A noranta-cinc anys, ahir va morir-se al País Basc Alfonso Sastre. Sastre, és evident i ho reconeixen fins i tot els seus enemics, ha estat un escriptor espanyol extraordinari, un autor teatral sobretot radical en les seues propostes i brillant en la seua mirada. Però, per damunt de tot, Alfonso Sastre ha estat un home valent. De la mateixa manera que la seua companya, Eva Forest, va ser una dona valenta. Valents, tots dos, en el sentit més mitològic de la paraula. Valents perquè, tal com Maya Angelou explica en algun versot que ara no trobe, i demane perdó per si la cita no és exacta, “la valentia és la més important de totes les virtuts, perquè sense valentia no es pot practicar cap virtut més de manera coherent”.

Sastre va ser un home molt valent, molt, en els temps foscs de la dictadura franquista. Però també ho va ser, i això el fa diferent i especialment honorable, en la transició postfranquista. Avui sabem, és una evidència pura, que l’adulació controlada de la democràcia borbònica va esdevenir un instrument més eficaç per al règim que no pas la tosca repressió exercida pels fanàtics de la camisa blava. Molta gent que havia lluitat honorablement contra el franquisme es va deixar embolicar en la teranyina de la democràcia que el franquisme mateix havia dissenyat.

Però Sastre, no. Podria haver tret partit, si hagués volgut, de la seua lluita insistent contra la censura franquista. Va ser dels més intel·lectuals i més intransigents, com es veu clar en la polèmica cèlebre amb Buero Vallejo. Buero l’acusava d'”impossibilista” per no voler rebaixar els seus texts i fer-los digeribles per a la dictadura. Insinuava que volia ser censurat per presumir de la seua llibertat. I Sastre va respondre amb unes paraules exactes, en què no sobra ni una lletra, que allò que feia era “rebutjar que la consciència d’aquest gran obstacle de la vida cultural [la censura] esdevingués una font d’automutilacions”.

Acabat el franquisme, Sastre, que havia militat al PCE i sempre es va continuar definint com a comunista, va restar estupefacte davant la ràpida conversió dels seus al credo de la monarquia juancarlista. I, per a mantenir-se coherent, va decidir d’instal·lar-se a viure al País Basc, per a defensar-se de la moderació generalitzada que ho impregnava tot i per a donar suport a qui pensava que continuaven essent els únics a plantar cara al règim i la seua transformació, l’esquerra abertzale.

No va ser un camí fàcil ni senzill. Si el 1956 va haver de tastar la presó franquista, el 1980 va ser detingut per la policia postfranquista que l’acusava de col·laborar amb ETA. Però si la presó del 1956 no el va espantar, tampoc no el va espantar la detenció del 1980. Ni els duríssims anys, dècades, que van venir i en què l’estat espanyol ho va provar tot per a frenar el moviment independentista basc: il·legalitzacions, prohibicions, tortures, presó, assassinats extrajudicials, allò que fes falta.

Sastre, sempre amb Eva Forest al costat, fins que es va morir el 2007, ho va resistir tot sense perdre mai la coherència i la confiança que un dia serem capaços de fer un món millor, la construcció del qual va guiar la seua vida sencera.

Per tant, crec que ara que la farsa postfranquista viu el moment més difícil, ara que milions de persones han deixat de creure’s que vivim en una democràcia normal com les altres, amb el grau de llibertat personal i col·lectiva que tenen els altres i amb la capacitat de decidir sobre les seues vides que tenen els altres, ara cal donar les gràcies d’una manera molt especial a gent com Alfonso Sastre. Sense ells, sense la seua resistència titànica, sense la seua enorme capacitat intel·lectual, sense la força volcànica dels seus millors sentiments, simplement mai no hauríem arribat ací on som.

 

PS1. Normalment el dissabte no hi ha editorial, però avui no podia mantenir-me callat arran de la mort d’un home que he admirat tant. Això fa que, en realitat, avui publique dos texts: aquest editorial i el meu article setmanal de la sèrie “Galeusca de directors“. A partir d’aquesta setmana, trobareu la sèrie cada dissabte, ara amb tres articles: el meu –aquesta setmana “La Catalunya oficial i la Catalunya real“–, el de Maria Obelleiro, directora de NósDiario –aquesta setmana “Ens desvirtualitzem“–, i el de Martxelo Otamendi, director de Berria –aquesta setmana “De batussa en batussa fins a la derrota“. L’article de Mercè Ibarz, que normalment apareixia dissabte, passa a diumenge, i acompanyarà la columna habitual d’Andreu Barnils.

PS2. Una altra col·laboració entre tots tres diaris s’acaba avui. És una sèrie de contes d’autors que escriuen originalment en català, èuscar, gallec i irlandès que tots tres diaris, com també l’irlandès BelfastMedia, hem anat publicant en les nostres llengües respectives. El conjunt dels contes el trobareu ací i si en voleu llegir algun en particular, podeu punxar sobre els noms:

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.