L’homenot Adam Zagajewski va morir el proppassat diumenge dia 21 de març (quina rara casualitat i quina estranya coincidència: el Dia Mundial de la Poesia) a Cracòvia, on vivia des del 2002. Per a mi va ser un cop molt fort, perquè aquest poeta polonès universal era un mestre i un amic de bon de veres. El vaig conèixer en vers a les traduccions franceses dels anys noranta. I en persona vaig estar amb ell dins la claror maresa i encensada de la Seu de Mallorca, a les dotze del matí d’un dia de sol estiuenc del 2014, amb el pintor amic Miquel Barceló. Zagajewski semblava un profeta de l’antic testament que havia sortit de darrere un retaule. Cabells blanquíssims i onats, expressió afable amb un toc d’enigma seriós, discreció envoltada de silencis significatius, paraules comptades i sospesades amb la intel·ligència dels vers sensibles, lentes complicitats in crescendo. Anàvem a veure el retaule barcelonià, perquè ell volia escriure un text per al que seria el seu llibre Miquel Barceló, ceramics. La visita fou entretingudíssima. Calgué encendre els focus provisionals que deixen a la vista la pell ceràmica de tres-cents metres quadrats. Zagajewski quedà impressionat per aquella gegantina multiplicació de pans i peixos: tot un catàleg barcelonià. Els vitralls tapiats i constel·lats d’un eixam de petits quadradets de vidres de colors –proves d’artista–, creaven una atmosfera submarina. Zagajewski és un fan de Barceló i té una mirada molt singular sobre la història de l’art, com molt bé reflecteixen els seus poemes. Record la rítmica tímida dels seus gestos, la veu baixa i d’una calidesa seca que diu observacions justes i puntuals, els camins que es fan entre els homes que s’escolten, la fragilitat del gest més mínim, la politesse una mica excessiva i, amb unes rialles còmplices per qualsevol doi i l’alegria fondíssima de l’encontre. Mentre l’escoltava comentar detalls del retaule barcelonià amb compassat entusiasme pensava en unes frases seves: “La poesia s’ocupa de significats nous, frescs; és semblant a les castanyes que han caigut de l’arbre i tretes de l’eriçó de la closca; enlluernadorament tendres, rosades com una cicatriu.” Acabàrem dinant, bevent i rient al restaurant Chopin.

Zagajewski nasqué a Lwów (actualment a Ucraïna) el 1945. Els seus pares foren repatriats a Gliwice (Silèsia), on passà la infantesa. Va estudiar psicologia i filosofia a la Universitat Jagiellonica de Cracòvia, on visqué fins el 1982.

El 1967 començà a escriure a la revista Vida Literària. Fou membre del grup poètic Ara (1968-1975), i és considerat un dels poetes més significatius de l’anomenada generació del 1968 o de la Nova Onada, que es distingiren per fer una poesia combativa contra la dictadura del règim comunista i a favor de les llibertats democràtiques. Zagajewski creà dos dels principals lemes d’aquest grup: “Digues la veritat” i “Parla clar”. Així mateix Zagajewski, que ha fet una poesia en què la recerca de la bellesa, del fervor i de la llibertat es fan u, es considera un dissident dels dissidents i ha declarat que “la poesia rau en una altra contrada més enllà de les immediates lluites partidistes, i, fins i tot, més enllà de la rebel·lió, sia més o menys justificada, contra la tirania.” I ha defensat que el poeta ha de ser conscient de la història i conjugar la tendresa, l’humor i l’èxtasi. La poesia, l’amor i els viatges eren els tres eixos de la seva vida.

Entre el 1976 i el 1978, les seves obres foren censurades i prohibides pel govern comunista. Zagajewski, l’any 1980, s’exilià a Alemanya, i el 1982, a París, on visqué fins l’any 1989, quan començà a fer de professor visitant associat de Creative Writing a diverses universitats (Houston, Chicago, etc.) dels Estats Units.

Ha estat traduït al català i a l’espanyol per un poeta i traductor extraordinari, Xavier Farré, i ha publicat en els segells Quaderns Crema, Acantilado i Pre-Textos. Destac aquests llibres: Comunicat (1972), Carnisseries (1975), Carta. Oda a la majoria (1982), Anar a Lwów (1985) Llenç (1990), Terra del foc (1994), Desig (1997), Anhel (1999), Retorn (2003) i Antenes (2007). Entre la seva narrativa cal esmentar Calor i fred (1975) i Oïda absoluta (1982). I entre els seus assaigs, El món no representat (1974), en col·laboració amb Julian Kormhauser, Solidaritat i soledat (1986), Dues ciutats (1991) i En defensa del fervor (2002). Té un esplèndid llibre de memòries: En la bellesa dels altres (1998).

Adam Zagajewski va tornar a Mallorca el mes de maig del 2016 per inaugurar el programa “Habitació 2016”, en què va reflexionar sobre la relació entre l’escriptura i el món turístic, en una experiència de residència d’un escriptor europeu a un hotel, ideada pel poeta Sebastià Perelló i aquest cronista, que va resultar innovadora i pionera dins la tradició dels hotels literaris. L’hotel com a lloc d’acolliment de l’escriptura literària contemporània i l’espai idoni per a una iniciativa de diàleg entre literatures del món.

En aquesta estada em va confessar la seva passió per la Mediterrània en allò sensual i allò essencial, amb aquesta combinació d’històries antigues que sempre el varen apassionar. Va confessar: “Jo sóc un nedador fanàtic, i el mes que seré aquí me’l passaré nedant i escrivint. M’agrada també l’olor de l’herba, els passeigs, la contemplació del paisatge, l’aire, el mar…” Un home del Nord que adorava el Sud i que deia que l’eix del seu destí era la poesia, l’amor i els viatges. El 2017 el vaig convidar al XIX Festival de Poesia de la Mediterrània, on va recitar amb energia i entusiasme els seus versos al Teatre Principal de Palma i puc donar testimoni que fou molt feliç.

M’entusiasmava sentir-lo parlar: “Un poema ha de tenir una jungla d’imatges i metàfores. S’ha de dirigir cap a un sentit, però ha de tenir obstacles que el desvien de la direcció, alhora que l’enriqueixen.” I rèiem molt per qualsevol cosa. Va ser guardonat amb nombrosos premis i nominat algunes vegades al Nobel.

Acabaré aquest recordatori amb uns versos seus tan bells com lluminosos: “M’agrada nedar en el mar que sempre / parla tot sol / amb la veu monòtona del viatger / que ni tan sols recorda / quin temps duu de viatge. / Nedar és com una oració / les mans s’ajunten i se separen / s’ajunten i se separen / quasi sense fi.”

Cal llegir-lo. Us donarà saviesa, amor i companyia! I us ajudarà a viure!

Foto: Jean Marie del Moral

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.