El camí cap a la independència ha passat factura a moltes formacions. Algunes s’han trencat, algunes s’han afeblit i algunes han desaparegut en aquesta cruïlla històrica que vivim. Un dels casos recents ha estat l’espetec que ha fet Podem a Catalunya. Una intervenció des de la direcció espanyola del partit va motivar la dimissió d’Albano-Dante Fachin com a secretari general. I amb ell, centenars de membres del partit han abandonat la formació de Pablo Iglesias, que no acceptava que es proposés una aliança amb els independentistes. Fachin ens ha rebut en la tranquil·litat d’un parlament desert per parlar del panorama que ha quedat després de la proclamació de la República i l’aplicació del 155, amb convocatòria electoral inclosa. La seva crítica als comuns és elegant però contundent. I convida a votar les candidatures independentistes per aconseguir que la nit del 21 torni a tremolar tot.

Dos anys al parlament. Molts aprenentatges d’aquesta muntanya russa?
—Personalment, ha estat una experiència d’aprenentatge brutal. Des de veure com funciona el dia a dia d’un parlament, per a algú que havia fet periodisme, passar dos anys en les reunions de junta de portaveus veient les tripes d’allò que després es veu a l’hemicicle, és una experiència tècnicament enriquidora. No vull dir que tot fos bonic. És enriquidor perquè veus com funciona i veus els límits d’una institució com aquesta. I em sembla que ara puc entendre coses que abans no acabava de comprendre.

I políticament?
—Ha estat una legislatura que ens ha obligat a fer-nos moltes preguntes. L’habitual és que hom vingui amb un programa i passi quatre anys defensant-lo. Però aquesta ha estat una legislatura que ha experimentat amb els límits. Els límits d’allò que era permès. I per tant, quan tens un camp per jugar delimitat i et dediques a jugar sense sortir de les ratlles, jugues i no passa res. Però quan arribes al límit del camp, t’obligues a respondre ‘i ara què’. Hi ha vida més enllà d’aquests límits que ens marquen? I parlo de legislatura en una lectura que no es pot separar d’allò que ha passat al carrer. La societat catalana no és la mateixa avui que fa dos anys.

Ha estat una legislatura en què el carrer i les institucions han anat al mateix compàs? El parlament no era tan sols un plató de televisió…
—No. Però hi ha hagut molt d’això també. Si parlem del procés sobiranista, també hi ha hagut molt ús del parlament com un plató. En qualsevol cas, tinc la seguretat que l’1 d’octubre va fer més por a l’establishment que no pas el 27 d’octubre amb la declaració d’independència. També és cert que per fer l’1 d’octubre calia que una gent a les institucions disposés un seguit de coses. Són coses que van unides. Però penso que la força de l’1 d’octubre depenia de la gent. Per això cal reivindicar l’1 d’octubre. L’1-O és un dels murs on ens ha portat la legislatura i la gent va tenir la capacitat de tombar-lo.

En què ha canviat la vostra posició política després d’aquests dos anys?
—Quan vam entrar aquí, l’espai polític de què formava part, Podemos, estava en un moment molt concret amb unes eleccions espanyoles a la vista i hi havia una possibilitat real –jo la vaig veure com una possibilitat real– de trencar el règim del 78 a escala espanyola. Hi havia enquestes que no presentaven un mal dibuix. Trencar el bipartidisme era a l’abast. No era cap somni el 2015. Avui, veient com han evolucionat les coses aquí i allà, s’ha demostrat que aquella manera de trencar el cadenat del 78 no ha estat possible. Crèiem de debò que la possibilitat de trencar el règim era real. I continuo pensant que calia intentar-ho. Teníem una oportunitat que calia aprofitar.

Però va quedar clar que no era possible…
—A mi em molestava molt veure Esquerra posant en dubte el nostre intent. Jo desitjava que féssim força tots junts per provar de tombar el règim. Però si aleshores demanava això, també crec que cal ser conseqüent ara i cal intentar alguna altra cosa. És en el moment que no s’actua amb correspondència, un cop ha quedat clar que no s’ha pogut enderrocar el règim a escala espanyola, que hi ha el meu allunyament. Jo penso que cal lluitar a tots els nivells i a tots els fronts possibles. Continuo pensant que la decisió de Podemos d’anar a Extremadura i a tot arreu on calgués a dir que els catalans tenen dret de decidir el seu futur ha estat d’una valentia política molt gran. S’ha de ser valent i s’ha d’arriscar. El resultat d’haver-ho fet no és tan bo com volíem, però no és pas menor. I em sembla que aquest sector ha perdut la valentia amb què va començar a fer política. Hem topat amb un mur. Què farem ara? No ens podem pas conformar. Això que ha passat a Podem no és culpa estricta de Pablo. És l’evidència que hi ha dues comunitats que operen de manera diferent.

Voleu dir que Podem no s’ha adonat que l’adversari és el mateix?
—Podemos va néixer plantant cara al règim del 78. I ara quan veig Iglesias, Echenique o alguns comuns marcant distància amb els independentistes i acceptant el marc que imposen des dels aparells de l’estat sento molta llàstima. Que no ho veuen que aquest mur amb què han topat els independentistes és el mateix amb què toparem nosaltres si volem fer mai res de bo? Espanya plurinacional? Genial! I qui diu que quan es vulgui fer efectiva de debò una Espanya plurinacional no enviaran els piolins? Una República no sé què…? Qui diu que no et fotran a la presó per calúmnies al rei o per alguna altra cosa?

Heu arribat a la conclusió que Espanya és irreformable?
—Totes les institucions es poden reformar. I totes les societats evolucionen. Si a mi m’haguessis preguntat el 2011 si Catalunya era reformable, t’hauria dit que amb Artur Mas, Boi Ruiz fent el bèstia, Felip Puig apallissant gent… aquest país convergent no canviaria mai. La societat catalana ha fet una evolució política col·lectiva. L’ha feta i l’ha feta en un temps relativament breu. S’ha fet perquè hi ha hagut una reflexió col·lectiva, perquè hi ha hagut propostes polítiques concretes i disposades a transformar. Crec que la societat espanyola, com la catalana, és feta de persones que evolucionen, pensen i que poden canviar de parer. Però caldria que hi hagués partits compromesos amb la transformació d’aquesta realitat espantosa que dóna vots a qui crida ‘a por ellos’, a qui posa a la presó els Jordis i el govern… Quina mena de societat és aquesta? Doncs, justament en un moment com aquest, una força transformadora com Podemos hauria de trencar-se la cara per defensar la democràcia i un model d’estat diferent.

Us van aplicar un 155 intern a Podem, paral·lel al que s’aplicava a Catalunya. I això després de dos anys veient com Rabell i Coscubiela no acceptaven l’expressió de la diversitat interna del vostre grup. Hi veieu una incomoditat amb les sobiranies?
—Sí. I a En Comú Podem, al congrés, passa igual. És un problema que té aquest espai. Es pot atribuir una part de la culpa al fet que Catalunya Sí que es Pot es va fer de pressa i corrent. No es van poder crear unes eines de debat des de baix. Ha funcionat sense regles democràtiques i ha funcionat per imposició. Allò que em preocupa és que Catalunya en Comú també neixi amb aquests vicis. És important que espais polítics que haurien de tenir un paper determinant en moments com l’actual neixin amb dèficits greus. Qui ha decidit que el discurs d’ara fos ‘ni 155 ni DUI’? Qui ho ha decidit? No hi ha eines de decisió. Ho han decidit Pablo [Iglesias], Xavi [Domènech]… i qui més?

—Puigdemont i el PDECat són més revolucionaris que aquesta esquerra?
—Abans de respondre vull deixar clar que el caire transformador o revolucionari que pugui tenir el PDECat no em serveix. Entenc que la seva revolució no val gaire la pena perquè els objectius de model polític i social no els comparteixo. Però això és una altra cosa que l’esquerra espanyola no entén. Algú es pensa que aquells més de dos milions de persones que van anar a votar l’1-O són el PDECat? De debò pensen que tothom qui vota aquest partit és partidari de la privatització dels serveis públics? Un espai com el nostre hauria de fer força per desestabilitzar l’status quo i a la vegada dir que no s’ha de votar el PDECat perquè privatitzaran la sanitat. Una cosa no treu l’altra. S’ha de ser mentider per confondre aquest partit amb el procés. No s’aguanta per enlloc, aquesta idea.

Queda clar que no votareu Catalunya en Comú…
—Quan veig el vídeo aquest de l’home que menja crispetes mirant el tennis… buf. Es pot fer una lectura de dir que Rajoy ho fa malament, Puigdemont, també, i nosaltres n’estem farts. Josep Fontana deia que Aznar i Pujol formaven part d’un mateix sistema de repartiment de poder i d’elits que s’entenen. Però Fontana afegia que hi ha una diferència: que Aznar pot posar a la presó a Pujol, però Pujol no pot empresonar Aznar. I això és ben clar.

Ara ja no és cap teoria, això.
—Ara ja ha passat. I descriure la realitat catalana com si fos un ping-pong entre Rajoy i Puigdemont és menystenir milions de persones a qui també t’hauries de dirigir. Són gent apoderada. Negar l’esperit insubmís, transformador i desobedient és aclucar-se d’ulls a la realitat. Cadascú se suïcida com vol. Això és com quan diuen que d’unilateralitat, res de res. Una cosa és la DUI, que pots no estar-hi d’acord per les raons que siguin. Però jo no m’atreviria a dir que tots aquests passos que s’han fet no hagin servit de res. Pregunteu-ho a Juncker o a qualsevol membre de l’status quo… No els agrada gens això.

Voleu separar la DUI de la pràctica de la unilateralitat?
—És clar. La DUI és la DUI. Però allò que ha fet la gent al carrer és unilateralitat. De debò que l’espai polític dels comuns condemna la unilateralitat com a eina de canvi? Ostres! Els desnonaments, l’ocupació dels CAP… Tot això eren accions d’unilateralitat per transformar la realitat. I l’1 d’octubre és unilateralitat.

Com els grans canvis de la història i la conquesta de drets civils, socials i polítics…
—Sí, però ja no cal anar tan enllà. Si la unilateralitat no és una via vàlida, tenim un problema molt greu. Els blocatges per evitar desnonaments eren accions unilaterals. L’ocupació de CAP, també. El tall de carreteres, també. La nostra lluita al carrer era sempre unilateral. Ja no cal parlar dels grans canvis de la història. Ada Colau ho ha fet. Nosaltres ho hem fet. Xavi Domènech també. Ara hem arribat a les institucions. Però hi hem arribat desobeint. I cal preguntar-se, ara que Xavi Domènech diu que cal posar al centre de l’acció política el debat social, com es farà? Imagineu-vos que ens oblidem de la independència i posem al centre l’agenda social. És possible una agenda social de veritat en l’Espanya del 155? No. No és possible. Només cal mirar el cas de Carmena a Madrid. No es pot fer res. I no li ho permeten. Ja l’han intervinguda. Si va més enllà, ja veurem si l’acaben detenint.

Voleu dir que l’agenda social no és possible en l’estat actual de les coses?
—És que per molt que Xavi Domènech digui que cal posar l’agenda social com a prioritat, vindrà Montoro i dirà què es pot fer i què no es pot fer. Això ja li passava a Junqueras amb els objectius de dèficit. Aleshores caldria dir que no s’accepta la imposició contra l’agenda social. I a continuació vindrà Montoro i et fotrà a Estremera a la cel·la del costat de Puigdemont. Si de debò creus que cal fer passar davant l’agenda social i estàs disposat a fer-ho, et trobaràs això mateix. Que no hem vist les lleis que anaven caient en mans del Tribunal Constitucional? Si presentem noves lleis i les tornen a tombar, què farem? Si tallem carreteres, ocupem les oficines d’Endesa i les centrals de generació elèctrica, què dirà Catalunya en Comú? Que la unilateralitat no és el camí? I aleshores, què? La gent és adulta i sap què fa. I si una societat arriba a un punt d’evolució que fa que no accepti les imposicions, aquesta és la base amb què haurien de treballar les forces transformadores conseqüents.

Tot això que dieu no porta enlloc més que a la independència, si no és que volem batallar eternament contra les imposicions de l’estat espanyol. No trobeu?
—A mi, la Catalunya independent no és una idea ni una hipòtesi que em preocupi. No em fa cap nosa.

Però no sou independentista. La vostra diagnosi coincideix amb la que ha fet l’independentisme.
—Això és molt positiu. Em demaneu si m’he fet independentista. Jo no hi crec, en aquesta definició. Però, alerta. No és que no hi cregui perquè sóc equidistant. Cal encarar els límits que marca l’estat espanyol. Allò que tinc molt clar és que el poble de Catalunya ha de poder decidir el seu futur. I si decideix que cal un estat independent, ha de tenir un estat independent. Hem vist que l’estratègia seguida fins ara no ha resultat. Si em demaneu com s’ha de fer, no tinc una resposta. No sé com s’ha de fer perquè Catalunya sigui un estat independent. No ho sé. Però la gent ha de decidir. No hi pot haver submissió. Davant la situació actual es pot pensar que la república independent no és possible o es pot pensar com arribar-hi. I jo crec que cal cercar la manera d’arribar-hi. I que la manera o el camí és fer com l’1 d’octubre. Que la gent que vol que Catalunya decideixi treballi conjuntament. En tota lluita real contra un poder establert, o assumeixes la unilateralitat o no canvia res. Per això, sense ser independentista, a les pròximes eleccions votaré algun partit independentista.

La llista del president…
—[Riu.] No! La llista del president no la votaré. La capacitat de ruptura que té l’independentisme és una eina que va en benefici de tothom. Quines eines tenim per a canviar de veritat el problema actual? Si el 21 a la nit hi ha un 60% de vots als independentistes, tornarà a tremolar tot. Tremolarà tot allò que volem que tremoli. I un 60% és millor que un 55%. Algú vol una Espanya plurinacional? La vol de veritat? Vol una república espanyola i tot això? Doncs tan sols hi ha una oportunitat mínima d’aconseguir-ho: treballar conjuntament amb els independentistes per petar-se el règim del 78. Si alguna cosa permet de petar-se el règim del 78 és l’independentisme. Per això em preocupa tant aquest discurs de ‘ni DUI ni 155’. Perquè amb el 155 hi ha repressió, però si deixes estar la DUI, la unilateralitat dels independentistes és una oportunitat. I això ho haurien de veure. Als independentistes els han pegat per independentistes. Però els defensors de la plurinacionalitat han de veure que els següents poden ser ells si estan disposats a ser conseqüents. Em sembla que algunes lectures que es fan des d’aquest espai tenen més en compte el punt de vista d’estat espanyol que no pas allò que passa a Catalunya. Jo conec una gran quantitat de persones que no són independentistes que votaran les candidatures independentistes. Hi ha molta gent que vol donar suport a la gent que s’ha trencat la cara i que els han ficat a la presó o han hagut de marxar.

Heu fundat un nou espai, Som Alternativa. Un cop descartades les eleccions del 21-D, què fareu a la campanya? Demanareu el vot per algú?
—Vam buscar un nom que ens identifiqués per si hi havia cap opció de sumar en aquestes eleccions. Aleshores hi havia la possibilitat d’arribar a acords electorals. La ruptura amb Podem va ser perquè fèiem una lectura política molt diferent de la que ens volien imposar. I amb aquesta lectura vam intentar parlar amb formacions independentistes com la CUP, ERC i Procés Constituent per anar a les eleccions. Això no va fructificar, però la lectura política continua vigent. Malgrat que no s’hagi materialitzat en una proposta per al 21-D, pensem que és una lectura necessària i que cal explicar-la allà on es pugui. Per nosaltres, el 155 no es pot tolerar. En un moment com aquest, no es pot equiparar DUI i 155 perquè fer-ho no respon a l’excepcionalitat del moment. Que el nou país, tingui la forma que tingui, ha de ser just, lliure de corrupció, etc. Nosaltres posarem tot això damunt la taula. Qui escolti els nostres arguments, pot anar descomptant i veurà que queden unes opcions de vot determinades. No direm a la gent que voti la CUP o que voti Esquerra. No ho farem. Però explicarem la nostra manera de veure la situació allà on ens convidin.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]