Maria Aurèlia Capmany va ser escriptora de novel·la, de teatre, d’assaig, d’opinió, i també va ser actriu, i una intel·lectual de les que deixen petja. ‘La història li ha donat la raó’, ens insisteix l’escriptor i periodista Agustí Pons (Barcelona, 1947), autor de la biografia Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona, i ens recorda les reivindicacions de Capmany pel que fa al catalanisme popular, el feminisme i la socialdemocràcia. Pons el podríem anomenar el biògraf, amb article determinat, perquè de la seva ploma han sortit les biografies de referència de noms destacats de la Catalunya del segle XX. La de Capmany, la va publicar fa divuit anys i avui era difícil de trobar enlloc. Per això, amb motiu del centenari del naixement de l’escriptora i intel·lectual, l’editorial Meteora i l’Ajuntament de Barcelona n’han publicat una reedició que inclou canvis i novetats i que donen més context a aquells anys. Seiem en una taula arrecerada i encenem l’enregistradora:

Una polèmica amb Montalbán per ací, una matisació de Sartre per allà, un article dient a Camus que això de l’existencialisme i el no-res és escapisme burgès.
—Són coses noves que he trobat i afegit de la relació de Capmany amb aquests personatges i que reflecteixen els grans corrents ideològics del moment. Les coses que passaven aquí tenien molta relació amb les que passaven fora, i moltes vegades no ho hem vist. El franquisme no s’entén sense la guerra freda. I l’antifranquisme, tampoc. No podem fer veure que aquí els intel·lectuals d’esquerres antifranquistes no hi estaven condicionats. Això no s’ha explicat gaire, entre més, perquè el moviment antifranquista no queda gaire bé. Ella no va combregar mai amb rodes de molí sobre marxisme i comunisme. Ara això ho puc dir. Fa quinze anys, si ho deia, em desqualificaven.

Quin és el valor de Maria Aurèlia Capmany com a escriptora?
—Ens ha deixat una novel·la extraordinària, Un lloc entre els morts, que hauria de ser a tot arreu. Potser no va complir les expectatives que s’havia posat com a novel·lista, però un novel·lista no es jutja mai, s’explica. Raons? Primera: la censura. El 1948 va escriure una novel·la magnífica, El cel no és transparent, que no es va publicar fins al 1963, tota canviada, massacrada per la censura i passada pel ribot de Salvador Espriu. Això trenca, perquè el novel·lista es va fent. Segona raó: ella era novel·lista els anys quaranta, sense llengua, sense públic, sense editorials i sense mitjans de comunicació. Això l’obligava a guanyar-se la vida fent altres coses, no podia estar tancada fent novel·les. Tercera: ella mateixa es definia com a donar finestrera. Si vas mirant per la finestra i t’enganxes a cada cosa que passa, i si fas de periodista, dramaturga, actriu, política, etc., tot va en detriment de la feina de novel·lista.

En destaqueu l’obra assagística.
—És una gran escriptora d’assaig, d’obra memorialística. Són molt interessants els dietaris i els llibres de memòries. I té una obra de teatre molt bona, Vent de garbí i una mica de por. Té aquesta part de l’obra salvable, que ja és molt.

I a banda, la seva influència en la societat.
—Hi ha una sèrie de gent que va ajudar a configurar la Catalunya que avui coneixem. Jordi Pujol, encara que avui tothom el critiqui, Josep Benet, Paco Candel… Capmany va ajudar molt a configurar el terreny de joc de la Catalunya que sortia del franquisme. En tres aspectes: reivindicant l’arrel popular del catalanisme, els drets de les dones i la socialdemocràcia.

Expliqueu que es va molestar molt amb la teoria de Jordi Solé Tura a Catalanisme i revolució burgesa.
—Ella defensava el catalanisme com un sentiment popular. Si dius que el catalanisme és burgès, fas dues classes. En canvi,  Capmany, o Termes, deien a tota la gent que venia de fora: ‘Vosaltres sou com els d’aquí, som tots iguals.’ També defensava el català no pas com a llengua de la burgesia sinó de tothom, perquè la llengua és neutra. En això, la història li dóna la raó.

I es va fer del PSC des del primer moment. Com s’explica aquesta vinculació?
—Ella era sartriana, i Sartre deia que t’havies d’embrutar les mans. Per això era capaç de defensar coses amb què no acabava de creure. Com podia creure en la idea de Maragall de canviar l’escut de Barcelona i posar-hi dues barres, ella que era filla de folklorista? Però pensava que al servei d’una idea havies de sacrificar els teus punts de vista. Aquesta és una idea que la modernitat ha enfonsat. Quan havia de defensar l’OTAN, ho feia, i quan havia d’atacar en Jordi Pujol, amb qui tenia molt bona relació, l’atacava. Ella anava contra els intel·lectuals tancats a la torre d’ivori. Això és una idea leninista, també.

Què en destaqueu, del seu pas per l’Ajuntament de Barcelona?
—Jo crec que fins i tot els polítics socialistes que més entenen de cultura pensen que Capmany, com a regidora de Cultura, no va fer aportacions gaire substantives. Ara: sí que va ser molt important com a intel·lectual, com a constructora del relat catalanista de Pasqual Maragall. Ell sabia que, envoltat de la gent que l’havia portat, no guanyaria mai les eleccions, que no podia posar-se en contra del catalanisme popular i la Maria Aurèlia li va anar bé. Crec que va ser un bon complement: la trobada entre el catalanisme de Sant Gervasi i el catalanisme de la Rambla. I tots dos van quedar enlluernats. No podem parlar de relació sentimental perquè seria absurd, però sí d’una relació que va anar més enllà de la política, i la política també se’n va aprofitar. A Maragall li va anar molt bé.

La primera dona de la postguerra que va dedicar un llibre a l’estudi de la situació de la dona a Catalunya. Va entrar en el feminisme una mica per encàrrec, pensant-se que ja era tot fet, i va acabar esdevenint-ne un referent.
—No solament això, sinó que va veure que guanyaria uns calerons. La Caixa li va pagar tota una sèrie de conferències en què explicava que podies cardar mentre tenies la regla i no passava res.

També en aquest camp s’allunya del corrent majoritari.
—Això es va veure, sobretot, a les Jornades Catalanes de la Dona. Sort dels periodistes, que van explicar que hi havia hagut algunes bufetades, perquè els testimonis van aigualir-ho en les seves memòries. Veieu per a què servim? Capmany insistia que no volia organitzacions feministes, que ‘per a Secció Femenina, ja tenim la del Movimiento’. Amb això coincidia amb Frederica Montseny. Hi havia qui deia: ‘Hem de fer la revolució i aleshores ja ho tindrem.’ I ella deia: ‘Jo no vull fer la revolució, jo vull fer la democràcia, i quan fem la democràcia, els treballadors podran fer vaga, els periodistes tindran llibertat d’expressió, els partits es podran organitzar i les dones tindran els mateixos drets.’ I és així com s’ha fet. Té mèrit que anés a contracorrent.

No volia fer la revolució sinó la democràcia, dèieu.
—Ella era d’esquerres, però no era marxista, no era comunista. I si ella, que era atea, es va aliar amb Nova Terra, que eren catòlics, va ser perquè Josep Maria Castellet, a Edicions 62, no li donava sortida. I ella volia tenir influència, dir-hi la seva.

En el llibre deixeu clar qui remenava les cireres en el món editorial. Edicions 62 ‘marcava el cànon, amb la complicitat de Serra d’Or i la càtedra universitària’. I tot allò que en quedés fora, era marginat.
—Quin encàrrec té Castellet? Malgrat la situació en què es troba Catalunya, cal una editorial que ens torni a connectar amb Europa. Ell s’ho creu i compleix l’encàrrec. Importa les modes de França Itàlia, el marxisme, l’estructuralisme, alguna cosa americana… I això està bé. És el que ha de fer. Ens torna a situar en la modernitat, en contra del taló d’acer que ens havia caigut l’any 1939. Però què passa? Que aquesta modernitat és efímera. De fet, és la fi de la modernitat. Sartre venent Mao pel carrer és la caricatura de la modernitat. I és a aquesta modernitat que ens porta Castellet. En canvi, al catàleg de 62 no hi veureu Zweig. La modernitat de la Maria Aurèlia és més clàssica, i se’n riu, dels valors efímers que Castellet llança al mercat. Les picabaralles que té, encara que siguin epidèrmiques, reflecteixen una qüestió de fons.

Les relacions amb els homes. Salvador Espriu, Ricard Salvat, Jaume Vidal Alcover. Intensitat i complexitat.
—Tot es resumeix en aquesta frase seva: ‘He estimat sempre la intel·ligència; l’he estimada tant, que he pogut confondre l’enamorament amb l’admiració i no m’he pogut enamorar sense sentir respecte.’

Fins on va anar la relació amb Espriu?
—Nosaltres tenim una idea romàntica. L’Espriu no volia que res se l’endugués, i la passió se t’endú. D’altra banda, era pusil·lànime, i el sexe és brut. Capmany era una dona moderna, però era una persona, com ho diria, continguda, sí. A ella ja li anava bé. Era llicenciada en filosofia, i és per això que podia parlar amb l’Espriu, els filòsofs tenen una idea més panoràmica de les coses. Era una relació de tu a tu. Les cartes que es conserven són d’una gran estimació –dissimulada–, cosa molt difícil en Espriu.

Per les coses que expliqueu, el trencament amb Salvat la va deixar tocada.
—Sembla evident que no tenien la mateixa percepció de la relació. Jo no jutjo res, eh? Capmany es va creure que era una relació que aniria endavant.

I, finalment, Vidal Alcover.
—S’entenien molt bé. Que ell fos gai, era igual, ella ja ho sabia. En Jaume era molt brillant. Ara, quan agafava borratxeres i començava a cridar-li davant dels altres… La Carmen, la minyona, no el pot veure, en Jaume, perquè va presenciar tot sovint com de malament tractava la Maria Aurèlia.

Una relació marcada per les penúries econòmiques, que no es va treure mai de sobre.
—De primer, no tenia ni un duro. I després, es va embolicar amb en Jaume… De jove s’havia fet vestits amb tela de cortina. Mireu, aquesta dedicatòria que em va fer en què m’anomena ‘company de claudicacions conjunturals’. Sabeu per què ho va posar? Perquè la vaig portar a escriure en castellà a El Noticiero. Això vol dir que el 1974, per calés, era capaç d’escriure en castellà.

No expliqueu la vida de Capmany i prou, sinó que en retrateu el context històric. Ja ho diu el títol, L’època d’una dona.
—Stephan Zweig. Si jo dic Zweig, agafo l’americana, la poso a terra i hi passa per sobre. És el que feia Zweig. Un altre autor, per cert, que durant anys no vam poder llegir perquè no era benvist.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb