Alexis Marí
Alexis Marí, durant la seva etapa com a diputat de Ciutadans a les Corts Valencianes.

Alexis Marí (València, 1972) és un dels primers càrrecs de Ciutadans que va deixar el partit, l’any 2017. Ex-diputat i ex-síndic a les Corts Valencianes, Marí va estripar el carnet quan va veure la deriva cap a la dreta de la formació que dirigia Albert Rivera. Abans havia estat coordinador d’UPyD al País Valencià –havent derrotat Toni Cantó–, i el 2014 va fer el salt a Ciutadans. Fou director de campanya i elegit diputat l’any 2015, però el juny del 2017 va abandonar el grup parlamentari. També havia treballat com a agent de la Guàrdia Civil i en el sector de la seguretat privada.

Marí, que va criticar la violència policíaca del Primer d’Octubre, ha visitat els presos polítics a Lledoners i el president Carles Puigdemont a Waterloo. Té un discurs molt crític amb Ciutadans, que defineix com un partit de transfuguisme ideològic. En aquesta entrevista explica que la crisi actual ve de lluny, que no va sentir-se escoltat i que la formació al País Valencià es governava des de la imposició de l’executiva de Madrid.

Vau ser, potser, dels primers dirigents de pes a marxar de Ciutadans. Com veieu ara la crisi del partit i la sortida de dirigents i càrrecs?
—No és res de nou. Sorprèn que sorprengui. Quan me’n vaig anar, ja ho havien fet 400 càrrecs institucionals. Això no ha passat a cap partit en un període tan curt d’ençà que som, suposadament, en democràcia. I quan va plegar Albert Rivera, n’eren prop de 700. És una barbaritat. Ha estat una sagnia. Al País Valencià, Carolina Punset, jo mateix, un diputat al congrés, els portaveus a les diputacions de València i Alacant, i en ajuntaments significatius… No criticaré ningú, però ací, al País Valencià, tots els nous membres del partit semblaven contractacions més que no pas incorporacions. Eren les deixalles del PP, tots havien tingut algun assumpte estrany o confús. Es va veure claríssimament que el partit virava a la dreta o a l’extrema dreta. Molts ex-companys de Ciutadans han acabat a Vox.

En quin moment considereu que va començar la crisi de Ciutadans?
—Aquesta última onada va començar quan se’n va anar Albert Rivera. Era una figura d’una envergadura política que podies posar un pal de fregar de cap de llista, amb tot el respecte pels meus ex-companys, que si Rivera treia un resultat excel·lent, es replicava a les comunitats autònomes o als municipis. Quan ell decau i passen a deu diputats, la por de perdre el càrrec fa que molts comencin a cercar unes altres possibilitats si volen continuar en la política. Han anat desembocant càrrecs en el PP i crec que continuarà passant.

L’objectiu de Ciutadans era superar el PP, però al final el PP és qui pren l’espai a Ciutadans.
—Recordo una discussió amistosa amb Carolina Punset quan havia abandonat el comitè executiu. Em va explicar que Villegas i companyia deien que volien absorbir el PP, i gairebé ho van aconseguir quan van treure 57 diputats. Vaig dir-li que estaven grillats. Amb l’estructura del PP, les bases es despertarien, tot i que estaven avergonyides per la corrupció… Ara és el PP qui vol reflotar amb les deixalles de Ciutadans. És una situació penosa. El PP continua essent el referent de la dreta conservadora, mirant de reüll l’extrema dreta, i d’allò que queda de Ciutadans, el 80% tornarà al PP i el 20% anirà a Vox.

Quins errors estratègics creieu que han comès?
—El partit va virar a la dreta i se li va veure molt el llautó. Quan Ciutadans va néixer fora de Catalunya, per exemple al País Valencià, volia ser un partit transversal, que pactés polítiques amb partits d’esquerra o, fins i tot, nacionalistes. Recordo que em trucaven de Madrid, com si això fos una sucursal de Bankia, demanant-me per què havia pactat amb Compromís. Doncs perquè era bo per als ciutadans valencians, a qui jo representava. Això sempre ho han entomat molt malament, a Ciutadans. Aquest sucursalisme i la manca de sensibilitat i empatia. Per exemple, al País Valencià, el fet de no voler el Consell Jurídic Consultiu o un dret privat propi. El pecat mortal de Ciutadans va ser que la gent entenia que podia ser un partit transversal, agafar les coses bones de la política d’acord amb el PSOE, Podem, Compromís o el PP, i deixar l’extrema dreta fora, com tots els partits decents d’Europa, i això va deixar-se simplement per estudis demoscòpics i sociològics. Aquest transfuguisme ideològic i identitari constant, aquesta falta de criteri, aquest vaixell sense rumb, va desil·lusionar la gent. Va virar a la dreta i, al final, l’únic objectiu era superar el PP. I últimament, els pactes vergonyosos amb l’extrema dreta que nega drets fonamentals que eren també fonamentals per a Ciutadans, com ara el feminisme i els drets LGTBI. Us posaré un exemple d’actualitat.

Endavant.
—Abans de les eleccions del 2015, teníem claríssim que la central nuclear de Cofrents s’havia de tancar tant sí com no. No hi havia cap dubte. Vam arribar a les Corts i ens van dir que ens havíem d’abstenir, com a mínim, perquè l’alcaldia era de Ciutadans i hi havia gent que hi treballava. Home, haver cercat alternatives! Quan Rivera parlava de manera honesta, deia que el programa electoral era un contracte amb els ciutadans que s’havia de complir. D’això, se’n van oblidar. Dels nostres diputats, un grup va votar a favor de la proposta de Compromís de tancar la central i uns altres van votar a favor de mantenir-la. Una vergonya.

Per què els dirigents de Ciutadans no han vist venir aquesta desfeta?
—Nego la major. Crec que estaven convençuts, fins a la clatellada de Rivera, que podien derrotar el PP. Abans, van quedar-se sols defensant Rajoy en la moció de censura. Una altra vergonya. Recordo que des de Madrid em deien que estigués tranquil, que no farien ni un cafè amb Rajoy. I em vaig assabentar per un periodista que Ciutadans havia arribat a un acord de governabilitat amb el PP de Rajoy, el partit més corrupte d’Europa. Aquesta mena de decisions, de quatre ideòlegs de bar, ha portat Ciutadans a l’ostracisme més absolut.

Us van destituir com a síndic a les Corts el 2017 per les desavinences amb Rivera. Quan us en vau començar a allunyar?
—Sento dir-ho, però vaig notar-ho des del principi. L’arribada va ser molt bona i Rivera em va donar molt d’oxigen, però quan va començar la campanya electoral deia a la gent del meu entorn que no m’agradaven certs moviments, sobretot amb gent que venia rebotada del PP, que deien coses i ningú no els desautoritzava. Tenia dues opcions, quedar-me i empassar-m’ho o anar-me’n, que és el que va acabar passant. També hi havia acords que es volien canviar. Un altre exemple, la constitució de la nova Ràdio Televisió Valenciana. Hi havia un acord per a votar-hi a favor, amb unes premisses mínimes que el Botànic ens va garantir. Vaig traslladar-ho a Madrid i recordo que José María Espejo-Saavedra i, després, José Manuel Villegas, ens van dir que sí, però amb el fre de mà. Com? Jo havia donat la meva paraula! Igual que amb l’aprovació del pressupost de l’estat, va ser una altra vergonya. Per això vam acabar anant-nos-en a Agermanats. Com es podia entomar allò, si ens menyspreaven als ciutadans valencians? Aquesta mena de coses eren el dia a dia de Ciutadans al País Valencià, i qui digui la contrària menteix. Aquesta mena de decisions i de canvis constants eren diaris. I virar a la dreta. Si jo hagués volgut anar a la dreta, hauria fitxat per al PP, i no ho vaig fer perquè sabia què era. També menyspreaven Carolina Punset per haver arribat a acords amb els grups de l’esquerra. Per què, si eren, per exemple, polítiques ambientals que ens beneficiaven a tots?

Com definiríeu allò que ha representat Albert Rivera per a la política?
—Com Rosa Díez al principi, em va semblar una revolució. Rivera va repescar el que quedava d’UPyD i va contribuir a sembrar les bases d’un sistema polític no bipartidista. Va jugar molt bé les seues cartes, matxucant el PP per la corrupció i guanyant-se el vot de la dreta, i per una altra banda, es veia un home força modern, que no deia gaire cosa sobre l’avortament, que semblava que defensava el feminisme… Fins que li va caure la màscara. També agradava molt a l’empresariat, era un encantador de serps. Ací, al País Valencià, molts empresaris estaven farts de passar per caixa i riure les gràcies al PP. Rivera ha comès errors greus, sobretot jugant-s’ho tot a la companyia de dues persones o tres d’absoluta confiança. Quan tot va bé, és fàcil que t’aplaudeixin, però has de tenir una mirada àmplia per a escoltar les crítiques. Van ratificar la gent més rància i amb aires dictatorials i autoritaris que feien afirmacions que farien vomitar una cabra.

A qui us referiu?
—Gent que hi havia al grup parlamentari de les Corts. Diputats que reien en un debat sobre el bombardament d’Alacant: “Que haguessin guanyat la guerra”, vaig sentir. O en una moció de Podem sobre els refugiats, que havíem de votar a favor, vaig sentir darrere meu: “Què volen, que els rebem amb les jaquetes vermelles del Corte Inglés?” Expressions així. Odiadors nats, gent sense principis a qui tant li fa tot. Gent que era allà perquè havia aprofitat l’oportunitat i que no sentia res per la democràcia. Sento ser així de dur, però jo me n’anava malalt a casa. Jo informava d’aquestes coses a Madrid, però en comptes de desautoritzar-los, els ratificaven i els donaven pes polític.

Aquesta crispació de Ciutadans s’ha viscut molt a Catalunya arran del procés.
—No puc entendre que ningú s’alegri que la gent vagi a la presó. He estat gairebé onze anys a la Guàrdia Civil i no he desitjat mai que ningú anés a la presó, ni de manera preventiva. Qui desitja que algú vagi a la presó és que no sap com és una presó. La presó no serveix absolutament per a res. No reeduca ningú, qui ho digui menteix. Gent bona com Rull i Junqueras… Tancar-los a la presó no és una solució política ni social. I comentaris i expressions de companys a les xarxes em feien posar malalt, a part d’enrojolar-me. Puc ser als antípodes d’un comentari de Puigdemont o de Romeva, però el respecte és màxim. Podem discrepar, però desitjar que la gent entri a la presó és un símptoma clar de quina pasta ets fet. Recordo que Turull estava dolgut pel tracte que els donaven. Una cosa és la vehemència en la política, i una altra desitjar que siguin a la presó.

Ara qui ha plegat com a síndic és Toni Cantó. Vau coincidir-hi a UPyD, a més de Ciutadans. Què en destacaríeu?
—Diré les coses bones que penso de Toni Cantó. Les dolentes, com que el llistat és inacabable… És molt treballador, constant, perseverant i astut. Però és totalment deslleial a qualsevol projecte. Sempre he dit que ni aporta vots ni en resta. Quan va treure el resultat més bo va ser per l’excel·lent resultat de Rivera [a les eleccions espanyoles del 28-A]. Suposo que intentarà recaure en algun lloc per ser-hi tres anys o quatre més, abans de la jubilació. Li és igual. Tot s’hi val.

Us heu sentit enganyat per Ciutadans, després de tot?
—L’adjectiu que ho descriu més bé seria decebut. Enganyat ho puc estar un temps, però quan vas veient els esdeveniments i t’adones que hi ha gent a l’executiva que no vol canviar res, et sents decebut. Rivera anava als mítings com una estrella de rock i els era igual tot, era penós i això et corcava.

Sembla que la substitució de Rivera per Arrimadas no ha fet canviar les coses, tot i el gir que ha provat de fer. La coneixíeu?
—No vaig coincidir-hi gaire. Em semblava una dona educada i formada, però quan Rivera va llançar-se a la dreta, ella va saltar-hi en planxa. Crec que ha reprès els inicis de Ciutadans, però ja se li ha passat l’arròs. Quan vaig plegar, em van demanar l’acta. Són ells qui me l’havien de donar, jo no feia el transfuguisme ideològic. Em vaig presentar en un partit que es feia dir socialdemòcrata i Jordi Cañas anava dient que era un partit d’esquerres. No podia dir-ho dues vegades sense riure…

Com veieu el conflicte entre Catalunya i Espanya després del 14-F?
—Veig amb preocupació que el PSOE hagi posat el fre de mà a la taula de negociació. Has de complir allò que pactes. Amb la força que tenen ara mateix els partits sobiranistes, regionalistes i independentistes, això no és una bona idea. Estic convençut que ERC i Junts no ho passaran per alt. Crec que ara mateix és l’única manera acordada per a fer un mínim i intentar d’arreglar les coses. Primer cal treure els presos de la presó i després fer un full de ruta per demanar als catalans què pensen. No dic si ha de ser vinculant o no, però hem de saber què volen els catalans. A partir d’ací, asseure’s a negociar i a fer política de debò, i no criminalitzar qui pensa diferent i qui es diu que ha comès un delicte de sedició. El PSOE s’equivocarà si mira cap a un altre costat. L’onada independentista cada vegada creix més. Ara ja és inqüestionable que l’independentisme guanya a Catalunya, i això es deu a la política d’estruç de Rajoy, de deixar que els problemes es resolguin sols.

A què us dediqueu ara, després del pas per la Guàrdia Civil i per la política?
—He estat a empreses com ara l’ONCE i el Corte Inglés, imparteixo classes sobre seguretat pública, escric un parell de llibres, vaig a tertúlies i escric articles quan m’ho demanen…

Per què vau deixar la Guàrdia Civil?
—Vaig tenir una malaltia crònica, el Crohn. Per les limitacions que tenia, el tribunal mèdic va aprovar la meva sortida del cos i vaig dedicar-me al sector privat de la seguretat. És un món que m’agrada, però està fet pols. Cal fer una volta al model policíac espanyol i al model de seguretat privada. Els Mossos ho tenen força bé, però també poden millorar. Al País Valencià també podríem tenir una policia autonòmica.

A Catalunya hi ha hagut força debat sobre el model de seguretat arran de les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasel i unes quantes actuacions dels Mossos. Com ho veieu? Hi ha dèficits democràtics?
—Cal humanitzar la policia. Totes les institucions han de tenir ànima. Les policies han d’actuar amb congruència, oportunitat i proporcionalitat, però has d’introduir-hi ànima. Als meus alumnes els dic que hem d’actuar com persones, amb empatia. Saber que qui tenim davant està enfadat, i no fer servir la força que ens dóna la llei per dir: “Ací estic jo i la meva porra va davant.” Certes actuacions es farien més bé. També em preocupa cada vegada més la polarització o la utilització de l’extrema dreta de les forces i cossos de seguretat. Moltes vegades l’ha feta també el PP. Ara el PP es passa el dia fent petons a la Guàrdia Civil i a la policia espanyola. Quan tenien un sou de misèria per als torns de nit, sense gasolina ni cotxes propis per a patrullar, sabeu on era el PP? Governant. Ara vénen aquests pocavergonyes a dir el que diuen. Per prendre les empremtes dactilars dels detinguts, havíem de comprar tinta, cotó i alcohol a les farmàcies. O fer fotocòpies de les fotografies que els fèiem. I governava el PP! Aquesta febre per la policia, bah! No diré res més perquè acabaria a Alcalá-Meco. No han dedicat res a millorar la formació, les pràctiques, canviar el model… Tot és màrqueting, no s’ho creuen ni ells. Sobre els comandaments, hi ha bons professionals i alguns que fan por, ja es veu en els xats… I la policia, la Guàrdia Civil i l’exèrcit haurien de donar seguretat i confiança, no pas fer por. Igual que un mosso quan se li escapa la porra. Cal més sensibilitat i empatia, i cal formar els agents.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.