L’agost, quan Kairós devora Cronos

La poeta Morgan Harper té un poema que encaixa a la perfecció amb l’inici d’aquest article, d’aquest agost que avui s’obre, s’estrena, s’inaugura, es presenta, s’entrega a tots nosaltres. I el poema diu així: “Deixa que el juliol sigui juliol. / Deixa que l’agost esdevingui agost. / Aprèn a ser tu, també, en la incertesa. / No has d’arreglar-ho tot. / No has de resoldre-ho tot. / Encara ets a temps de trobar la pau / per créixer /en la salvatgia  /de les coses inestables.”

Ah, l’agost, el mes frontera, l’espai liminar entre rutines, l’acte de resistència a la productivitat, oda a la vagància saludable, a l’extermini voluntari de les culpes. L’agost, amb la seva fastuositat, amb la fruita madura i la pell molla, amb la sal escamant-nos els dies, amb l’aire fresc de les muntanyes, és un mes que cal estimar perquè, ben mirat, és el mes que avala tots els nostres vicis. L’agost diu “i per què no?” allà on la resta de mesos sempre exclamen “ni parlar-ne!”. Agost és joie de vivre, és eixamplar per fi els pulmons perquè hi entri tot l’aire, són els desitjos concedits, els amants fugaços i un altre xarrup i una pomada. Un gelat que trenca la dieta estricta, un puntual que esdevé tocatardanes, una migdiada llarga, un despertador esberlat, un cop de volant que canvia la ruta, un navegador que perd el senyal, un nouvingut que apareix per quedar-se, la sorra entre els dits que ara fa nosa i al setembre serà enyorada. És la posta d’un sol que mai contemplem entre setmana, és caminar descalços mentre canten les cigales. Són les cuques de llum entre els canyars, l’ombra entre les branques; és llençar la brúixola i travessar camps per obrir nous camins, és un calidoscopi que transforma el temps i l’espai per regalar-nos gairebé tot el que ens ha estat vetat durant la resta de l’any. M’agrada l’agost perquè transforma les paraules i els conceptes. A l’agost el temps no és el temps de la resta de l’any: deixem de mesurar-lo i comencem a experimentar-lo.

Els grecs distingien entre dos tipus de temps, Cronos i Kairós. Si Cronos designava el temps cronològic, el temps que es pot dividir, mesurar, ordenar, el temps del rellotge, de la productivitat, de la rutina, dels horaris, Kairós descrivia una altra mena de temps; parlava del moment adequat, de l’instant precís, de la intensitat. Cronos ens recorda que estem en temps de descompte, que els minuts passen inexorablement, que no es pot tornar enrere. Cronos diu: quant de temps ha passat? Quant de temps ens queda? Kairós, en canvi, jugant a ser el germà optimista de la temporalitat, tal vegada, el més astut: ens diu: què importa si aquest fet ha durat dos dies o dos minuts? La pregunta important és: què ha significat aquest fet, aquest instant, per a tu? Què has sentit i com t’has sentit durant aquest temps? Cronos regna de gener a juliol i de setembre a desembre, ens tenalla, ens estreny, ens mana, ens automatitza i ens devora com si fóssim els seus fills. Però hi ha una treva, una pausa, quatre setmanes de parèntesi: a l’agost, és Kairós qui es cruspeix tot el que Cronos significa i fa acte de presència, al pic més aspre de l’estiu, per reivindicar, exuberant, el temps qualitatiu. Així que, estimat lector, avui que és primer d’agost d’aquest any irrepetible: abaixa la guàrdia, deixa la queixa, creu en miratges, frena la pressa, trena la calma, mata la culpa, encén la nostàlgia, enterra basardes, planta esperances, despulla la vida, pren-la sencera, convida els somriures i espanta la ràbia, mossega l’estiu que ara comença i demà s’acaba com qui queixala la cuixa tendra i salvatge del nadó que riu aliè als desastres. Fes teu l’agost, com mana Kairós, que aquest mes tan breu vindrà i marxarà i mai més serà teu.