A ‘La badia dels àngels’ (1963), de Jacques Demy

Si alguna cosa em sap greu de no passar l’agost a Barcelona és perdre’m la retrospectiva de la gran Jeanne Moreau a la Filmo. Podria ser que, si hi fos, no seguís la programació sencera, és cert. M’he perdut alguns dels films de Bergman, l’altra antològica d’aquest estiu. Però saber que no veuré la Moreau en pantalla gran… i en el fantàstic blanc-i-negre d’alguns dels seus títols més antics, ho lamento. M’enduré de vacances còpies en devedé tot i no ser el mateix que veure cine en sala. No, no és el mateix. Per això us recomano la programació, que comença aquest dimecres 1r d’agost. Perquè la veieu per mi.

Un amic retreu sovint que la informació cultural del nostre panorama periodístic consisteix gairebé en exclusiva a parlar de morts. Valors segurs. Té raó. En el cine, però, les actrius i els actors són immortals, els veiem a la pantalla amb la vitalitat intacta. Els personatges de la literatura viuen dintre nostre, mentre que els del teatre van variant amb els anys segons els intèrprets i les visions dels directors. Les altres arts que ens emocionen –un quadre, una cançó– les veiem i sentim sempre en present, com si fos la primera vegada perquè cada volta ens toquen igual o més. Però experimentar les coses que ens aporta una novel·la, una dramatúrgia, una cançó, una òpera o un quadre no és el mateix que veure Jeanne Moreau. De cap de les maneres. D’aquesta fascinació i vitalitat en sap un niu, la Moreau.

Actriu de cine, teatre i televisió, cantant, va morir ara fa un any, el 31 de juliol, a vuitanta-nou. Havia nascut a París el 1928, filla del director d’una coneguda brasserie, La Cloche d’Or, i d’una ballarina anglesa establerta a la capital francesa. De tots dos va heretar l’art de saber estar, en públic i en escena, amb el talent de qui s’educa en el bon fer d’una sala de restaurant i les maneres suggeridores i intimistes de la dansa. Va decidir ser actriu de ben jove, seguint els cursos privats d’un actor gloriós, Denis d’Inès, administrador general de la Comédie Française, en què Jeanne va començar a esculpir la seva primera llegenda de gran tràgica interpretant Shakespeare, els clàssics francesos (Corneille, Racine) i els contemporanis (Tennessee Williams, Jean Genet), i fou  descoberta ben aviat pels seus iguals: Gérard Philippe, Orson Welles, Jean Vilar, Buñuel, entre molts altres artistes del teatre i del cine.

La seva presència és insubmisa. Sempre. Toca els texts més tràgics i negres amb una llum fulgurant. És la llum que des l’escenari va seduir el director Louis Malle quan preparava la seva primera obra, Ascensor cap al cadafal (1958) i el Truffaut de Jules i Jim (1962), films mítics de seguida gràcies en gran manera a ella. Es va convertir en llegenda absoluta: un àngel esgarriat en el laberint del món que ella il·lumina.

De manera vertiginosa, la seva filmografia va créixer aquells anys amb Buñuel, Welles, Renoir, Godard, Antonioni, Demy, Losey, Kazan, Vadim, Ophüls, Richardson, Frankenheimer, Fassbinder, Wenders, Angelopoulos i tants d’altres. Obres mestres com El diario de una camarera de Buñuel, Campanades a mitja nit, Una història immortal i El procés de Welles, La nit d’Antonioni, les ja citades de Malle (també Els amants) i de Truffaut, l’Eva de Losey serien molt diferents sense la seva presència enlluernadora.

El mateix magnetisme en la vida personal. Ho direm amb les seves paraules: ‘He seduït molts homes. Però, en veritat, el que m’interessava era la intel·ligència. Tenir amants per tenir-ne no m’ha interessat mai.’ Artistes com Buñuel i Welles l’han recordada amb admiració, respecte i una mena de devoció estètica posada al servei del seu talent colossal.

Havia debutat a vint anys al Festival d’Avinyó, el 1947, la integrant més jove de la Comédie Française. En el cine va arribar a fer més de cent trenta films. També en va dirigir, tres, començant per l’intel·ligent i sensible Lumière (1976), que trobo a faltar en aquesta retrospectiva. Va ser guionista i productora. Són aspectes que manquen en l’homenatge de la Filmo.

Un bon dia es va cansar de ser una estàtua llegendària i va optar per nous talents, nous mitjans, nous treballs, aparicions fulgurants a la televisió i reaparicions magistrals al teatre. Ha guanyat Oscars i els seus paral·lels francesos, els César. El Moma li va dedicar una retrospectiva el 1994, és l’única actriu que ha presidit dos cops el Festival de Cannes, el 1975 i el 1995, i la primera dona a entrar a l’Acadèmia de les Belles Arts de França, el 2000.

M’hauria agradat veure-la el 1989 a Avinyó quan va interpretar el clàssic de la picaresca espanyola La Celestina dirigida per Antoine Vitez. Culminava així el seu treball teatral, amb una obra lluny de la tradició parisenca. Conten que en va fer una versió contemporània, gens castissa. La va emparentar amb la Marquesa de Merteuil de Les relacions perilloses, transformant la Celestina en arquetip universal coetani. Ara mateix, encara més: la corrupció de cossos i ànimes a través dels diners, tema de l’Espanya dels segles XV i XVI, és d’estricta i repetida actualitat.

Us deixo aquí la programació de la retrospectiva de la Filmo. Bon agost. Fins al setembre.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb