Adrià Carrasco: ‘L’instint de supervivència em perseguirà tota la vida’

  • Parlem amb l'activista que va haver de marxar a l'exili fa tot just dos anys i que resta a l'espera de novetats en el seu cas

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
09.04.2020 - 21:50
Actualització: 10.04.2020 - 11:49

Fa justament dos anys que un grup d’agents de la Guàrdia Civil picava a la porta de casa d’Adrià Carrasco, membre del CDR d’Esplugues de Llobregat, amb la intenció de detenir-lo acusat de rebel·lió, sedició i terrorisme. La seva mare va poder avisar-lo i ell va escapar-se pel balcó, amb poc més que unes vambes que acabava d’agafar. Des d’allà va emprendre un llarg camí cap a l’exili que acabaria a Brussel·les, on mesos després compareixeria públicament per denunciar el cas.

En aquella mateixa operació es va detenir Tamara Carrasco, membre del CDR de Viladecans, que va passar més d’un any confinada al seu municipi. L’Audiència espanyola es va inhibir d’ambdós casos el novembre del 2018 i aquells càrrecs tan greus es van veure reduïts a càrrecs per desordres públics. L’Adrià és acusat d’haver aixecat les barreres d’un peatge i la Tamara d’haver organitzat les mobilitzacions. Ambdues causes continuen obertes en jutjats diferents i, com que el cas de l’Adrià continua completament paralitzat, ell encara és a l’exili. Parlem amb ell sobre el procés que ha viscut aquests darrers dos anys, sobre el punt en què es troba el seu cas i sobre com veu la mobilització de l’independentisme de base.

Fa dos anys que la Guàrdia Civil va venir a detenir-vos i vau haver de marxar a l’exili. Com esteu ara i com heu viscut tot aquest procés?
—Han estat dos anys de resistència i desobediència, de no legitimar la justícia espanyola en el sentit de no posar-me a la seva disposició per ser jutjat per uns fets que no considero que hagin de ser perseguits en un estat democràtic. Els fets dels quals m’acusen són totalment legítims i formen part de l’exercici dels meus drets fonamentals: llibertat d’expressió, d’associació i de manifestació.

Fa un any explicàveu que hi havia dies que us trobàveu descol·locat. Encara us passa o considereu que ja us heu adaptat del tot?
—No perdo de vista ni banalitzo allò que m’ha portat aquí. És cert que a vegades costa assimilar aquest canvi de vida tan de sobte. És complicat, perquè el cap s’hi ha d’acostumar. Ara ja fa dos anys… Visc, treballo i estudio aquí, tinc un cercle de gent i intento militar. Vull tornar quan jo vulgui, per decisió pròpia. Vull tenir l’oportunitat de fer-ho, però no penso constantment a tornar. Intento aprofitar el temps i tirar endavant.

De què treballeu i estudieu?
—Treballo de tècnic de so i estudio dret espanyol en català a través de la UOC. Per la part que em toca, em va com l’anell al dit. Crec que el dret és un àmbit molt present, que modela les nostres vides i ens limita moltíssim. I alhora no som conscients de la seva presència. Parem poc a reflexionar sobre què vol dir, per què existeix, quins objectius té, com podem utilitzar-lo a favor nostre i com podem evitar que els altres l’utilitzin contra nosaltres.

Us veieu defensant represaliats en un futur?
—Sí, sí. Evidentment, la meva principal motivació és poder ajudar gent que s’ha trobat en una situació semblant a la meva. En general, represaliats que ho són per la militància política. I a la llarga poder canviar la societat.

'Han estat dos anys de resistència i desobediència'

I on militeu?
—Això és complicat perquè l’idioma continua essent una barrera al cap de dos anys. Si ja és complicada una assemblea en la teva llengua… Però intento col·laborar en diverses lluites: lluites del Kurdistan, lluites contra els CIE, que aquí són força importants… Intento aportar el meu granet de sorra allà on puc.

Alguna vegada també heu comentat que us sentiu vigilat, fins i tot a Brussel·les. Aquesta sensació encara la teniu?
—Crec que la paranoia –o instint de supervivència, més ben dit–em perseguirà o tindré tota la vida. És una cosa que hauria agraït de tenir abans i crec que tots hauríem d’estar atents al nostre entorn. Per saber si és veritat que hi ha un risc real que ens puguin venir a detenir. M’ho prenc com un instint d’alerta o de supervivència, més enllà de voler buscar-hi un trauma. Ho intento enfocar com una cosa positiva.

En quin punt es troba el vostre cas judicialment? L’última notícia és que els jutjats de Granollers i Vilanova s’hi havien de pronunciar, perquè continueu acusat de desordres públics.
—Està pràcticament igual, no hi ha res. Sabem que la causa s’ha acumulat als jutjats de Granollers i que és allà, esperant no sabem què. En tot cas, tant jo com el meu grup de suport n’exigim l’arxivament total perquè els actes pels quals m’acusen són totalment legítims.

Ja fa aproximadament un any i mig que l’Audiència espanyola es va inhibir de la vostra causa. Hi trobeu cap explicació, a aquesta tardança?
—Bé, tècnicament no ho sé. Suposo que és allà i que no sóc el primer de la llista. Jo vull que es mogui i que passi alguna cosa, però no és una prioritat. Crec que ara mateix hi ha persones en una situació molt pitjor que la meva i no toca demanar pressa.

Van caure els càrrecs de rebel·lió, sedició i terrorisme, però per desordres públics encara us podrien demanar presó. Malgrat això, després de tant de temps heu pensat d’arriscar-vos i tornar o ho descarteu completament?
—No, no val la pena… L’estat espanyol gasta molts recursos en les forces repressores i a reprimir. Per tant, poder donar-los aquest plaer o tenir aquest risc, per a mi, no surt a compte. Jo visc aquí i tinc una vida relativament còmoda. Per tant, no crec que valgui la pena d’arriscar-se a entrar a la roda de la justícia espanyola, que no la considero legítima per a jutjar-me en aquest cas.

'No crec que valgui la pena d'arriscar-se a entrar a la roda de la justícia espanyola'

Com viviu el confinament?
—A Bèlgica podem sortir al carrer, fer esport i passejar, per sort. De dos en dos també, amb una distància de metre i mig. Els bars i comerços no essencials són tancats i l’únic obert són els supermercats. Es recomana de no sortir, i al carrer es nota molt que no hi ha cotxes ni gent, però no és un confinament tan estricte com a Catalunya. Han considerat que era més lògic que no ens estiréssim dels cabells com allà, que crec que la gent s’enfila una mica per les parets. Les crisis sempre afecten els mateixos i aquesta no és cap excepció. Crec que, en part, les persones preses i represaliades, incloent-hi els exiliats, són les més desfavorides.

Per què?
—Primer perquè les condicions de salubritat d’una presó no són suficients per a mantenir la distància de seguretat. Una cel·la té la mida que té… A més, moltes de les preses viuen una mena de doble confinament perquè el règim de visites s’ha minvat o anul·lat i, per tant, no poden mantenir les relacions socials a què tenen dret. Però en canvi els funcionaris entren i surten cada dia… Crec que no és coherent. A l’estat espanyol hi ha aproximadament dues mil preses més grans de seixanta anys i la majoria tenen problemes de salut. Per tant, són un col·lectiu de risc i no els garanteixen els drets. D’una altra banda hi ha la classe treballadora: gent que perd la feina, gent que ha d’anar a treballar sense els estris de seguretat adequats, gent que no pot pagar el lloguer perquè li han fet un ERTO… Jo, per exemple, ara no treballo ni cobro. Sempre som els mateixos els que paguem. Això només té una causa: el sistema capitalista, que no és fet per a les persones, sinó per acumular riquesa.

Canvia molt l’exili amb aquesta situació? Penso en les visites de familiars, amics…
—És clar… Si ja estava aïllat perquè no podia tornar, ara estic aïllat perquè no poden venir, que era l’únic que ens quedava. Ni jo ni els altres exiliats no podem tenir visites i, per tant, també som població desfavorida en aquest sentit.

Malgrat el confinament, enguany es torna a aprofitar la data del 10 d’abril per fer visible el vostre cas. Continueu rebent moltes mostres de solidaritat?
—És evident que quan van passar els fets hi va haver un pic de suport, i després és inevitable que vagi decaient, però crec que he tingut molts moments en què m’han escoltat als mitjans i ho he pogut aprofitar. El meu grup de suport s’assegura que d’alguna manera no s’oblidi. Aquests dies hem impulsat a les xarxes la campanya #ConfinadesMaiSilenciades i avui n’impulsem una altra per donar visibilitat a les persones més desfavorides per la crisi del coronavirus.

Parleu de campanyes col·lectives no tan centrades en el vostre cas, sinó a denunciar la vulneració de drets en general.
—Sí. La repressió és inherent a l’estat i, per tant, afecta tota la societat i, en concret, la gent del carrer, la classe treballadora. Reivindicar la llibertat d’una persona en concret no té sentit. Utilitzem l’altaveu que tenim arran del meu cas per catapultar el discurs de reivindicació dels drets de les preses polítiques, exiliades i preses socials, que són víctimes del capitalisme. I això és indestriable de la lluita per a l’amnistia.

—De fet, en aquest últim any han entrat a presó molts activistes independentistes: els presos del 23-S, els detinguts de les protestes contra la sentència… Com ho heu viscut des de la distància?
—Amb molta ràbia. Quan arriba la repressió, des de la militància s’ha de donar una resposta contundent per a demostrar que no ens poden trepitjar com voldrien. Ser aquí dalt impedeix que jo pugui fer-ho amb la meva gent, i em causa frustració perquè és una mica el mateix que van venir a fer-nos a mi i a la Tamara. Que no m’atrapessin a mi i no ens tinguessin a tots dos ha influït una mica en el fet que ho intentessin per segona vegada, d’una manera molt més bèstia. És totalment frustrant i a la vegada em reafirma en el pensament de no defallir, que si ens arronsem vindran amb més força. Com que la repressió no para, hem de continuar lluitant, alçant la veu i reivindicant el dret de protesta.

La repressió aquesta vegada ha tingut efecte per a aturar o rebaixar l’activitat dels CDR?
—Si digués que no, seria mentida, perquè els fets són els que són. Però crec que no és tant que hagin desarticulat la lluita sinó que han aconseguit un dels objectius una mica més amagats de la repressió: que gastem els esforços que dedicàvem a la lluita original i els esmercem en la lluita antirepressiva. És veritat que aquesta lluita ens deixa continuar articulant xarxes humanes, que al final són les que ens permeten de persistir, però a vegades focalitzem tota l’energia en la lluita antirepressiva i oblidem una mica l’original. Amb això no vull dir que no s’hagi de donar suport als represaliats, però sí reservar-nos una part de l’energia perquè la repressió no ens afecti tant.

Durant les protestes va tenir més presència i repercussió el Tsunami Democràtic que no pas els CDR.
—Malgrat que em costi d’acceptar-ho, el Tsunami va ser un exemple que la gent necessita un lideratge perquè la guiïn, amb més o menys intensitat. M’agradaria que fos d’una altra manera. Crec que som prou hàbils com a individus dins un col·lectiu per a articular la nostra pròpia lluita sense esperar que ningú ens guiï i per a pensar quines accions podem fer per combatre aquest estat que ens vol callades.

També van tenir molta repercussió les barricades. Sempre havíeu estat crític amb el discurs criminalitzador contra aquesta mena d’accions.
—Vaig veure, per una banda, que el discurs criminalitzador contra els encaputxats disminuïa, però d’una altra banda continua present. Va disminuir una mica perquè la sentència del procés va ser una ofensa molt gran. Per tant, cremar contenidors era més o menys justificat. Però el que no tenim en compte és que potser la gent que s’ha encaputxat prèviament per uns altres motius i ha estat criminalitzada també en tenia prou motius. Cadascú escull com lluitar i s’ha de respectar. Crec que hi ha d’haver de tot i considero aquesta lluita totalment legítima: és autodefensa.

Considereu més útil aquesta estratègia?
—Els titulars durant aquella setmana de foc a Barcelona van ser clars. Vam arribar a més gent i vam fer més visible la lluita en una setmana que no pas en deu anys de procés. En aquest sentit segurament sí que són útils. Però les barricades no impliquen que no hi hagi un discurs polític darrere. El foc sense paraules darrere segurament no serveix de res.

Quin camí hauria de seguir ara l’independentisme, quan tornem relativament a la normalitat?
—Si tingués la resposta màgica no seríem aquí [Riu.] Crec que ha d’haver-hi una mobilització brutal, sigui quina sigui la seva forma d’expressió. Crec que després d’això haurem de sortir en massa i amb contundència. A continuar lluitant, evidentment.

Hi ha qui diu que després del confinament s’haurà de deixar de parlar del procés i parlar més de drets socials.
—Per a molta gent la independència implica parlar de drets socials. La independència sense reivindicació social no té gens de sentit. No trobo gens de sentit a crear un estat només per salvar-te d’un altre. I, evidentment, s’haurà d’obrir un debat social…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any