicicle, durant el ple. Al començament, intento de mantenir la normalitat, però a mesura que avanço pàgina rere pàgina, tot comença a canviar. El soroll, les veus desapareixen. L’hemicicle continua essent-hi. Jo ja no.”
Nega el contingut. En tot el llibre, Cerdán no aporta pas arguments contra les acusacions; es limita a descriure fets (molt seleccionats), sensacions i reflexions sobre la velocitat de la seva caiguda política. “I el que llegeixo no té sentit: interpretacions sense fonament, afirmacions que no reconec i, sobretot, uns àudios que no són converses meves. Continuo llegint i, com més llegeixo, més clar ho tinc. No és tan sols què hi diu, és què causarà. Les acusacions són gravíssimes. L’impacte serà immediat: no hi ha marge, no hi ha temps i no hi ha espera.”
Quan acaba el ple, se’n va a la seu del PSOE. “Allà, amb el meu equip, prenc una decisió. No perquè reconegui allò que diu, sinó perquè entenc què ve. Redacto la meva dimissió com a secretari d’Organització i decideixo que lliuraré la meva acta de diputat. Vull deixar-ho clar: ningú no em va demanar la dimissió. Va ser una decisió pròpia, convençut que era la meva obligació, que era l’única manera de poder-me defensar. En aquell moment rebo una nova trucada de Pedro Sánchez. Ja havíem parlat unes quantes vegades d’ençà que va aparèixer l’informe. Em demana que vagi a la Moncloa.” Diu que es van reunir al despatx de Sánchez i que li va comunicar la decisió que havia de pres de dimitir.
La solitud
La caiguda es va precipitar. “En qüestió de dies, vaig passar de debatre estratègies amb el president del govern a ser acusat de delictes molt greus i a travessar la porta d’una presó preventiva. Tot això, retransmès en directe. De sobte, em trobava tot sol en un món completament destruït al meu voltant. La caiguda no va ser únicament institucional, que és la menys important. Va ser personal, emocional i vital.”
Diu que l’assegurança de responsabilitat civil va rebutjar d’assumir la seva defensa, cosa que va denunciar, i que l’advocat del partit li va trucar per dir-li que deixava de representar-lo que cerqués una defensa pel seu compte. “En el moment més delicat de la meva vida, i en qüestió d’hores, em vaig quedar sense cobertura legal, sense suport polític, sense recursos. Abandonat i apallissat. Em vaig trobar tot sol.”
No explica pas com va contactar amb Benet Salellas ni per què va triar-lo com a advocat, tot i que sí que destaca alguns moments compartits amb Salellas i li agraeix, tant a ell com a Jacobo Teijelo, també advocat seu, el suport no tan sols jurídic sinó també personal i psicològic.
Cerdán ha fet aquest pas per enfortir el relat de la seva defensa, que el presenta com una víctima d’una guerra del poder judicial i d’altres forces del sistema que tenien l’objectiu de liquidar-lo políticament com a venjança pel seu paper destacat com a negociador, com a “arquitecte de les majories impossibles”.
