immigrants

Si parlem de la Mediterrània, l’estiu ha estat marcat per l’agonia dels immigrants a la deriva als vaixells de salvament de l’ONG catalana Open Arms, del Sea Watch o de l’Ocean Viking, de Metges Sense Fronteres. Malgrat haver salvat centenars d’immigrants a alta mar, han maldat per trobar un port segur en països europeus on poguessin desembarcar-los. Però hi ha més organitzacions que treballen per salvar vides a la mar i que assenyalen la Unió Europea (UE) per haver negligit les seves responsabilitats.

És el cas d’Alarmphone, una xarxa transnacional de més de cent activistes a ambdues ribes de la Mediterrània. D’ençà del 2014, lluita contra el règim fronterer de la UE, per un passatge segur i per la circulació lliure de les persones. La tasca principal que té és ajudar els immigrants en perill a la mar, als quals ofereix en cas d’emergència un canal per a urgir els serveis de salvament a actuar.

Els immigrants que hi ha a bord truquen a un número de telèfon per comunicar la localització GPS de l’embarcació als activistes d’Alarmphone. Se serveixen d’aplicacions de missatgeria amb algun dels telèfons mòbils que duen. Detallen el color de la barca, el nombre de persones, en quina situació es troben, si hi ha menors o si ningú ha de menester assistència mèdica. A partir d’aquí es monitora l’embarcació i l’organització avisa els serveis de salvament.

‘Ajudem a protegir aquesta gent. És important que un grup d’activistes sàpiga que són allà i què hi passa. Si les autoritats no fan res per salvar-los, nosaltres fem pressió, fent públic que no actuen i que no respecten el dret d’aquestes persones a ser salvades’, explica Paola Arenas, membre de la xarxa a l’estat espanyol.

Si les autoritats no activen una operació de cerca i salvament a les seves aigües territorials, s’estableix contacte amb vaixells pròxims i amb els de les ONG de salvament. Els activistes s’ocupen nit i dia de monitorar totes les rutes de la Mediterrània: l’occidental cap a l’estat espanyol; la central cap a Itàlia des de Líbia i Tunísia; i la ruta de Turquia a Grècia, per mar o per terra.

La ‘complicitat’ amb les màfies

Algunes veus acusen les ONG de salvament o organitzacions com Alarmphone de complicitat amb les màfies que trafiquen amb persones. De fet, a Itàlia hi ha activistes europeus encausats per haver participat en operacions de cerca i salvament. Arenas hi respon contundentment: les màfies existeixen gràcies a la política migratòria de la UE. ‘Si existeixen és per un sol motiu: perquè hi ha un règim de visats molt estricte per a entrar a Europa. Com a refugiats, es troben obligats a ser víctimes del tràfic de persones si volen arribar aquí’, denuncia.

Alarmphone fa pressió perquè la UE canviï la política migratòria.

Recorda que un ferri des del Marroc fins a l’estat espanyol val trenta euros. En canvi, els immigrants paguen fortunes per pujar en una barca de plàstic. Tot plegat és degut als requisits del visat. ‘Ja no és sols la militarització de les fronteres, que empeny la gent a rutes més complicades i mortíferes. És que legalment és impossible que ningú de l’Àfrica subsahariana pugui venir a l’estat. Si hi hagués lliure circulació de persones, com reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans com a dret fonamental, les màfies no existirien.’

Per Alarmphone, el centre del debat ha de ser la lliure circulació de persones, el fet que prevalgui el control i la militarització de les fronteres per damunt dels drets humans. Tanmateix, diuen que el problema va més enllà: s’ha de garantir que quan els immigrants arribin a Europa tinguin una vida digna. ‘La gent vol ser ciutadana, pagar impostos, tenir drets i deures.’

Sobre els salvaments, Arenas diu que és un altre debat. Subratlla que la llei de la mar obliga a salvar la gent en perill i a desembarcar-la en un port segur. I critica que la UE faci justament la contrària: com més va menys diners esmerça en salvaments. I retorna gent que és a punt d’ofegar-se als punts de partida, d’on havia fugit.

‘Fugen de Líbia perquè hi ha guerra civil, perquè els venen com a esclaus, perquè hi ha molta violència física, sexual i psicològica. Que Europa consideri països segurs el Marroc, que és una dictadura, i Líbia, que és un estat fallit… Com pot fer tractats amb països on en la majoria de casos no es respecten els drets humans ni hi ha democràcia?’, s’exclama.

Sigui com sigui, palesa que, encara que augmentin els salvaments, mentre les fronteres no es facin permeables al trànsit de persones la gent provarà de travessar-les.

La situació a la frontera sud de la UE

Quan l’any passat es va tancar la ruta de la Mediterrània central, de Líbia a Itàlia, el flux migratori es va desplaçar cap a l’estat espanyol. ‘Conec gent que va travessar des del Marroc però que venia de Líbia. Havien aconseguit fugir dels centres de detenció o les cases on vivien en règim d’esclavitud. Arriben en un estat psicològic molt complicat. Hi ha molt de patiment a Líbia’, explica.

El paradigma dels salvaments a la frontera sud de la UE també ha canviat. Assenyala que la frontera no comença al Marroc, sinó al Senegal i a Mali, on militars espanyols controlen les fronteres. Denuncia que d’ençà que es van començar a donar diners periòdicament al Marroc, la repressió hi ha augmentat moltíssim i s’hi controlen molt més les sortides de barcasses.

Lamenta que, tant si vénen del Marroc, com d’Algèria o Líbia, el patiment dels immigrants té les mateixes característiques: ràtzies racistes diàries i expulsions violentes al desert, on els abandonen sense aigua ni menjar. ‘Hi ha gent que sí que busca una vida millor, però també n’hi ha que fugen de matrimonis forçats, de l’ablació del clítoris, dels règims polítics dels seus països perquè són activistes…’, recorda.

Afegeix que d’ençà que es va crear el comandament únic, el desembre passat, l’agència europea Frontex, la Creu Roja i Salvament Marítim resten sota les ordres d’un guàrdia civil. ‘Salvament Marítim ja no patrulla directament a les àrees migratòries, sinó que és Frontex. Quan localitzen l’embarcació, hi envien un vaixell. La major part dels salvaments són a la zona de l’illa d’Alboran: un vaixell, des de Màlaga, Almeria o Motril, triga tres hores a arribar-hi’, denuncia.

Immigrants en una embarcació de Salvament Marítim a les Canàries.

La dinàmica contrasta amb la de l’estiu de l’any passat, en què Salvament Marítim sortia a cercar la barcassa quan una ONG donava l’avís, sense esperar que la localitzés cap avió. ‘Amb el canvi de política, l’única cosa que s’aconsegueix és augmentar el patiment de les persones que hi ha a la mar en una situació de perill. No es treballa per salvar abans les persones i evitar-ne el patiment, sinó solament per controlar les fronteres.’

I quan els immigrants arriben a l’estat espanyol són detinguts durant tres dies, tot i no haver comès cap delicte. ‘El govern cada vegada obre més centres d’atenció temporal d’estrangers (CATE), que en realitat són una extensió dels calabossos: presons per a tres dies.’ Explica que pràcticament tots els marroquins i algerians són deportats, després d’una estada en un CATE o fins i tot l’endemà de l’arribada.

D’ençà del 2014, Alarmphone ha rebut 2.760 trucades de SOS. Enguany, fins al juliol, n’havia rebudes 169, de les quals 61 corresponien a embarcacions que provaven d’arribar a l’estat espanyol per la ruta de la Mediterrània occidental. A  l’estiu, 18 embarcacions van trucar al telèfon d’avís. 5 van ser rescatades per les autoritats espanyoles, però la resta foren interceptades pel Marroc.

L’ONG Caminando Fronteras ha documentat l’arribada d’unes 16.400 persones a l’estat espanyol, fins el 29 de juliol (i 455 més a les illes Canàries). En aquest període, a la frontera sud hi han naufragat 70 embarcacions i n’han desaparegudes 12 més.

Les conseqüències són tràgiques: entre el 2018 i el primer trimestre del 2019 pel cap baix 1.020 persones han mort provant d’arribar a la frontera sud, travessant la mar. Oficialment, només n’hi ha mort el 20%. La resta consten com a desaparegudes, probablement al fons d’aquesta fossa comuna en què s’ha convertit de fa anys la Mediterrània.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb