Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aina Clotet (Barcelona, 1982) és una de les cares més conegudes de la televisió i el cinema català. La seva carrera com a actriu va començar, per casualitat, a la sèrie Estació d’enllaç, quan tot just tenia onze anys. D’aleshores ençà, no hem deixat de veure-la en produccions audiovisuals populars o premiades, com ara Infidels, Els nens salvatges, Rastres de sàndal o La filla d’algú. El seu darrer projecte ha estat Hierro, una sèrie d’intriga de Movistar+ protagonitzada per Candela Peña que transcorre a l’illa canària d’El Hierro. Parlem amb ella sobre la sèrie, que estrena la segona temporada el 19 de febrer i en què interpreta una advocada, la Tamara. També parlem sobre com ha viscut i viu la lluita contra el coronavirus, en què la seva família s’ha involucrat especialment, i sobre l’estat del cinema català, pel qual es mostra molt preocupada.

El vostre darrer projecte ha estat un paper a la sèrie Hierro. Què en podeu avançar?
—La sèrie va irrompre molt fort la primera temporada perquè té factors que la fan molt genuïna. És un thriller, però amb persones humanes darrere. Jorge Coira i el seu germà, que en són el director i el creador, saben mantenir el ritme de la sèrie, però a la vegada hi ha espai perquè els personatges es desenvolupin, mostrin les seves arestes i sorprenguin. No és un thriller de només girs, girs i girs, sinó que hi ha una humanitat darrere. Això em va atrapar, que a tots els personatges els veus l’ànima. A més, l’illa en si mateixa és un personatge més, té un magnetisme increïble. Aquesta segona temporada hi ha coses heretades de la primera, com el personatge potent de Candela Peña, però amb personatges nous i amb el focus posat en altres famílies. Jo interpreto una advocada força potent que ve de la península i defensa un dels protagonistes.

Els personatges femenins cada vegada tenen més força en aquesta mena de sèries? No sé si és un gènere que tradicionalment tendia més als protagonistes masculins, malgrat algunes excepcions.
—Sí, en general tradicionalment tot acostumava a estar en mans dels homes. Encara que massa a poc a poc, es van fent passes molt grans i veiem protagonistes femenins que són personatges potents. El meu és un personatge secundari, però malgrat que la cara que s’ensenya és la professional, s’entén qui és ella. M’ha agradat molt fer-lo perquè és un personatge que no estic acostumada a fer: molt dur, amb poc espai per a l’empatia i per a la part amable a la qual estic més avesada. En general m’he sentit molt acompanyada per uns guions molt intel·ligents i acompanyada d’un director molt bo, que és també un gran muntador. Un muntatge pot canviar un producte: pots decidir on poses el focus, quin és el ritme, on poses la mirada… És el que diferencia el teatre del cinema, que al teatre l’espectador és totalment lliure de posar els ulls on vol i al cinema se’t condueix la mirada. En això Jorge Coira és un mestre, intueix per on anirà el muntatge ja durant el rodatge.

La filmació, però, va ser molt complicada, en plena explosió de la pandèmia i forçant-vos a fer el confinament a l’illa d’El Hierro.
—Sí… [Riu.] Va ser molt fort. Com que sóc un personatge secundari, en principi només havia de passar un mes i mig a l’illa, però hi vaig acabar vivint cinc mesos! Per a mi Hierro va més enllà de la sèrie, és un lloc espectacular que m’ha acollit en un moment de crisi mundial. La meva parella va venir de visita just la setmana del confinament, i vam haver de prendre la decisió ràpidament. El meu fill petit ni caminava i vam pensar que, com que hi havia núvols, era millor no moure’s fins que no es dissipessin… Però amb molta inseguretat, perquè les connexions es tancaven i pensàvem que si el virus arribava seríem en un lloc amb menys recursos. Vam prendre la millor decisió, perquè vam estar-nos en una illa gairebé lliure de covid. Els nens van tenir un confinament de somni, em sentia molt privilegiada. I vam viure cinc mesos amb una maleta preparada per a deu dies! T’adones que necessites ben poc… No teníem contes ni pintures ni res per als nens, però ens vam inventar jocs. Ha estat una experiència transcendental per a tota la família.

El vostre pare, Bonaventura Clotet, s’ha implicat molt en la lluita contra la pandèmia, i el vostre germà, Marc Clotet, va crear la campanya “Jo em corono” per a recaptar diners per a la investigació, en què vau participar tota la família. Com vau viure aquells mesos tan durs?
—Un dia em vaig llevar amb la notícia que el meu germà i la seva parella, Natalia Sánchez, havien passat la nit sense dormir pensant què podien fer. Com que el Marc té formació en màrqueting sempre crea, és brillant, i entre tots dos es van inventar la campanya. Quan m’ho van explicar de seguida m’hi vaig sumar. Tots tres som actors, però cap dels tres no podia filmar, i per tant, vam dirigir totes les energies a trobar una solució. De fet, és una campanya que continua activa i hi haurà novetats d’aquí a poc. Encara som en aquesta carrera: no hi ha tractaments que funcionin al 100%, les vacunes cobreixen alguns tipus de virus, però no totes les mutacions que sembla que poden arribar… Encara hi ha molta feina a fer i, per desgràcia, no es destinen a la recerca i a la investigació tots els recursos que s’hi haurien de destinar. Com en la cultura, vaja.

“No es destinen a la recerca i a la investigació tots els recursos que s'hi haurien de destinar. Com en la cultura, vaja”

Des de petits heu estat ben sabedors de la importància de la investigació i la conscienciació social en pandèmies com la sida. Com us ha influït això a l’hora de viure la crisi de la covid?
—Els meus pares han passat tota la vida intentant aixecar recursos. Els que tenien a l’hospital públic on treballa el meu pare no eren suficients per a tota la investigació que volia fer. Des de petits l’hem vist buscar recursos i hem col·laborat en tota mena de gales, esdeveniments, idees… Sobre la covid, recordo que estava filmant la sèrie i que la setmana abans que s’aturés tot ja tenia una informació molt privilegiada. A la meva representant li vaig dir que no es faria el Festival de Màlaga, al rodatge deia que creia que hauríem de parar… I la gent em mirava com si estigués tarada [riu]. Després em van donar la raó. Preguntava al meu pare i em deia que la cosa es complicava i que l’única opció que teníem era el distanciament social, que si no, moriria molta gent. Però encara no passava, i era una angoixa molt gran… Al final, ens van tancar allà i vam menjar molts alvocats i mangos!

Els vostres pares són metges, en canvi tots dos germans heu sortit actors. Com va ser?
—L’atzar de la vida… Vam acompanyar el meu pare a una entrevista a TV3 cap a l’any 1993. Feien càstings i ens van veure pel passadís. Hi havia la Fina Brunet i en Pep Armengol, que preparaven les primeres sèries de producció pròpia de TV3, i ens van fer un càsting mentre esperàvem que el meu pare sortís de l’entrevista. No havíem fet mai teatre, veníem d’una família totalment científica i crec que mai no ens hauríem decantat cap allà. A mi m’agrada molt estudiar i les ciències, i segurament hauria anat cap a un altre costat… Però ens van agafar per fer Estació d’Enllaç i allà vaig descobrir que m’encantava interpretar, que era un canal de comunicació d’emocions molt potent. En Marc va tenir un camí diferent, perquè després va estudiar ADE i de més gran va tornar a fer teatre. Els nostres pares són persones molt vocacionals, sempre ens han transmès que has de dedicar-te a allò que et motivi per llevar-te. De qualsevol professió se’n pot fer una passió, i si t’apassiona, trobaràs la manera de viure, tot i que hi ha professions més dures que altres…

“Els nostres pares són persones molt vocacionals, sempre ens han transmès que has de dedicar-te a allò que et motivi per llevar-te”

Ara que ja fa anys que sou mare, heu denunciat nombroses vegades les dificultats de ser mare i actriu, especialment arran de la vostra experiència a la sèrie de Leticia Dolera. De quina manera us va marcar aquella experiència i quines altres dificultats us heu trobat?
—Sobre aquell tema ja es va dir tot en el seu moment i no cal afegir-hi res més. Sobre el fet de ser mare, hi ha tants fronts que no sé ni per on començar… [Riu.] Totes les professions tenen dificultats per a conciliar, em pregunto si la conciliació realment existeix. És increïble com de silenciada està la criança. Tinc la sensació que som una societat que hem silenciat els extrems: els nens i els grans. Això m’angoixa molt, i crec que hauríem de fer tot el contrari. La gent gran mereixen tot el respecte i les cures, perquè som aquí gràcies a ells, i els petits són el futur. S’ha de fer molta feina per a posar les cures al centre, aquesta és la veritable transformació que ha de fer el feminisme. És clar que hem de reivindicar el nostre lloc de treball, perquè el mereixem igual que els homes, però també hem de reivindicar una societat més equilibrada amb les cures. Que més que acostar-nos nosaltres a la masculinització, hi hagi una feminització del sistema.

La vostra feina és especialment complicada per a conciliar?
—Té punts a favor i en contra. Per una banda, he pogut fer una lactància molt allargada amb els dos fills perquè he tingut feines amb què ho he pogut compatibilitzar. És una professió molt dura precisament per la seva inconsistència i perquè mai no tens garantit res i has de ser molt àgil i cuidar-te molt. Però tinc amigues amb feines més convencionals i se’m posen els pèls de punta quan veig que tornen a treballar al cap de setze setmanes, amb les conseqüències que té això per a la lactància i amb la duresa de deixar un nadó tantes hores… D’altra banda, la meva és una professió que als nens els costa d’entendre: a vegades hi ets molt i de cop no hi ets. No hi ha mai una rutina, i ells necessiten rutines. Però en el fons necessiten amor, i si en pots donar, s’acaben adaptant. La criança és complicada en tots els sectors, però alhora és meravellosa.

“Hem de reivindicar que més que acostar-nos nosaltres a la masculinització, hi hagi una feminització del sistema”

No puc acabar l’entrevista sense demanar-vos com viviu l’estat del sector audiovisual i teatral català arran de la pandèmia.
—És molt complicat… No sóc política i no puc dir quines gestions són les bones i quines les dolentes, però sí que puc dir que la cultura intenta i ha intentat fer les coses molt bé, i crec que s’haurien de prendre mesures essent conscients dels sectors. S’ha de protegir la salut per davant de tot, però els altres col·lectius tampoc no ens podem suïcidar, perquè morirem d’altres coses. He defensat molt que la cultura estigui oberta mentre es mantinguin els protocols, igual com a la restauració: no entenc per què es fan unes mesures de tancament que són iguals per a tothom. Jo visc en un barri de muntanya i el bar de muntanya, que és tot exterior, és tancat. Podria ser obert i seria molt més segur que els avions o els trens… Totes aquestes incongruències ens exploten a la cara, i hi ha coses que realment necessitem per a sobreviure. La cultura n’és una. Hi ha molts factors a tenir en compte, però defenso que continuï oberta perquè és molt fràgil, sobretot la cultura en directe. Estem tots molt preocupats, intentant fer pinya. T’adones de com trobes a faltar les coses que abans semblaven normals.

El cinema català ja era en crisi i ara se nhi ha afegit una altra.
—Sí, i és un efecte dòmino. El cinema català és en una situació molt crítica. Ara amb la pandèmia tot va pitjor i els peixos petits estan totalment tocats de mort. Calen recursos urgentment. Necessitem fer cinema en la nostra llengua, perquè és el que exportem al món, com ens expliquem. L’art explica el món i és també una carta de presentació per a viatjar. El cinema català té perles que fan que s’hagi conegut a tot el món. És molt important que s’hi posin diners, espero que s’adonin de la importància de la cultura per a una societat.

“Necessitem fer cinema en la nostra llengua, perquè és el que exportem al món, com ens expliquem”

Dijous vau anunciar totes les nominacions dels Gaudí, juntament amb Sergi López. Què podem esperar del certamen d’enguany?
—No ho sabem gaire, perquè no sabem com estarem… És una incertesa tan gran, tot! L’Acadèmia, que en això és molt bona, deu estar pensant un format per a poder fer la gala. L’audiovisual és dels sectors de la cultura que es pot permetre més coses i més agilitat. La dificultat és en els rodatges i els assaigs, però la resta es pot fer en línia. De fet, hi ha més consum audiovisual que mai, aquesta part ha crescut. És molt important que es puguin fer els Gaudí, perquè és una plataforma de promoció molt bona per al cinema de casa nostra, perquè la gent sàpiga quines pel·lícules s’han fet, que encara que siguin poques, n’hi ha de bones. Hem d’intentar que la gent les pugui gaudir des de casa, com a mínim.

Aina Clotet i Sergi López durant l’anunci dels films nominats als Premis Gaudí.

Totes les nominacions als Premis Gaudí d’enguany

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.