Àlex Blat presenta el disc La veritat
Àlex Blat. (Fotografia: Primavera d'Hivern)

Àlex Blat és el nom artístic que ha triat Àlex Martínez, molt conegut perquè és el compositor i la veu principal del grup Tardor, per a debutar en solitari. Inesperadament, després de deu anys a la formació, ara presenta el seu projecte. La veritat (Primavera d’Hivern, 2021) és un disc accidental producte de la reclusió per la pandèmia en què l’artista afina la guitarra per a sincerar-se amb el públic. Sense gaire pretensió i amb un ànim tranquil propi d’una vesprada d’estiu, l’ara cantautor explica per telèfon el seu debut.

Com és que sent Àlex Martínez Orts us heu posat el nom artístic d’Àlex Blat?
—”Blat és el malnom de la meua família materna al poble, Benidorm. És un nom que vaig començar a utilitzar quan treballava de guionista. Vaig pensar que com a nom artístic podia quedar bé i a més em servia per a diferenciar-lo del meu nom real, que és el que apareix sempre com a membre de Tardor. És un homenatge a la meua família.

Després de tants anys component per al grup, què us porta a llançar-vos en solitari?
—Són les circumstàncies. El confinament ens van impedir d’assajar com a grup i la rutina musical, que era trobar-nos dues vegades a la setmana, es va interrompre de sobte durant un temps indeterminat. Aleshores vaig començar a compondre a casa amb la guitarra. Cançons més intimes, cançons més crues i senzilles… I és precisament Cesc Domenech, que és el mànager i bateria de Tardor, qui em va proposar de gravar-les. Vaig pensar que no era mala idea i que tenia sentit com a disc independent i m’hi vaig llançar. No va ser una cosa gaire premeditada.

La meua idea és començar en solitari a la tardor, a partir de setembre o octubre, i en paral·lel al grup

Penseu continuar amb la carrera en solitari? Què se’n farà, de Tardor?
—Encara no he pogut començar a fer concerts. Per tant, parlar de continuar la carrera…

Bé, començar!
—[Riu] Clar, clar. La meua idea és començar en solitari a la tardor, a partir de setembre o octubre, i en paral·lel al grup. Són propostes molt diferents. Tardor és un grup de cinc membres, set amb els vents, amb un concert de pop-rock de molta energia i molts decibels. L’espectacle que jo oferisc és molt més íntim. No vull fer-lo tampoc com un concert clàssic de guitarra i veu sinó un poc més rítmic… Però és molt diferent a Tardor. A més, com que el mànager és el mateix, es faciliten molt les coses.

Sobtava que el compositor i veu principal de Tardor començara ara un projecte en solitari…
—El paper de Tardor serà el mateix que ha sigut fins ara, sols que encete un altre camí. Són molt clares les diferències, sobretot a l’hora de compondre. Les lletres també. Al meu disc són molt personals i en Tardor sempre procure que ens representen a tots, encara que les escriga jo i sempre em representen un poc més a mi. En canvi, un disc en solitari és una cosa cent per cent personal. Hi ha diferències molt clares. No sé on acabaré, si tindré molts concerts o no… Però vaja, la meua idea és fer actuacions i òbviament mantenir també l’agenda del grup.

El confinament va ser un moment de reflexió, de veure quines coses eren importants i quines no, i tot això es pot percebre al disc

Parlant ja del disc. El tituleu La veritat i l’obriu amb una “Declaració d’intencions”… Què ens voleu dir?
—El títol és La veritat, la primera és “Declaració d’intencions”, però en el segon vers d’aquesta cançó es diu que les veritats no tenen massa pes. El títol és una xicoteta provocació, però el disc reflexiona un poc sobre això. Sobre aprofundir en els missatges, no quedar-se en les primeres impressions i acceptar les contradiccions pròpies a la vida i l’existència. No vull fer càtedra. Són reflexions tranquil·les i sense teoritzar sobre res. Volia compartir-les i si algú se sent identificat, bé, i si no, també. Sí que pensava que aquesta cançó l’havia d’obrir perquè és un bon resum del concepte del disc. En conjunt, és un treball ple de matisos i de contradiccions, no és una peça tan vehement com puga semblar.

L’heu treballat en pandèmia i la situació també induïa a la reflexió, no?
—Sí, totalment. Però tampoc crec que siga un disc en què es detecte la pandèmia en gaires coses. En alguna cançó sí, però en general són reflexions que no van gaire lligades. El confinament va ser un moment de reflexió, de veure quines coses eren importants i quines no, i tot això es pot percebre al disc.

Artísticament també us heu diferenciat de Tardor. Es nota molt més el pes de la guitarra acústica, ritmes més naturals, res de sintetitzador…  Com ha estat aquesta experiència?
—Em sent completament còmode en aquest registre. M’agrada molt aquest estil més folk, més orgànic, més acústic… Escolte molt aquesta mena de música i no m’ha representat un gran esforç. Sempre componc cançons acústiques. Fins i tot algunes de les cançons de Tardor naixen en aquest estil. Com “Cursa de cavalls”, “Marjal”… No ha comportat cap canvi. M’he mostrat d’una manera que possiblement encara no havia ensenyat. Però és un registre que sempre m’ha acompanyat.

Dieu que escolteu molta cançó acústica i heu inclòs temes d’Ovidi Montllor i de Silvio Rodríguez.
—Les dues cançons que he inclòs al disc no són directament referents meus. Mentiria si diguera que per a mi Ovidi és un referent directe. Òbviament és un personatge d’una importància cultural, històrica i creativa enorme, i per als meus pares sí que era un referent i un músic a qui escoltar molt sovint. Silvio Rodríguez no és tampoc un referent directe meu, no escolte habitualment discs seus. Però els valore i reconec la influència que m’han deixat a través dels meus pares. M’abellia d’incloure’ls sense prejudicis. És un disc en què he intentat fugir de tot prejudici musical…

A què us referiu?
—Sempre intente fugir molt de les decisions que es prenen per a tindre repercussió. Em fa molta gossera fer un arranjament perquè s’estila, o fer una col·laboració amb no sé qui perquè és una persona… En general faig les coses perquè m’agraden i perquè crec que han de ser així. Si incloc peces al meu disc o faig una col·laboració és perquè els admire. En aquest cas són dues persones que m’abellia de portar al meu registre. Era un exercici interessant. Mai m’havia plantejat versionar Ovidi. Ja hi ha gent que ho ha fet i amb molta qualitat, però a mi no em cridava personalment. Simplement eixa cançó va arribar a mi d’una manera un poc casual, em va agradar i vaig pensar que m’agradaria fer-la meua. No tenia la intenció d’aproximar-me al públic d’Ovidi, sinó fer-los un homenatge.

I a quin públic voleu arribar?
—Sempre hem fet allò que hem volgut i que ens abellia de fer. Mai no hem pres decisions pensant en el públic. Ara bé, com qualsevol grup de música, volem ser escoltats i tindre afluència als concerts. El pop té un públic molt ampli i sempre hem fet música transversal per a aplegar com més gent millor. A partir d’ahí, ja no es tria. És el públic qui et tria a tu. També entenc les limitacions que tenim. Cantar en la llengua que cantem sempre implica uns límits, però ja els tenim ben assumits i no són cap problema. Tampoc vull posar-me objectius perquè això només porta frustració. Si hi ha gent a qui agraden les teues cançons i vol vindre a veure’t en directe, genial.

El disc és això, la veritat del que sóc, en cançons

En una peça tan personal que prové de les reflexions de la pandèmia, quin n’és el significat?
—Deixa que m’ho pense una miqueta [riu]. El títol és ja prou il·lustratiu. Aquest disc és mostrar-me de la manera més sincera possible i sense cap carassa. Perquè quan ets en un grup sempre hi ha una mena de responsabilitat col·lectiva, però açò és un treball individual. El disc és això, la veritat del que sóc, en cançons. En els discs de Tardor sempre li pegue moltes voltes a tot i en aquest no m’he revisat tant. No vol dir que no m’haja treballat el disc, però és més impulsiu…

Més impulsiu, més sincer?
—Sí. La impulsivitat és una reacció més espontània, hi ha menys filtres, tot és menys pensat… El títol també va un poc per ahí. No vol dir que jo tinga la veritat, però sí que són les coses tal com jo les veig. Sense filtres.

Podeu veure ací el videoclip de la cançó que obri el disc, “Declaració d’intencions”.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.