Albert Villaró s’alia amb els carlins per retratar el far west català

  • ‘La companyia nòrdica’ es confirma com l'opció de Columna a favor de la literatura de qualitat en la represa

VilaWeb
Sebastià Bennasar
01.09.2020 - 21:50

Tots els països tenen terres ocultes i mites històrics incòmodes. Albert Villaró ha decidit d’unir totes dues coses en la seva nova novel·la, La companyia nòrdica, un títol que l’escriptor s’havia guardat a la butxaca d’ençà que tenia divuit anys i que va descobrir en un viatge a Noruega. Les terres ocultes de Catalunya són les situades al pre-Pirineu més feréstec, Sant Joan de l’Erm, Gavarra, Organyà, ‘que són el nostre Far West, un territori situat al marge de carreteres i rutes de cap de setmana, on transita i viu poca gent, en un paisatge espectacular’. I el moment històric incòmode és el de les guerres carlines. Amb aquests ingredients l’escriptor ha bastit un llibre que l’editora, Glòria Gasch, defineix així: ‘És una magnífica barreja de novel·la de viatge, d’observació, històrica i d’aventures, una fórmula desconcertant que no permet de classificar la novel·la, en la qual s’entra de ple gràcies a la qualitat, la tècnica i el fons històric. És una obra que busca lectors competents per fer-los gaudir d’una estona de plaer amb un control absolut d’una trama que flueix a poc a poc, com el ritme del viatge, i que ens permet d’endinsar-nos en un ambient màgic del Pirineu.’

La sinopsi del llibre ja ens indica per on van els trets: ‘L’Albert Villaró, que l’any 1997 era arxiver municipal de la Seu, va rebre, en penyora de la vídua d’un paleta col·leccionista d’antiguitats, el dietari d’un soldat prussià que va participar en la primera guerra carlina, Ulrich von Wilamovitz, botànic i violinista. El quadern descriu els fets increïbles que van succeir durant la terrible primavera del 1837. Els va viure amb uns companys de viatge molt singulars: el capità Osinalde, el pare Cebrià, monjo fugit de Montserrat, o l’enigmàtica Mina, que els fa de guia. I també el sanguini brigadier Porredon, el Ros d’Eroles, el príncep Lichnowsky i la Mary Eyre, corresponsal de guerra del Pennsylvania Enquirer. La Companyia Nòrdica és una novel·la fantàstica i sorprenent, tenyida d’humor i acció, en què la ciència i els més obscurs arcans comparteixen un escenari únic, inquietant i ple de bellesa: les aspres muntanyes dels Pirineus.’

És clar que tant les paraules de l’editora com la sinopsi són pensades especialment per vendre llibres, però ningú no pot posar en dubte que Villaró és un dels narradors més sòlids de la literatura catalana i que el llibre té força ingredients sucosos, començant pel recurs del manuscrit retrobat que aquí funciona com a palimpsest, i continuant per la barreja de personatges reals amb uns altres de totalment sorgits de la imaginació de l’autor. ‘Escric sense mapes, sense escaletes i sense guions previs, però el títol sí que procuro tenir-lo sempre. I a partir d’aquí, de l’experiència personal i dels personatges comences a escriure, la novel·la va creixent i forma part de la teva vida durant dos anys. És com anar a fer escalada lliure o pujar un pic sense ajuda, la forma més pura d’encarar-se a la paret, a la muntanya o a l’escriptura.’

I, efectivament, Villaró era arxiver a la Seu d’Urgell. ‘Contràriament a allò que pugueu pensar, fent d’arxiver poden passar coses interessants o molt interessants.’ Una d’aquestes va ser quan va aparèixer per allà Joan Perucho: ‘Em va donar tot el seu escalf el 1993, quan jo tot just començava, i va ser una influència important. La seva literatura, i especialment Les històries naturals, em varen impactar molt’, diu l’autor d’Els ambaixadors.

Villaró es fa ell mateix la primera pregunta obligada: per què parlar del segle XIX, dels Pirineus i dels carlins? I si comença situant el paisatge i el compara amb territoris semblants dels Estats Units –’és un espai que conec molt bé perquè, a banda de ser on visc, el vaig potejar molt per fer un catàleg de dòlmens i monuments megalítics i per tant puc assegurar que és un territori salvatge i terriblement poètic’–? Té una teoria interessant sobre els motius que l’han dut a escriure sobre els carlins: ‘És una etapa pràcticament oblidada, se’n parla molt poc, i una lluita desesperada contra la modernitat, condemnada al fracàs. Fins al punt que el Ros d’Eroles, un dels principals cabdills de l’època, arriba a assegurar que aquesta lluita és una batalla inútil i que si entra en combat és per dignitat, perquè no se li escapi un model de vida.’

Justament ara, després de tots els efectes de la pandèmia i amb el debat que s’ha obert sobre la necessitat d’abandonar els llocs densament poblats i tornar a llocs petits, ens trobem que un dels temes latents de la novel·la és la resistència a aquest canvi, és a dir, com s’acaba la manera d’entendre la relació de l’home amb la natura per començar un corrent que no té aturall, la modernitat.

Per una altra banda, al grup tan singular que ens presenta Villaró, s’hi destaca amb força el pare Cebrià, un monjo fugit de Montserrat, que cerca respostes en la ciència que puguin ajudar-lo a comprendre millor els designis divins, com si fos possible trobar la unió entre ciència i fe.

L’autor (i l’editorial) han volgut cercar en tot moment la sensació de versemblança tenint cura de petits detalls, com ara el mapa que es troba a les guardes i que suposadament és el que fa servir Ulrich von Wilamovitz en el seu viatge per les contrades nostrades, un mapa de l’època degudament modificat per Villaró, que explica aquest viatge pas a pas, ‘fins que arriba el moment imprevisible per a una història real’.

El substrat personal que sempre necessita Villaró per a crear les seves històries, en aquest cas ve de la família materna. ‘Un besoncle per part de mare havia estat carlí i mig emparentat amb el Ros d’Eroles; per tant, tota aquesta branca era de cega obediència carlina.’ I afegeix: ‘El carlisme ha estat poc explicat i poc utilitzat en les novel·les catalanes, amb l’excepció de l’extraordinària Els estranys, de Raül Garrigasait, per les connotacions posteriors, sobretot pel suport que, majoritàriament, va donar al bàndol dels revoltats en la guerra civil.’ Però reivindica: ‘Tot i que el carlisme català era molt rural, d’interior, de muntanya i possiblement un moviment retrògrad, els carlins eren el que eren: perfectament conscients del seu destí, la seva guerra era una epopeia romàntica en defensa d’una causa suposadament perduda que és la lluita contra la modernitat i el progrés.’

Afegint a tot això el paisatge, els personatges femenins que d’alguna manera entronquen amb tota la feminitat màgica dels Pirineus, les encantades o dones d’aigua, i els jocs literaris, és com es basteix La companyia nòrdica, l’opció decidida a favor de la literatura de qualitat que fa Columna en aquesta represa i que se circumscriu a la nova norma que va apuntar Gasch a començament d’estiu: fer menys llibres, fer-los més bé i que siguin millors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any