Aina Clotet: “Si fos l’home qui tingués quinze anys més, no existiria ni el tema ni la pregunta”

Aina Clotet estrena Viva, el seu primer llargmetratge com a directora, després d’haver-ne signat també el guió, la producció i el paper protagonista. Premi a la millor interpretació revelació a la Setmana de la Crítica de Canes i construïda al voltant de la por, el desig i la necessitat de reprendre el control sobre el propi cos, el film segueix la Nora, una científica marcada per les conseqüències d’un càncer de pit. Parlem amb Clotet sobre la llibertat, la impermanència, les escenes d’intimitat i els prejudicis que encara desperta una història d’amor entre una dona madura i un home més jove.

—El fet d’haver guanyat a Canes un premi dóna més pressió o més seguretat a l’hora d’estrenar el film?
—El fet d’haver guanyat fa que em senti realment superagraïda i afortunada. D’alguna manera valida la pel·lícula. Sents que has passat per un filtre supercomplicat de moltíssims films, i que n’han seleccionat només set. A més, després el premi. Però realment la validació final ve de l’audiència. Encara no sé què passarà, no tinc la bola. Tant de bo a la gent li vingui de gust anar-hi, i que les portes que ens ha obert Canes hagin servit perquè a les persones els vingui de gust anar al cinema i comprar una entrada. Els espectadors estan molt per davant del que són la indústria i els festivals, i és on es veu si connectes o no. Per les projeccions que n’hem fet, crec que és un film que està connectat amb la gent que el veu. Però em fa molta emoció que s’estreni. Tant de bo que funcioni.

—Entenc que quan s’estrena, és un dia emocionant. Després de molts anys treballant amb el projecte ara veu la llum.
—És molt fort. Sí, sí, avui just la meva mare m’ha escrit un missatge al matí. Quasi ploro, perquè justament em deia això. Fa sis anys que vaig començar aquesta aventura. En aquell moment solament eren unes idees que volia fer i imaginava, però de cop arriba el dia en què és una realitat i ho comparteixes amb tothom.

—De fet, el projecte va començar abans que la sèrie Això no és Suècia.
—Sí, la vaig començar un any abans. És veritat que no hi estem tota l’estona. Les coses tenen el seu ritme. Jo estava fent unes altres coses com a actriu. Però és cert que la primera idea la vaig començar abans d’Això no és Suècia. El que volia explicar i el que volia explorar, va començar quasi un any i escaig abans. Tot comença una mica abans de la pandèmia.

—Viva és un clam a la llibertat, però també és la història d’una dona que té un càncer i com això i les seves conseqüències la marquen d’alguna manera. Sembla que les dues idees potser podrien ser contradictòries.
—Per a mi, el film sobretot parla de la por i del desig. Aquestes dues idees són la llavor del film. La por a la soledat, la por a l’abandonament, tenir un vincle fort amb les dependències en l’amor romàntic i en els vincles que fem. I a partir d’aquí començo a explicar la història d’una dona que està atrapada entre dos homes: l’un que representa les estructures i les garanties, i l’altre que és la rauxa, la passió. I com, en el fons, no aconsegueix estar bé amb cap dels dos perquè té molta por, té molta por de la soledat. Volia fer una història d’una dona que aconsegueix enfrontar-se a la seva por i aconsegueix alliberar-se’n. De fet, el càncer apareix més tard. Per a mi, aquest film no parla del càncer, sinó de la petjada que et deixa després. Teníem molt a prop persones que tenien un càncer de pit i vam veure que és una malaltia que et deixa una empremta física i emocional i que explica la por que tenia el personatge. Volíem parlar de la reapropiació del desig i de com el desig és una font de vida també, una persona que es vol sentir molt viva. I em semblava molt bonic posar una persona que ha perdut un pit, tractar-la amb la màxima bellesa i donar-li l’oportunitat de tenir una sexualitat plena i una recuperació del seu desig.

—En aquest film el cos de la protagonista és molt present. I de cop t’adones que no s’acostumen a veure cossos de dones sense pit amb la naturalitat que ho feu vosaltres. No deu haver estat fàcil de fer perquè vós teniu el pit, però era necessari?
—Els referents i les imatges són importants. El que nosaltres mostrem i com ho mostrem, és important. És cert que era complex. Va ser una pròtesi que vam treballar moltíssim i que implicava per part meva estar dues hores abans, prèvies a cada dia de rodatge. Amb l’equip de Perona vam treballar molt per com realment integrar-ho al cos i poder-ho mostrar amb naturalitat, en les escenes de sexe i en la seva vida. Perquè el film precisament tracta d’això, i el bonic i important era mostrar-ho amb molta naturalitat i que no ens descentréssim, que ho integréssim des d’un altre lloc.

—Es parla poc d’aquesta reapropiació del cos quan us passa alguna cosa?
—Sí, perquè aquest procés pot ser que moltes persones l’hagin pogut passar, sigui per una malaltia o perquè ha passat alguna cosa que els ha canviat la vida. Crec que realment són les notícies les que ens modifiquen i les que ens recorden la impermanència, que per a mi també era un far important al film. Jo volia parlar de la impermanència, volia parlar de com ens costa d’entendre aquest concepte. A mi la primera, per això estic fent aquest film. Però de com li donem l’esquena al fet que realment estem de pas en aquesta vida. I precisament jo crec que, pel fet de donar-li l’esquena, moltes vegades tenim moltes més pors i més ansietats per provar de tapar coses. Sí que sento que realment és la manera de parlar de la impermanència a partir d’aquest viatge de vida, desig i passió.

—És curiós perquè és una doctora que precisament està estudiant com allargar la vida…
—Sí, ens agradava aquesta contraposició de forces. De fet, la pel·lícula està treballada molt amb forces contraposades: la por, el desig, les garanties, les no garanties, les estructures, el risc… A part, són uns estudis reals que jo sentia per la feina a què es dedicava el meu pare, i, de fet, em van assessorar la Núria Izquierdo i l’Hospital de Can Ruti amb aquests estudis sobre l’envelliment, que són reals i que em semblen superinteressants. Vull dir que tant de bo algú que m’hagi entrevistat o hagi vist el film ara decideixi d’entrevistar la Núria Izquierdo perquè crec que és superpotent allò que estan investigant. És a dir, és cert que treballen per allargar la vida, però, és clar, quina vida, no? Per això em semblava interessant de posar la persona que era en aquest marc de sequera extrema i on la salut mental passa a primer pla. O sigui, quina vida ens està quedant? I evidentment em semblava un bon mirall amb una protagonista que té molta por de morir. I amb un film que et va recordant tota l’estona aquesta impermanència, no? Un accident que pot passar en qualsevol moment. O sigui, és aquesta sensació d’imprevisibilitat i com de vegades nosaltres, pel control, per la por, ens avancem, ens angoixem, ens preocupem, no? I la importància també de dur-ho en present.

—També és interessant com una persona exitosa a la feina, no li va tan bé a la vida personal…
—Sí, és el que volíem. Amb la Valentina Visó ens agrada molt parlar de la condició humana i de la complexitat. I no hem dubtat en cap moment que la Nora era una gran científica, però evidentment això no vol dir que no pugui ser una persona en crisi, amb totes les seves contradiccions, imperfeccions, com tots, crec. I això és el que més ens agrada, treballar amb llibertat personatges que ens commouen, però alhora ens qüestionen i ens poden incomodar en determinats moments. Són polièdrics, tots ho som. En realitat és interessant perquè al final això és el que ens fa qüestionar i fer-nos preguntes.

—Des de fora sembla que aquest film té molt de l’Aina Clotet. Però, és clar, sou la productora, directora, protagonista, guionista…
—Aquesta pel·lícula és ficció, tot el que passa és ficció, però té molt de mi. Té les dues coses. Sens dubte té molt de mi, té molt dels assumptes que m’interessen, que m’han preocupat, que he volgut explorar… Hi ha moltes coses dels personatges, de l’energia, de mi, de la Valentina, de la gent que em rodeja, de no voler-me prendre seriosament, de riure’m de les meves misèries…

—Ho deia també per coses com l’aparició de Can Ruti, on treballa el teu pare, el doctor Bonaventura Clotet. És un petit homenatge a ell i la feina feta?
—Sí, jo he crescut en un ambient científic i m’ha quedat una mica una espina de no haver-me dedicat a una ciència d’investigació que em semblava superinteressant i que sempre m’ha atret molt. Llavors, quan pensava a què es podia dedicar la Nora, vaig pensar en la biologia, així era a prop d’aquest univers. És cert que és una mena d’homenatge a aquesta ciència d’investigació. M’agrada mostrar-la amb aquesta cruesa que també és precària i necessita aquests recursos, encara que sigui superpionera i vagi a conferències internacionals. És una mica un paral·lelisme molt gran que tenim nosaltres amb la cultura, que encara que anem a festivals internacionals com Canes, després el cinema també és precari i difícil. I, per descomptat, Can Ruti és un hospital al qual tinc una estima especial…

—Abans us he sentit respondre a un periodista que no creies que hi hagués un cinema amb mirada femenina. Jo he de dir que preparant-me aquesta entrevista, me n’he llegit unes quantes que us han fet i he pensat que només llegint les preguntes sabia si era una mirada femenina o masculina…
—Sí, segur! El que passa és que jo reivindico que el cinema té les mirades de les persones que hi ha al darrere. No m’agrada sentir que, perquè és un cinema fet per dones, entra dins una minoria. Som la meitat de la població i quan ha estat cinema fet per homes ningú no ha dit: “Ah, cinema d’homes”, no? Això és un cinema amb una mirada, en aquest cas, meva, d’una dona. Però no m’agrada que ho classifiquem perquè sento que, a més a més, pot connectar i que està connectant amb molts homes. Evidentment, desitjo molt que les dones hi vagin, però crec també que pot connectar amb molts homes i que ho està fent. I, per tant, crec que és bo que ens obrim tots perquè comencem a incloure’ns dins la majoria de la població que som.

—I que si és una mirada d’home, les dones també el podem veure, el film. Per què no a l’inrevés?
—Hem estat tota la vida veient films amb mirades d’homes i integrant-ho com si fóssim nosaltres. I, per tant, crec que ens hem d’invitar a fer el mateix. No solament posar-nos en un lloc diferent, sinó que ells també vinguin i vegin aquests films. De fet, ha estat molt bonic a Cannes. Hi havia molts homes que se m’acostaven a dir-me coses com ara: “Ostres, gràcies, perquè he vist per mitjà d’aquest personatge femení imatges que no havia vist mai i he pogut entendre coses que, de vegades, per molt que ens les expliquin, no les veiem i no les entenem.”

—Al primer pla li fan una mamografia a la protagonista…
—Sí, o el cos de la Nora o com està explicat el desig…

—El desig sobretot el veiem en les escenes de sexe. M’imagino que, com a actriu, voleu evitar aquestes escenes i, en canvi, com a directora les poseu…
—Mira, em sembla molt bona pregunta perquè tens tota la raó. Com a actriu pensava: “Per què he de fer aquestes escenes?” I, com a directora, em deia a mi mateixa que són superimportants, que són realment una part del relat molt important de la història. Sentia que sí, que havia de tenir la voluntat de fer-les per explicar l’estil de la Nora en la seva dimensió i complexitat. I perquè em sembla que explica també la reapropiació del nostre desig i del nostre cos. Les vaig treballar moltíssim. Sí que crec que són les escenes que més he pensat i repensat; he vist referents i m’he autoqüestionat l’herència que tenia d’una mirada més masculina. He mirat com explicar i com fer que la Nora liderés les escenes, i que alhora hi hagués una evolució. La primera escena no deixa de ser una escena on la por és el motor més gran… Molta por de ser rebutjada, molta por quan és realment acceptada pel Max, amb molta senzillesa, però també amb profunditat; ella sent que la desitja igualment. Allà comença un viatge de reapropiació on jo volia que realment el desig hi fos, en primer lloc, però que ella també controlés l’escena. Hi ha hagut alguna cosa de reconstrucció en mi, d’intentar entendre com fer-ho i parlar molt amb el director de fotografia. Després també ha estat clau la figura de coordinador d’intimitat, que és una figura meravellosa, perquè és veritat que ho fa tot una mica més lent i laboriós. És clar, tot està molt protegit, però fa que les escenes siguin molt segures, et sentis molt tranquil i puguis arribar més lluny.

—Com es fa això de protagonitzar i dirigir?
—Assajant molt! També he de dir que crec que no ho puc fer amb qualsevol projecte. Jo he parit aquest personatge, l’he escrit, entenc cada pas, cada pensament, cada moment. Però després també el vaig assajar i el vaig agafar com si fos un personatge que m’arribés de nou. Vaig fer l’esforç d’imaginar-me que jo no era la guionista. Com si fos un dels altres papers que acostumo a fer. I després busco persones que m’ajudin. Tinc molt bona relació amb el director de fotografia, amb qui ens entenem molt. Sento que té una mirada interpretativa que, per a mi, és molt important. No visiono cada vegada que faig una escena, sinó que, quan sento que s’ha de repetir, ho faig, i després ja la visiono. També vaig agafar una persona que venia del món del teatre, que era al meu costat i era com un coach. Això em permetia de sentir que podia arriscar-me. Però es fa amb temps. Dedicant-li molt de temps. I treballant molt en l’àmbit de càmera i amb els actors. El més difícil és jugar amb la mirada de directora i personatge. Hi va haver un moment que el Marc Soler, que fa de Max, em va demanar una cosa que té tot el sentit del món. Jo, d’una manera intuïtiva, quan érem els dos en el plànol estava donant-ho tot des de la perspectiva del personatge, però si érem fent un curt d’ell moltes vegades saltava el rol de directora, per ajudar-lo i dirigir-lo. Però hi va haver una escena en què ell em va demanar que el mirés com el miraria la Nora perquè se sentia més segur. Tenia tota la raó. Està molt bé que m’ho demanés.

—Per tant, és complicat.
—Sí, però gaudeixo molt d’aquest joc de personalitats al set. Crec que des de la interpretació també controlo la direcció. És com que sento que controlo el to i el ritme de l’escena i per on ha d’anar. A més, crec que des de dins sé com fer el que necessita la seqüència.

—Ara parlàveu del Max. No hem parlat d’aquesta relació. Ell és quinze anys més jove que la protagonista. Veig que us pregunten molt sobre això en les entrevistes. Els sorprèn que sigui un noi més jove…
—Si la diferència hagués estat al revés, que l’home fos quinze anys més gran que la dona, no hauria existit el tema ni la pregunta. Visualment crec que ni ens n’adonaríem. Perquè un film posi aquest tema sobre la taula –i n’hi ha hagut uns quants–, han de ser vint-i-cinc anys de diferència com a mínim. Crec que el fet que hagi estat així demostra que, en el fons, encara no tenim gaire referents. Crec que a la vida hi ha aquestes diferències d’edat i que és veritat que hi ha moments de vida, però els moments de vida són iguals a la inversa, també, no? Però hem normalitzat moltíssim les diferències d’edat amb l’home més gran. En canvi, quan la dona és més gran hi ha molts prejudicis. De fet, vaig agafar un actor més jove perquè sentia que t’explicava més ràpidament aquesta cerca del present, sense garanties, que també té la joventut, de no saber el futur, de no saber cap a on vas, d’un personatge que avui és aquí i demà és a Viena. Però hauria pogut funcionar perfectament amb un home de la seva edat, d’una altra energia. O sigui, que tingués quaranta anys i que tingués una altra energia, perquè en el fons no es tracta de quin home és, sinó d’ella mateixa i de com està amb la cerca de la seva pròpia força interior. En aquest cas era interessant que fos més jove perquè ajudava a explicar certes coses. Però és cert que, de la mateixa manera que les preguntes que se m’han fet són sobre com és de curiós que sigui una dona, hem vist poc una dona de quaranta anys amb el seu cos tractat així. L’únic que fa preguntar-me és: “Quanta feina ens queda per fer com a dones, no?” Que sorprenguin d’aquesta manera una noia de quaranta anys i el seu cos vol dir que ens falten molts referents. Falten moltes històries amb dones més grans i homes més joves, perquè la vida va així i cal normalitzar les coses.