Albert Costa, al costat de l'edifici enfonsat.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Albert Costa (Torelló, 1984) es va posar al capdavant del celler Vall Llach el 2013, arran de la mort sobtada del seu pare, Enric Costa, que juntament amb Lluís Llach havien fundat el celler Vall Llach a Porrera (Priorat) als anys noranta. Havia estudiat enologia, però era molt jove. Diu que el primer sotrac de la seva vida va ser la mort del pare i que ara ha patit un segon sotrac, amb l’esfondrament del sostre del celler a causa de la neu i la pèrdua de bona part del vi de les tres darreres anyades.

Vam entrevistar Albert Costa el dijous al vespre, quatre dies després de la desgràcia. En aquest temps, ha passat del xoc i la sensació de derrota i dol, a prendre una actitud de superació davant els fets: mirar endavant, reconstruir l’edifici emblemàtic enfonsat i vinificar la propera anyada 2021 al celler ja reconstruït. Quant de vi li ha quedat sota la runa que pugui vendre? Les feines de desenrunament seran lentes i fins d’aquí a unes setmanes, ens explica, no podrà saber l’abast de la pèrdua.

D’entrada, fem una cronologia dels fets per entendre on us trobeu ara.
—El divendres 8 va començar a nevar a Porrera. Va continuar nevant molt fort tot el dissabte, i el diumenge a la matinada em van telefonar. Jo visc en una masia a cinc quilòmetres del poble i no hi havia manera que el telèfon fes senyal. Em van enviar un missatge de WhatsApp que deia: “La teulada de La Final.” Després d’això, vaig pensar que havia passat una cosa greu.

Què és La Final?
—A Vall Llach treballem en dos edificis. Un és el Baldrich i l’altre és La Final. La Final és l’edifici més gran, on vinifiquem i guardem l’estoc de vi. Al Baldrich tenim les oficines i guardem una part del vi de criança. La Final és un edifici al mig del poble. Quan em van dir que havia caigut la teulada, vaig pensar en una teulada d’una casa pairal que tenim just al costat, que forma part del mateix edifici. Però no, de seguida em van dir que era la teulada de la nau on vinifiquem. Aleshores vaig sentir que els nostres esforços i somnis s’havien quedat sota la neu. Després vaig pensar: “Sort que ha passat a les sis del matí”, perquè no hi havia ningú dins el celler ni fora al carrer. Pensa que aquest edifici és just al costat d’un carrer de vianants, que també ha quedat molt afectat. En aquest carrer aquella tarda mateix jugaven nens amb la neu. Aleshores em va colpir una tristesa fonda, no pas per les coses materials, que són substituïbles, sinó per tot l’esforç i els sentiments esfondrats en una nit, l’esforç de les tres anyades que podíem haver perdut.

Quin vi hi teníeu?
—Hi teníem vi del 2018 que ja el veníem; vi del 2019 que estava en bótes, a punt de ser copejat i embotellat, i vi del 2020 que era el que acabàvem de collir. Després em vaig posar mentalment en la situació més complicada, pensant que ho havíem perdut tot, perquè si recuperàvem alguna cosa, per a mi seria com una victòria. Després va continuar nevant tot el diumenge, i dilluns va anar minvant. No vaig poder anar a veure l’edifici fins al dimarts, perquè vaig quedar atrapat al mas per la neu. Dimarts al matí va ser el primer dia que vaig veure el desastre.

Quina impressió us va fer? S’havia començat a desenrunar?
—No s’havia tocat res, perquè havien de venir els pèrits de l’assegurança i perquè la neu ho impedia. Tot era molt insegur, no es podia tocar res per una qüestió de seguretat i es va prohibir que els treballadors hi entressin. Quan hi vaig arribar, tot es trobava com el dia del sinistre, de la desgràcia. Vaig veure que des d’alguns llocs s’intuïa que alguna bóta i alguna ampolla es podien salvar. Va ser una alegria. Primer vaig sentir la tristesa de veure l’edifici caigut, però després vaig sentir l’alegria que potser alguna cosa salvaríem de sota les teules.

Quan vau començar a fer alguna cosa a l’edifici ensorrat?
—Dimecres vam començar a desenrunar força, sobretot la part que era més segura, un cop els pèrits hi havien passat. I vam començar a treure alguna bóta i alguna tina petita, que eren a prop de la porta. La Final té una part que és un edifici pairal, aquest no s’ha ensorrat, i després hi ha tota la nau, que és la part afectada. Anem molt a poc a poc traient coses i compto que fins d’aquí a unes tres setmanes o quatre no podrem fer una valoració de què hem perdut.

La part del sostre que s’ha esfondrat era nova?
—L’estructura del sostre era antiga. Als anys 2000 vam fer arreglar les goteres, però no vam canviar el sostre. La Final és un edifici històric del 1880, d’abans de la fil·loxera, i dubto que la teulada es construís gaire més tard. És una construcció antiga, ben feta, però una construcció que no ha aguantat el pes de la neu d’aquests dies. Has de pensar que a Porrera han caigut gairebé setanta centímetres de neu. Una neu molt humida, molt pesant. Els tècnics ens diuen que el sostre s’aguantava per unes encavallades que van de paret a paret, molt llargues, de ferro, i segurament una encavallada va fallar i totes les altres van cedir.

Quants anys feia que no teníeu tanta neu a Porrera?
—La gent gran del poble diu que tanta, tanta, des dels anys cinquanta del segle XX. Tanta i que hagi aguantat tants dies.

Aquesta desgràcia natural ens fa pensar en el desbordament del riu Fluvià, que es va endur sencer el celler Rendé Masdéu. El vi no es pot recuperar i el temps invertit, tampoc.
—Sí, els vins que hem perdut no els podrem recuperar mai, perquè són anyades del 2018, 2019 i 2020, són veremes que no podrem tornar a fer. Això que ens ha passat també es pot comparar amb el celler Rendé Masdéu pel fet que són extrems de la natura que causa el canvi climàtic. Aquesta nevada que ningú esperava i que és totalment inusual a Porrera és a causa del canvi climàtic. I no estem preparats, el poble no està preparat.

Una gran nevada persistent agreujada pel fet que molts pobles del Priorat han tingut talls de llum de fins a tres dies.
—Per sort, això a Porrera no ens va passar.

És una comarca que es queixa d’un cert abandó, que en situacions com aquesta es fa molt evident.
—Totalment. I la gent del Priorat és gent acostumada a partir. La crisi de la fil·loxera, la crisi de l’avellana turca, la crisi del preu del raïm… Tot això fa que la mentalitat de la gent d’aquí sigui molt forta, a causa de les crisis que han viscut.

Com ha reaccionat la gent del poble?
—Molt bé, de manera molt positiva. Jo no vaig néixer al Priorat. El meu pare era de l’Empordà, se’n va anar a fer de notari a Torelló i jo vaig néixer allà. Però el meu pare i en Lluís Llach van tirar endavant el celler no per afició, perquè no els agradava el vi; no per fer-ne un negoci, perquè cadascú tenia la seva professió i fer negoci amb els vins del Priorat és molt difícil, perquè les despeses són molt elevades. Ells van crear un celler perquè l’economia de Porrera se’n sortís en un moment de crisi. Primer van canviar el preu del quilo de raïm: van passar de pagar vint pessetes a pagar-ne cinc-centes. I la segona cosa que van fer, per a mi una de les més importants, va ser establir el celler al mig del poble. Això va portar la rehabilitació de dos edificis emblemàtics del poble. I van voler que els treballadors del celler fossin del poble, que la gent que ens vingués a visitar es quedés a dormir i a menjar al poble… Tot això era molt important per als dos fundadors. Hi ha gent que ara em diu: “Albert, amb l’ensurt que heu tingut, potser preferiries tenir el celler als afores del poble, enmig de la muntanya, o potser tenir un celler nou, que no tingués aquests problemes.” Doncs, no. El meu pare i en Lluís no tan sols m’han passat un celler, sinó que sobretot m’han passat una filosofia de vida, que és molt més important que el negoci: la idea que el poble és allò que més importa. Recuperar el patrimoni cultural del poble és molt important, com també ho és que la massa social i econòmica del celler sigui al poble. Aquest desastre no em farà marxar de Porrera. Vull reconstruir La Final, on abans de la fil·loxera ja es feia molt de vi, gairebé un milió de litres, i era un dels cellers més importants del Priorat. Ara vull tornar-li la vida, tornar-lo a reconstruir.

Teniu un altre edifici, també emblemàtic de Porrera, el Baldrich, explicàveu abans.
—El Baldrich era una casa pairal, d’una família benestant, molt més antiga que La Final, situada tot just al costat del pont vell. És la primera que vam agafar i vam pensar que seria la seu social del celler. Hi ha les oficines, també hi fem les criances dels vins, però a més hi ha una sala dedicada a Miquel Martí i Pol, per la relació que va tenir amb en Lluís. En Miquel va viure a Porrera durant dos anys, ens va ajudar molt en l’època de la fundació del celler i quan es va morir li vam dedicar una sala. Hi tenim tots els seus llibres, poemes que va escriure dedicats al poble, etc.

S’ha creat una pàgina web, reconstruimvallllach.cat, per canalitzar donacions i suports. És interessant de veure com al voltant del món del vi, quan hi ha desgràcies, es genera una gran solidaritat, empatia i molt de suport. A què ho atribuïu?
—Hi ha molt d’esforç darrere una ampolla de vi i quan la traiem al mercat ho fem perquè la gent sigui feliç bevent-se-la. Diria que som de les poques indústries que fem un producte perquè la gent sigui feliç. I suposo que això fa que el gest sigui recíproc. A més, el món del vi no és gaire gran i entre tots nosaltres ens ajudem també. Nosaltres hem quedat astorats de tot el suport que hem rebut i molt agraïts, tant en Lluís com jo. Aquesta web la van crear uns amics i familiars. La van obrir diumenge, quan jo encara passava el dol i era a casa assimilant els fets. Amb totes aquestes donacions farem una base de dades per poder agrair a tothom les donacions, la compra en línia i els missatges encoratjadors. Aquest suport ens empeny a reconstruir La Final i anar endavant. Tinc molt clar que l’anyada del 2021 la vull entrar a La Final.

Com encareu, doncs, el futur?
—El meu futur més immediat és començar a treure teules de la càmera d’estoc i mirar què ha quedat sencer a sota. Allò que quedi a sota marcarà el meu futur. Però tinc molt clar que tingui el vi que tingui lluitaré perquè La Final torni a ser com era, i que la filosofia que m’han passat el meu pare i en Lluís serà la que marcarà el celler i la que traspassaré als meus fills.

Sou un viticultor jove que, tot i no haver nascut al Priorat, us heu establert aquí i aquí voleu el vostre futur. En una comarca tan poc poblada, sou un exemple perquè els joves optin per quedar-se i es dediquin a la pagesia.
—El Priorat és una de les comarques de Catalunya que es despobla i penso que aquells qui tenim feina aquí hem de mirar de viure aquí (hi ha propietaris de cellers del Priorat que no viuen a la comarca) i fer el possible perquè la comarca no s’empobreixi. El meu projecte de vida és aquí. No vaig néixer aquí, però penso que pots moure les arrels i tornar-les a plantar en un altre lloc. Les meves arrels ara són a la llicorella i en terreny costerut. Sóc feliç aquí.

La notícia de la desgràcia ha arribat lluny. La revista nord-americana Wine Spectator se n’ha fet ressò. Vol dir que teniu un nom en l’àmbit internacional.
—Sortosament, el celler Vall Llach s’ha fet conegut, des del principi, no tan sols per la filosofia dels fundadors, sinó també per tenir unes vinyes velles, que ells van comprar perquè no es perdessin, que ens han permès de fer vi de molta qualitat. Aquí els enòlegs no hi tenim gaire a veure, més aviat tenim la sort de poder treballar amb aquest patrimoni.

Quin missatge us ha traslladat Lluís Llach aquests dies?
—Un missatge de tranquil·litat. Ens en sortirem i endavant les atxes. En Lluís és com un padrí per a mi. Jo ja vaig viure un sotrac molt dur: la mort sobtada del meu pare per un atac de cor el 2013. Arran d’això i amb tota la tristesa del món, vaig esdevenir propietari d’un celler. I ara, la destrucció de La Final és un segon sotrac. Però ens en sortirem.

De fet, l’origen del celler Vall Llach també va néixer d’un sotrac: la voluntat d’ajudar a sobreposar el poble després d’uns forts aiguats.
—Sí. En Lluís sempre fa la broma i diu que fem vi gràcies a l’aigua. Després dels aiguats del 1994 vam començar el negoci del vi. Avui estic segur que alguna cosa bona en sortirà, de tot això.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.