El dia que l’aviació feixista va massacrar Alacant

Avui fa vuitanta-tres anys d’un dels pitjors bombardaments sobre població civil de la guerra de 1936-1939. Tres vegades més mortífer que el de Gernika. El va perpetrar l’aviació feixista italiana sobre el Mercat Central d’Alacant. Més de tres-centes persones van morir-hi a l’acte i es calcula que, amb el pas dels dies, la xifra total va arribar a mil.

Les sardines que no van arribar mai

El 25 de maig de 1938 era dimecres. Algú havia fet córrer la brama que els pescadors havien desembarcat sardines fresques i que havien arribat hortalisses del Baix Segura al mercat. Eren dies molt complicats a la rereguarda d’una ciutat tan republicana com Alacant. La possibilitat d’aconseguir aquestes menges va fer que centenars d’alacantins, sobretot dones, xiquets i vells, els qui no eren al front, fessen cap al mercat.

Com un etern recordatori, al mercat s’hi exhibeix un rellotge aturat a les onze i vint minuts. El moment en què nou avions Savoia S-79 van amollar noranta bombes. Van fer dues passades sobre el mercat i se’n tornaren a Mallorca, que era una mena de portaavions per a l’exèrcit feixista que ajudava Franco. La devastació arribà també als carrers dels voltants

Aquell dia les sirenes antiaèries no van sonar. Els historiadors han elaborat una teoria segons la qual el bàndol franquista volia que aquest atac fos especialment mortífer. És probable, diuen, que no fos cert que havia arribat peix al mercat, i que el rumor el fessen córrer elements quintacolumnistes per a preparar el terreny. També sembla demostrat que els avions no van entrar per la mar, en línia recta com feien sempre, sinó que van anar més al sud i van pujar cap a la ciutat.

Aquest “com feien sempre” del paràgraf anterior té a veure amb el fet que Alacant rebia bombardaments sistemàtics d’ençà del 1936. Pel caràcter republicà, i perquè el 20 de novembre d’aquell any hi fou afusellat el dirigent de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, que era a la presó perquè havia donat suport al 18 de Juliol.

El 5 de novembre de 1936 els avions de la Legió Còndor del III Reich ja van atacar la ciutat des de l’aire. Com un avís, una amenaça per a demostrar la força que tenien. Una intimidació a les autoritats republicanes per a provar de salvar la vida de José Antonio.

El 28 de novembre, vuit dies després de l’afusellament, Alacant fou objecte d’un setge aeri de prop de vuit hores. Eren les mateixes brigades nazis que un any després van arrasar Gernika. En aquest cas, a Alacant no hi va haver víctimes.

L’any següent els bombardaments de l’aviació italiana ja es van fer sistemàtics, i el 1938 eren pràcticament diaris. La població civil ja s’havia organitzat amb un sistema de refugis i d’alarmes que sonaven constantment.

Actualment, alguns d’aquests refugis són visitables i el primer que s’hi sent en entrar-hi és el buf sec i eixordador de la sirena que el 25 de maig de 1938 no va sonar.

Explicar l’episodi

Alacant no va tenir un Picasso que internacionalitzàs la matança, i per això, durant molts anys, els fets van romandre amagats. Primer, perquè durant la dictadura de Franco els llibres d’història els escrivien els guanyadors. I, més tard, perquè el procés de recuperació de la memòria anava lent. Amb tot, el bombardament del mercat d’Alacant ja ha entrat en el relat dels horrors de la guerra.

L’any 2018, quan es complien vuitanta anys dels fets, el periodista Manel Biosca va reconstruir-los en un documentari, encara amb el testimoni d’alguns supervivents i les acotacions dels historiadors.