Alba Sidera i Jordina Arnau: “Vivim el Maig del 68 de l’extrema dreta”

Les periodistes Alba Sidera i Jordina Arnau analitzen la complexitat de l'extrema dreta en el llibre 'Guia pràctica contra l'extrema dreta'

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
19.08.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’auge de l’extrema dreta al món aquests darrers anys ha anat acompanyat de diversos llibres i treballs periodístics que analitzen aquest fenomen global; un corrent polític complex i com més va més difícil d’analitzar, a mesura que passen els anys. Les periodistes Alba Sidera, corresponsal del Punt Avui a Itàlia i especialista en l’extrema dreta, i Jordina Arnau han escrit a quatre mans la Guia pràctica contra l’extrema dreta (Pagès Editors). Per abordar una visió tan polièdrica, el llibre recull vuit entrevistes a vuit experts internacionals en l’extrema dreta.

Al llibre expliqueu que els experts no s’acaben de posar d’acord sobre com definir l’extrema dreta. Qui són i què defensen?
—J. A.: Els nous feixismes mantenen un discurs que en el fons no ha evolucionat, els temes són els mateixos: creació d’un enemic comú al qual s’ha de combatre, odi a la pobresa, als febles, a la immigració, exaltació del nacionalisme, dels valors tradicionals, la família i la moral recta. Però ho fan amb unes altres fórmules, perquè el feixisme s’adapta. Els postulats es mantenen, però amb una renovació de les formes, de l’estètica, dels missatges i, sobretot, de l’escena comunicativa.
—A. S.: És el moment d’or de l’extrema dreta a tot el món; vivim el Maig del 68 de l’extrema dreta. És el resultat de molts diners invertits i conjuncions econòmiques. L’extrema dreta d’avui la podem dividir en dos grans grups. Per una banda, l’extrema dreta parlamentària, que s’ha intentat de vestir de demòcrata. Són els que en teoria accepten les normes parlamentàries i la idea és que volen dinamitar la democràcia des de dins. En aquesta extrema dreta, hi ha la tradicionalista de tota la vida i la nova extrema dreta radical populista, que encapçalen Bolsonaro i Salvini. I, per altra banda, hi ha la ultradreta que no renuncia a la violència i són els feixistes. És el cas d’Alba Daurada a Grècia, i de Casa Pound a Itàlia.

Vox en quin grup l’englobem?
—A. S.: Ara mateix neda entre dues aigües. Va néixer com una extrema dreta nacionalista, com una costella del PP, i ara pica l’ullet a la nova extrema dreta radical populista. Intenten de fer una comunicació més obrerista, tot i que, com sabem, és un partit de terratinents, i miren de fer servir una retòrica dirigida al poble. Darrere de tot això hi ha tota una gran feina teòrica de molts think tanks.

Una de les preguntes que es fa als entrevistats és si cal donar veu a l’extrema dreta o no. Entenc que com a periodistes us ho heu demanat moltes vegades. Què hi dieu?
—A. S.: Nosaltres som de la idea que no s’ha de donar espais enlloc a l’extrema dreta. Ha quedat abastament demostrat que no s’hi pot debatre. Els partits que defensen idees contràries als drets humans no poden tenir un espai de debat públic i no s’hi pot debatre. Els drets humans no són a debat. Hi ha una posició molt majoritària dins de certa esquerra que és la de deixar-los espai perquè, d’aquesta manera, ells mateixos es posaran en ridícul. I això està sobradament demostrat que no funciona. Donar-los espais i debatre-hi sempre els legitima. Però què passa? Que han aconseguit moure la finestra d’Overton. Han aconseguit que siguin acceptables qüestions que fins fa poc no ho eren. Aquest és el seu objectiu. L’extrema dreta vol governar, però s’han adonat que no els cal pas per tenir poder. Han influenciat la societat fins a tal punt que poden marcar l’agenda de molts partits.

Moha Gerehou explica com molts mitjans procedeixen de la següent manera: Vox llança una proclama racista i els periodistes contacten amb les associacions i les víctimes perquè hi responguin. Però a la notícia titulen pel missatge de Vox i la rèplica no apareix fins al tercer paràgraf.
—J. A.: En pro d’una suposada neutralitat, poden posar al mateix nivell un dret garantit i aquells que hi estan en contra. I també té a veure amb una certa precarietat dels mitjans i la necessitat que tenen de publicar titulars que facin de pescaclics. Alhora, tenen una estratègia mediàtica al marge dels mitjans tradicionals.

Què voleu dir?
—J. A.: El món digital, al marge de les xarxes, els permet la creació de mitjans amb molt pocs recursos que també fan part d’aquesta feina. Difonen aquests titulars, que són escandalosos i morbosos i que en cap cas es fan tenint en compte l’ètica periodística. Saben que hi ha uns algoritmes, que de neutrals no en tenen res, que premien els discursos d’odi i el combat visceral que provoquen certes proclames racistes, antifeministes o misògines que veiem en aquest país.

I com s’evita?
—J. A.: Cal una gran tasca de formació interna a les redaccions; entendre com funcionen i les seves estratègies. Perquè t’adones que les reprodueixen internacionalment. I sobretot, cal contextualitzar qualsevol cosa que diguin; no permetre que difamin, diguin mentides i juguin amb dades. Portar-los al terreny de la concreció, perquè fan grans discursos, però quan baixen a la matèria, no són concrets.

—A. S.: La responsabilitat dels mitjans tradicionals és molt important, perquè el paper que tenen és el de legitimar. A l’extrema dreta no li calen els mitjans tradicionals per arribar a un cert públic, però és molt important el paper de legitimació. Quan Vox no era ni tan sols un partit parlamentari, va esdevenir l’acusació popular en el judici contra el procés. Els mitjans li van donar veu i el van legitimar. Després, Vox va entrar al govern de Castella la Manxa, molts polítics i molts mitjans van fer editorials esglaiant-se que l’extrema dreta entrés en un govern. És una hipocresia que es demanin com hi ha arribat, si quan eren l’acusació popular els donaven veu i els convidaven als programes. Van ser tractats com un actor polític més perquè feien la feina bruta de l’estat i d’alguns partits.

La batalla cultural, discutint qualsevol valor establert en la societat, com han fet amb l’avortament, és la manera que l’extrema dreta ha trobat per a participar en el debat públic. Detecteu algun debat que vulguin condicionar a curt termini?
—A. S.: La teoria de la gran substitució o gran reemplaçament. Té diferents formulacions al llarg de la història i ve del feixisme. Diuen que hi ha un pla per a substituir la població blanca per una d’estrangera que és inferior. S’ha anat replantejant al llarg dels anys. El 2010, a França, es va publicar un llibre amb aquesta teoria que va tenir molt èxit. Aconseguir que aquest discurs, que fa uns anys era neonazi, ara sigui popular, és una gran victòria de l’extrema dreta. Fa poc, em van entrevistar al Telenotícies de TV3 per explicar la teoria de la gran substitució i per què no era veritat. Hem arribat al punt en què s’ha d’explicar que no és cert. Aquí va arribant, Vox en comença a parlar molt a les xarxes. A França i Itàlia ja està força estès i als EUA encara més.
—J. A.: Aquí s’ha notat molt en l’atac constant a qualsevol expressió de drets al voltant dels cossos de les dones, la seva sexualitat i les polítiques de gènere. Han aconseguit que es debati sobre aquests tema. Sense dubte, una de les victòries més grans de l’extrema dreta a l’estat espanyol en les guerres culturals és el tema del feminisme. Han aconseguit que molts joves creguin que la violència masclista no existeix.

Quina és la sortida de tot plegat?
—A. S.: Jo crec que l’extrema dreta encara pot créixer, té molt potencial. No m’agrada fer previsions, però jo sóc força pessimista. No veig que hi hagi una manera de parar-ho. No hi ha una consciència antifeixista, no hi ha una dreta antifeixista i l’esquerra està completament perduda.
—J. A.: Hi ha tota una socialdemocràcia que s’ha rendit a la lògica del mercat, a la lògica capitalista, i ha deixat de banda les classes populars, que teòricament havien de fer de mur. I, per altra banda, tenim unes esquerres molt febles que ballen al so del mercat.

Com s’hauria de comportar l’esquerra antifeixista?
—J. A.: Ideologitzant de nou i repolititzant les seves agendes. Que hi hagi projecte polític i doni confiança que allò que dirà es farà. Que no tinguis la sensació que aquell partit et trairà tot just començar. El més contradictori és que hi ha una gran part de la societat que és més inclusiva que abans. Hi ha més tolerància cap a les parelles homosexuals que no pas abans, per exemple. Hi ha gent que reclama polítiques progressistes. Però també hi ha un cert desencant en aquesta manera de fer política per part de l’esquerra, perquè no marca un torcebraç i no blinda drets. Hi ha desafecció, i aquest és el caldo de cultiu més perillós.

La indiferència. Al llibre l’assenyaleu com el principal aliat de l’extrema dreta.
—A. S.: Una de les coses que em va sorprendre més quan vaig arribar a Itàlia és que a la gent no li feia res dir que era feixista. A mi fa anys que em diuen que sóc una exagerada. Ens creiem que el feixisme queda lluny, i no. Aquí comences a sentir el discurs que no passa res, que no canviarà res governi Vox o el PP. Això ho diem des del privilegi. És gent que vol aplicar la llei contra certs col·lectius. I això és un triomf de l’extrema dreta. A Itàlia, el col·lectiu LGTBI i els immigrants estan molt espantats per si acaba guanyant Meoni, perquè els canviarà el seu dia a dia.
—J. A.: Hi ha molta gent que no és conscient que vota una opció que li pot arribar a representar un perill personal. La falta de formació global no permet de veure que això no és una broma; que l’apologia de l’odi té conseqüències pràctiques, que fa créixer les agressions.

I les institucions què han de fer? Mentre no siguin en mans de l’extrema dreta, és clar.
—J. A.: Vaig cobrir la informació política des del Parlament de Catalunya quan va entrar-hi Vox: es va fer un cordó sanitari i es van prendre una sèrie de mesures que, certament, són excepcionals a l’estat. Per mi, això és de mínims. No seré jo qui digui que aquesta és la gran acció que es pot fer, però veient el perill que aquests discursos es reprodueixin sense cap puntualització, admeto que aquesta és una eina positiva. Dit això, és una mesura que ha quedat tancada entre les quatre parets del parlament, i malgrat que hi ha diputats que treballen de bona fe per crear espais d’investigació, estudi, anàlisi i de condemna, això no traspassa més enllà de la porta de la Ciutadella i no té impacte social.
—A. S.: Jo sóc una mica escèptica amb el paper que poden tenir les institucions. Crec que l’extrema dreta se l’ha de parar abans que arribi a les institucions. El que falta, en general, a la societat, a les redaccions i a la política, és una cultura antifeixista. A Itàlia, la teoria està molt bé. A diferència d’Espanya, Mussolini no va morir al llit, sinó que el van penjar. La constitució prohibeix la refundació del partit feixista i les institucions es declaren antifeixistes. Però ara és a punt de guanyar una líder feixista com Giorgia Meloni. Per tant, crec que s’han d’ajuntar diverses forces. Les institucions per si soles no van enlloc. S’ha de fer feina des de baix, des de les associacions, conscienciant la gent i que cadascú, en el seu entorn més proper, no permeti que s’introdueixi el racisme en les associacions de veïns, per exemple.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes