Sis-cents inscrits, entre matemàtics, mestres (no faré la distinció entre mestres i professors), curiosos i voluntaris amb l’objectiu de compartir la pràctica, intercanviar experiències, crear xarxa matemàtica entre mestres, acostar la matemàtica a la societat en general i, sobretot (l’excés és opinió particular), comprovar si és veritat que l’educació matemàtica ajuda a la formació integral.

El Segon Congrés Català d’Educació Matemàtica (#c2em), si considerem el primer l’encontre que es féu a Mataró l’any 2000, ha aplegat centenars de propostes per millorar la pràctica docent de la matemàtica, que vol dir la millora de l’educació general d’infants i joves de les nostres escoles (ací tampoc no faré distinció entre escoles, instituts o facultats). Perquè si torne a Steiner, la matemàtica és un dels tres llenguatges sobre el qual els humans enfortim el coneixement (malgrat que una majoria de la humanitat ni ho sap ni s’ho planteja).

Si no sabem seguir els matemàtics, rebla Steiner, se’ns tanquen grans regnes. Massa possibilitats, hi afegiria. Per això és, o era, tan important aquest congrés català d’educació matemàtica. Perquè els responsables sobre els quals dipositem una part important de l’educació del futur dels nostres alumnes, els matemàtics, s’han congriat a Barcelona per millorar què fan a l’escola. A més, la dinàmica de treball possibilitava una participació democràtica en la cerca de millores, acords i conclusions. Tres dies no et permeten de fer les cent activitats proposades, ni tan sols de destriar-ne prou, ni saber si l’atzar i la probabilitat t’hauran guiat sobre la millor de les activitats. En canvi d’això, hi ha els debats, els grans debats sobre allò que és bàsic, i la pàgina del congrés que aplegarà les conclusions:

«Els mestres, ensenyem la matemàtica important o només la mecànica i repetitiva? Els mestres, ensenyem a tothom sense exclusió, a comprendre la matemàtica bàsica i necessària (ací també podríem afegir la ciència, la música, l’art, la filosofia), o ens deixem peces i misèries pel camí…» Oimés, sis-cents mestres no són tots els mestres, ni la meitat dels mestres, ni tan sols la desena part dels mestres. I si voleu afinar més el martiri, com és que els mestres de llengua o d’art o de música, no s’interessen igualment per un congrés que atén la formació integral dels alumnes, si de veritat és integral i és educació, la matemàtica?

Les preguntes ajuden a compondre més dubtes. En una de les comunicacions, el mestre Miquel Albertí demana si hi ha ningú a la sala que siga de llengua. Sóc a punt de caure en la temptació d’alçar el braç malgrat que el públic de la sala B6 riu, temptat de dir que jo no sóc matemàtic, malgrat que m’agradaria de dir que sí, que voldria tenir aquesta mirada especial dels matemàtics davant la vida. Però no dic res. En la meua tria del congrés he vist debats d’interès, d’aportació a la futura formació dels mestres, tant dels matemàtics com dels mestres generalistes. Sobretot, he vist què no cal continuar fent. Però em responen que serà impossible, posar-se d’acord. Perquè arribar a tenir una mirada educativa rica per la matemàtica demana ofici, experiència i tocar ferro perquè el miracle s’escampe: ‘No ens posarem mai d’acord’, arriben a dir no pocs mestres matemàtics en aquest congrés, ni la facultat de matemàtica, ni la facultat d’educació, ni l’administració, ni cap responsable que pogués decidir el gran canvi, que fóra coordinar la formació dels futurs mestres perquè les escoles poguessen rebre bons professionals d’una vegada.

Vindrà un altre congrés (esperem que no trigue setze anys) i viurem si fa no fa les mancances observades en la formació dels mestres. De manera que, malgrat les conclusions finals, que de segur que faran forat en la totalitat dels mestres d’infantil a la universitat, que començarem el curs 16-17, ens caldrà pedagogia i humilitat. I els directors d’escola s’escarrassaran a posar la matemàtica a dalt de tot de l’escola bàsica, que reclamava Steiner. Si som prou intel·ligents i la resta de professionals s’avenen amb el desafiament.

El programa d’aquesta primavera ‘WeekEnd’ és tan divers com extraordinari, que és impossible de seguir-lo completament. Conxorxa o bogeria, torna a abonar que els valencians no tenim sinó fanecades de mesura, i un pam com una casa de gran. Com si dilluns s’hagués d’acabar el món, l’equip del Conseller Marzà ha organitzat i coordinat en un cap de setmana tanta activitat com serviria per formar els mestres valencians durant un any sencer, però l’entusiasme polític del seu primer any, l’ha portat a abocar el cabàs de vuit anses. Com no podia ser d’una altra manera, milers de mestres hem respost per l’escola, en participar d’una fira que voldria ensenyar d’un colp de quina cosa som capaços, els valencians, quan ens posem de veritat. Però és impossible. Perquè ni nosaltres no sabem de què som capaços.

Quatre o cinc congressos en diferents espais de la ciutat, un riu sembrat d’envelats que acolliran tallers, taules redones, xerrades, exposicions, concerts, representacions, amb la col·laboració dels museus, els instituts, i un sac de voluntaris que vetlaran perquè les coses rutllen. Sense estar-nos de res, València farà escola. L’objectiu és ensenyar al món, i de primer als valencians, tants anys de treball i investigació a l’escola, ara que hi ha una política favorable envers l’ensenyament. Enmig de no poques dificultats de pressupost, traiem múscul pedagògic, sense oblidar-nos que gran part del fruit és gràcies al moviment d’Escola Valenciana que fa anys trau l’escola més entusiasta al carrer. Cada any, centenars de milers de valencians festegem les Trobades de nord a sud.

#PrimaveraValenciana és un aparador de fira excels, magne, immesurable,  l’excés en un primer any de govern que aparenta solidesa i consistència, malgrat que n’hi ha espais i aspectes que caldrà corregir. No serem nosaltres que farem el cul gros d’uns mitjans que tiren en bala, però el curs vinent caldria més calma, i equilibri i continència que ajude a garantir que ens aprofitem amb major substància de tot plegat. I evitem de perdre de vista l’essència, per detalls que desllueixen el propòsit més honest i prioritari: una aposta ferma per l’escola i l’educació.