Alamany avisa que cal recuperar la vitalitat de les ciutats mitjanes per a aturar l’extrema dreta

Els darrers sondatges a Barcelona per a les eleccions de l’any vinent són amables amb ERC. L’any 2019 les va guanyar Ernest Maragall, però el vot de Manuel Valls a Ada Colau el va apartar del camí cap a la batllia. Quatre anys més tard havia perdut força i es va veure superat per Xavier Trias, Jaume Collboni i Ada Colau. Ara, amb Elisenda Alamany –secretària general i nova candidata–, ERC sembla tornar a tenir opcions de recuperar la vara de batlle de Barcelona per primera vegada d’ençà d’Hilari Salvadó, darrer batlle abans del franquisme. Amb aquest objectiu entre cella i cella, Alamany ha arribat a la Universitat Catalana d’Estiu. Però no per a parlar de Barcelona, sinó de les ciutats mitjanes: de Granollers, Manresa, Terrassa, Sabadell, Vic, Reus, Mataró, Figueres, Ripoll, Berga, Tortosa… De com han quedat oblidades i com s’ha desfet la idea noucentista de la Catalunya-ciutat, que imaginava una Catalunya articulada com una gran ciutat moderna, on cada racó funcionés integrat com una part funcional del país. “Catalunya sense ciutats mitjanes fortes no és Catalunya. Si el país es desequilibra, perdem la Catalunya-ciutat i acabem més dèbils com a país”, ha dit.

“La força de Catalunya, a diferència d’unes altres zones de l’estat, ha estat sempre que som un país articulat entorn d’una xarxa de ciutats mitjanes i de capitals de comarca”, ha descrit Alamany. Una xarxa que articula el país i el fa robust, però que aquests darrers anys s’ha perdut. Amb el 80% de la població concentrada entre la costa i la AP-7, dos catalans de cada tres viuen en menys del 4% del territori. “Al 90% del país, hi viu només el 9% de la població. Tenim un país estret i congestionat entre la costa i l’eix de la AP-7, i alhora un territori interior i pirinenc pràcticament buit”, ha destacat. El desequilibri no és casual, sinó que va precedit de la destrucció de la petita indústria, els oficis i el petit comerç. “Si hi afegeixes la poca inversió en infrastructures o els problemes derivats del model de creixement que s’ha seguit, doncs ja ho tenim, desequilibri i col·lapse.”

Alamany ha criticat tant el “model econòmic espanyol”, que veu “gandul” perquè neix d’allò que no genera valor –el turisme i els serveis de cost baix–, com el creixement demogràfic desmesurat sense que els serveis públics es redimensionin adequadament per assumir l’augment de població. “Avui som 8,2 milions de catalans, 2 milions dels quals han nascut a l’estranger, amb el desafiament brutal que implica això en l’àmbit escolar, sanitari, residencial o en relació amb l’ús de la nostra llengua”, ha dit, i ha criticat els qui, “ben cofois, van dient que l’objectiu és arribar als 10 milions”. “Allò que no diuen és que parlem de 10 milions en un país amb recursos i serveis de 6 milions, i mal gestionats.” I ha afegit: “Per ells, la identitat catalana no és important. Són els del cosmopolitisme naïf.”

També ha criticat “els qui es volen tancar davant la por”: “Ens condemnen a un país que es tanca en si mateix, resignat. Una minoria a casa nostra. Per ells, només és català aquell que nosaltres diem que ho és: pocs, però convençuts.” Ho veu com l’antítesi del catalanisme polític: “Sempre ha estat un moviment que, de manera transversal, ha avançat obsessionat a ser més, perquè més gent abraci la nostra cultura i s’afegeixi al nostre projecte nacional.” Contra totes dues mirades, Alamany ha defensat “la identitat inclusiva, qui obre els braços a tothom que vulgui ser català, que se’n senti, que aprengui la llengua i la cultura i que miri el món amb ulls catalans”. Però, per a arribar-hi, ha dit, cal recuperar l’equilibri territorial perquè el país funcioni i els ciutadans no se sentin abandonats.

L’extrema dreta que creix per l’abandonament de les ciutats

Alamany ha avisat que on més s’ha notat l’impacte de les crisis successives d’aquesta darrera dècada ha estat a les ciutats mitjanes: “Se senten els perdedors dels nous temps i el canvi d’època.” “En molts pobles petits no hi ha metge de capçalera estable, les escoles es mantenen amb dificultats, el transport públic és gairebé inexistent i els serveis bàsics es van reduint.” En aquest context, “hi ha forces reaccionàries que llegeixen la resignació de molta d’aquesta gent”.

Contra això, ha parlat de l’obligació de tornar a equilibrar el país amb més transport públic, serveis de qualitat i descentralitzats i inversions industrials i tecnològiques: “Cal que el país inverteixi perquè empreses diverses hi puguin néixer i créixer, innovant, creant, provant. I que aquestes empreses creïn llocs de feina estables i de qualitat, arrelades al territori, i que contribueixen a la prosperitat de les ciutats i les comarques on s’instal·len.” Una economia que retorni a cada comarca ciutats vives i amb oportunitats per als seus veïns.

Recuperar la capitalitat de Barcelona

I, en tot aquest procés, on queda Barcelona? “Si volem que les ciutats mitjanes siguin nous pols per al seu territori, Barcelona ha de ser capaç de teixir estratègies per a contribuir a la dinamització econòmica de tot el país.” Ha criticat que “els darrers governs de la ciutat han actuat com si Barcelona no fos la capital d’un país”, i ha remarcat: “Sense capital no hi ha país, sense ciutats mitjanes no hi ha futur i sense Catalunya no hi ha Barcelona.”

Ha dibuixat una Barcelona capital plataforma de talent, interconnectada amb les indústries de l’entorn i responsable d’allò que implica ser “la porta d’entrada a Catalunya”. “El país necessita la innovació, les idees, la força i l’empenta de les seves ciutats –ha insistit–, i les ciutats només caminen, creixen i esdevenen espais de futur, també Barcelona, si tenen tot un país al darrere, afirmant qui són i, sobretot, qui volen ser.”