L’independentisme continua guanyant victòries legals a Europa. És un no parar. I la figura del president Carles Puigdemont arrossega admiradors i respecte, més enllà del seu espai electoral, per la senzilla i poderosíssima raó que guanya l’equip rival. Puigdemont, en lloc de queixar-se, guanya. I això sempre és d’agrair i fa que votants de partits altres també es vegin contents aquests dies per l’enèsima victòria de Puigdemont sobre l’estat espanyol. Diem victòria de Puigdemont, i hauríem d’afegir-hi: i de Gonzalo Boye, el seu advocat. Per què bàsicament les victòries de Puigdemont es troben en la batalla legal. Un dia s’hauria d’estudiar el factor Boye. L’impacte d’aquest home, de la seva estratègia jurídica, de la seva comunicació a xarxes i televisions és, del meu humil punt de vista, tan important, o més, que el de Puigdemont mateix. És Boye qui fa marcar gols a Puigdemont sense parar. L’estat espanyol no tan sols persegueix Puigdemont, també persegueix Boye. És la parella que els fa mal. I són molts, amb raó, que aquestes darreres hores gaudeixen de l’espectacle victoriós de l’independentisme català sobre l’estat espanyol.

A mi, em passa que aquestes victòries em fan de mirall. Si els partidaris de la unilateralitat estiguessin, estiguéssim, tan en plena forma com l’equip legal, seríem en tota una altra situació. L’extraordinària bona forma dels advocats ens posa en evidència a nosaltres, els partidaris de la mobilització i de la desobediència civil. Ells fan feina. Nosaltres, no els arribem ni a la sola de la sabata. Les nostres victòries són llunyanes, recordades, pura nostàlgia. No seguim els consells dels teòrics de la desobediència civil, com Paul Engler, i la seva recordada consigna:  ‘Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, pressionar molt més i acceptar alts nivells de sacrifici.” De moment, nosaltres, els partidaris de la desobediència civil hem d’acceptar que vivim de fa mesos sense resultats tangibles, a diferència de Boye i companyia.

Exactament això mateix passa als partidaris de la taula de negociació. Si estiguessin en plena forma, com Boye i companyia, seríem en una situació totalment altra. Però de moment la taula de negociació dóna fruits sobretot a Pedro Sánchez. El president espanyol, contrari al referèndum, es presenta com un partidari del diàleg, gràcies a la taula. La taula emblanquina l’estratègia repressora del PSOE de cara enfora. (Per cert, ves que la taula tampoc no se la creguin com una via de solució real ni ERC ni Junts. És amb el fracàs de la taula que compten i que juguen les cartes. ERC, si fracassa, per a culpar-ne el PSOE. Junts, per a culpar-ne ERC. Per això, que Junts no entri a la taula no és, en el fons, cap drama per a cap dels dos. No trenquen l’acord entre ells, no. Perquè no compten amb l’èxit, sinó amb la gestió del fracàs.)

Tot es pot fer, i es pot fer alhora. La via legal, la via unilateral i la via de la taula. Tots poden jugar la partida que creguin més convenient. I una estratègia no ha d’anul·lar les altres. Ben jugades, s’alimenten les unes a les altres. I caps de setmana com l’actual, si res deixen veure, és que sobretot una via, la legal, està en forma, és robusta, aguanta l’embat i guanya l’equip rival amb contundència. I això és una lliçó a aprendre per les altres dues vies. Els uns són actius, els altres més passius.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.