17.09.2019 - 21:50
Escriu Sèneca, en la lletra 73 a Lucili, que hi ha gent que es pensa que els filòsofs són gent obstinada i rebeca, que menystenen els governants i els administradors de la cosa pública (avui, dels filòsofs, en diríem ‘intel·lectuals’, si no fos que, segons que sembla, ja no en queden –tot i que, com deia Gramsci, aproximadament, tot fill o filla de veí o de veïna pot ser un ‘intel·lectual’). Però Sèneca afirma que és ben bé al contrari: aquests filòsofs són la gent més agraïda amb els seus governants, perquè els garanteixen la possibilitat de gaudir d’una jubilació tranquil·la, dedicats als estudis nobles, alliberats dels deures imposats a la gent corrent. Ara, és clar, aquest retir assossegat del filòsof demana, en particular, i abans de tot, que l’estat gaudeixi, al seu torn, de tranquil·litat interior. Al país veí, aquella barraca de propaganda feixistoide i doliente, anomenada ‘España Global’, ja procura per tal de garantir la calma necessària als seus capitans de jardins –dic escurabasses– de torn: sostres, espases, sab(v)aters i etcètera. A casa nostra, en canvi, movem més soroll en l’esfera pública com menys estat tenim, amb què encara no hem tret el bec per opinar i ja ens recomanen que fem de canari a la gàbia i comencem a produir matèria narrativa per a la pròxima Setmana del Llibre en Català. Entretant, uns equidistants-neutrals-aguts ‘analistes culturals’ de l’anomenat ‘procés’, com Jordi Amat i Gonzalo Torné, que sembla que no estan al servei de cap estat, s’estalvien totes les crítiques al dominador i ens pronostiquen una hibernació quasi postnuclear als del gremi de la cultura independentista fora de ConTeXT. Pel mateix preu, els podria servir allò que deia Pierre Vilar: ‘L’anàlisi fenomenològica de l’estranger, la psicoanàlisi del “patriota”, potser no són inútils a aquells qui vulguin interrogar els textos, però no ens poden explicar “per què en tal data, a tal lloc” la consciència de grup s’esborra o s’exalta, s’acontenta amb signes vagues de la comunitat o n’exigeix la sobirania, l’afirmació “política”, a vegades amb les armes a la mà. La “capacitat d’acció col·lectiva” és, per a l’historiador, el millor “test”, el millor “sociodrama”.’ És clar que, si llegim entre línies la ideologia cultural que segreguen aquests intel·lectuals de l’equidistància, més aviat sembla que adoptin aquell paternalisme que lloava ‘las virtudes pacíficas del ciudadano laborioso… o… sostiene con sus brazos una parte del estado al paso que da movimiento y vigor a las demás’. Fet i fet, tot rau en la disfunció existent entre l’estat que es reclama i la nació que es reivindica, però, d’aquesta qüestió, els nostres equidistants culturalistes no en volen saber res. Ells es decanten per donar confiança al savi i criticar el partidari. Però, com deia també Vilar, ‘la distinció, és tan clara?’
Afegeix Sèneca, en la lletra esmentada, que els homes que no paren quiets, els qui es troben al bell mig de la bugada pública, o sigui, els polítics, són molt menys agraïts que els filòsofs, perquè mai no reconeixen prou les atencions rebudes (en temps de Sèneca, no hi havia presos polítics catalans), i les seves exigències són més grosses com més satisfetes les troben –l’avidesa, fidel companya de la ingratitud. Per acabar-ho d’adobar, cap ni una de les persones lliurades als afers públics pren en consideració el nombre de rivals que deixa enrere, sinó el nombre dels qui l’han superat; o sigui, que no els és tan agradós de veure molts rivals rere seu com els és, d’enutjós, de veure’ls davant, ni que sigui un de sol (fet del qual, com bé sabem, no està exempt ni el més impol·lut dels nostres dirigents hibernats o no). L’ambició, que mai no mira enrere, i és tan inestable com tota forma de cobdícia, que comença on hauria de finir. (Al si del neoautonomisme, en diuen, amb pedanteria, ‘lluita per l’hegemonia’.)
Molts gestors governamentals, quan es retiren de la cosa pública, ho fan dolguts amb el poder. Si fossin uns intel·lectuals aprofitarien l’avinentesa per mostrar reconeixement a mestres i protectors i es dedicarien al cultiu de l’esperit; si fossin uns intel·lectuals pensarien que, de tot allò que comparteixen amb el comú dels mortals, res no els pertany en exclusiva. (Hem dit que no en quedaven, d’intel·lectuals? O potser la política els ha fet entrar en el totum revolutum de la mera opinió, el pamflet més venut, o la gestió d’aparells mediàtico-culturals?) Però, en els temps que corren, l’ambició dels homes inquiets, dels polítics professionals, no té aturador: serà més fàcil que els nostres ex-gestors no agraeixin el bé comú rebut i, per tant, que no se sentin obligats a retornar-lo en sa justa mesura. En conseqüència, una part de l’experiència guanyada mentre gestionaven els béns del general serà usada en benefici propi. (I és que el sector privat tira molt, com bé demostraven els suquets transaccionals en ple estiu de Pere Portabella i com demostren bé els comiats d’estiu coaguladors de Xavier Vendrell.)
Després tot seran marrameus amb la futura llei Aragonès. O no.
