Fotograma del film 'La villa (La casa junto al mar)' de Robert Guédiguian.

Marsella és potser la ciutat portuària europea que ha assimilat més bé l’esperit vital, multiracial, combatiu, aventurer i romàntic de la Mediterrània i que més bé el transmet. Si Marsella és un univers, molt lluny de París i Brussel·les, en plena ebullició social i vital, els films del marsellès Robert Guédiguian són el microcosmos que més bé ha reflectit de sempre els batecs del cor d’esquerres de la ciutat.

Robert Guédiguian (1953) va néixer a L’Estaca, un petit poble mariner enganxat a Marsella, on trenta anys després rodaria el seu primer film, Dernier été (1981). És fill d’un estibador armeni militant de CGT i d’una immigrant alemanya. Ens els seus gens hi ha escrita la història de totes les lluites obreres i de les classes populars de Marsella. Va militar al Partit Comunista dels catorze anys als vint-i-set, i d’aleshores ençà, desencantat de la lluita política, ha canalitzat en el cinema la seva rebel·lia i les preocupacions clau de les classes populars.

Ell entén el cinema com a una arma militant, una forma de resistència, de testimoni de classe i de crítica política. Podríem dir que està en la línia de Ken Loach i del cine social, però a la marsellesa, és a dir, carregat de llum, color i irreverència. Els seus films són plens d’ironia, tendresa i amor a la vida, un còctel que alimenta i alegra l’impuls vital dels seus personatges per a canviar el món, un compromís de solidaritat i lluita, de resistència, ple de derrotes i de decepcions al llarg d’una vida.

La política i la classe obrera són els seus orígens, l’eix de la seva activitat artística i social. Guédiguian ha donat suport públicament a Jean-Luc Mélenchon, cap de la França Insubmisa. En un article a Le Monde (febrer 2017), demanava que Mélenchon cerqués més aliats a l’esquerra per a ‘establir un socialisme d’estil francès i mostrar a la resta del món que existeix una alternativa al capitalisme globalitzat. Un socialisme que reflexiona sobre el seu estatus, un socialisme en construcció permanent, un socialisme lluny de tot dogma, que tindria com a única consigna la lluita contra les desigualtats dels homes’.

 

Fotograma del film ‘La villa (La casa junto al mar)’.

Una casa i una cala: el paradís de la infantesa
Tot just s’ha estrenat aquí el seu darrer film, La villa (La casa junto al mar) (2017), que compta amb la participació dels seus actors de sempre, la troupe d’amics que encapçalen la seva dona, Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meylan i Jacques Boudet, que l’acompanyen d’emçà dels seus primers films als anys vuitanta.

La villa (La casa junto al mar) explica la història de tres fills sexagenaris, que, després de vint anys d’allunyament, es reuneixen a la casa del pare, molt malalt. El retrobament entre ells i amb el pare en estat vegetal és a Marsella, a la casa que hi havia construït de jove, en una preciosa caleta de L’Estaca immortalitzada per Paul Cézanne, que s’hi passà llargues temporades pintant i vivint en una barraca on rebia les visites del seu amic Émile Zola. Avui, la cala, assetjada pels rics i les immobiliàries turístiques, ja no és el paradís de la infantesa dels protagonistes, tot i que a l’hivern és l’escenari ideal per a la reflexió i la memòria.

La trobada abocarà els germans a un repàs nostàlgic i crític de les seves vides. El pas del temps, la militància i el compromís social, l’èxit o el fracàs. La cala és un petit món entre mar i muntanya, entre el continent europeu i el Mediterrani. Per terra vénen turistes, militars i incendis forestals. Per mar, peixos, rics àvids de comprar, i, finalment, refugiats. Aquests darrers són la clau de volta del film. Quan els tres germans descobreixen tres nens refugiats que han naufragat, de sobte, trobaran sentit, de nou, a les seves existències.

A Marsella no hi arriben refugiats en pastera, ans per unes altres vies; no obstant això, el director es permet aquesta llicència simbòlica que s’adapta perfectament a la història, perquè en el film, la cala de L’Estaca i Marsella representen el Mediterrani.

El futur d’Europa depèn del tracte als refugiats
La trama podria funcionar com una metàfora de l’enfonsament dels ideals de l’esquerra tradicional. Els vells obrers que creien en la utopia socialista van construir amb gran esforç i estalvi unes casetes a la cala. Creien en la solidaritat i la vida comunitària, i ho van aconseguir, però el pas del temps n’ha alterat el paradís amb l’especulació i el turisme. Els fills en són els  continuadors, els militants compromesos dels anys seixanta i setanta, també avui desbordats per l’avenç del capitalisme salvatge i de la crisi. És la desfeta ideològica total, el fracàs, la derrota. No obstant això, l’arribada dels refugiats els ofereix l’oportunitat de redimir-se, de recompondre’s, de tornar a donar sentit als vells ideals humans de justícia i solidaritat.

Robert Guédiguian creu que el futur de la nostra societat depèn del tracte que donem als refugiats. El seu acolliment a Europa esdevé una nova causa de lluita i resistència per a l’esquerra europea, en vies de descomposició. Tot i que, a parer meu, aquesta no n’és el millor film, crec que Guédiguian i els seus amics encerten en la reflexió. Ells saben de què parlen, són fills d’immigrants: el pare del director era armeni i s’han educat als barris de Marsella, una ciutat amb moltes capes socials i temporals d’immigrants: corsos, italians, grecs, armenis, xinesos, vietnamites, africans, algerians, àrabs… Una ciutat absolutament mestissa, filla del mediterrani i de la història.

‘Marsella pertany a l’exili’, va escriure  Jean-Claude Izzo a Chourmo (Gallimard, 1996). ‘Aquesta ciutat mai no serà altra cosa. La darrera escala en el món. El seu futur pertany als qui arriben. Mai als qui se’n van’.

Fotograma del film ‘La casa junto al mar’.

Guédiguian, cronista popular de Marsella
Robert Guédiguian podria ser considerat com un cronista de la vida dels marsellesos en les darreres dècades. El seu cinema expressa les seves pròpies preocupacions socials i crisis personals, dels seus amics també i, per extensió, de tota una generació, fills d’obrers, conscienciats i compromesos, que han travessat cada etapa de les classes populars de Marsella: el desastre del feixisme i la guerra, la duresa de la postguerra, la reivindicació sindical i política, la guerra d’Algèria, el maig del 68, l’arribada massiva d’immigrants, la davallada del Partit Comunista i l’ascens de l’extrema dreta del Front Nacional, la màfia –marsellesa, italiana o corsa‒, els estralls de la droga… Darrerament, la crisi, els acomiadaments, els expedients de regulació laboral, el desmantellament del port tradicional, les lluites de les banlieues. I ara finalment l’arribada dels refugiats que aconsegueixen sobreviure creuant el Mediterrani per fugir de les guerres, la fam i la devastació ecològica que causa el canvi climàtic.

El cinema de Guédiguian és sincer, solidari, intel·ligent, intensament vital. Entre les seves moltes obres, com a fundacional, jo destacaria Rouge Midi (1985), que narra les vides, esperances i derrotes de quatre generacions d’immigrants italians d’un barri obrer de Marsella, entre el 1920 i el 1975. O la multipremiada Marius i Jeannette (1997), una història d’amor bella i intel·ligent de dos perdedors d’un barri pobre de Marsella. La ciutat està tranquil·la (2000) que tracta de la degradació de la vida de les classes treballadores  marselleses: la crisi econòmica, la droga, la delinqüència, el desencís de la política i la fi de l’antiga idea de solidaritat. A Les neus del Kilimandjaro (2011) aborda les vides dels treballadors del port que perden la feina o es preretiren després de tota una vida de treball i activitat sindical. A Una història de bojos (2015) el protagonista és un marsellès d’origen armeni que als anys vuitanta opta per la lluita armada i fa esclatar el cotxe de l’ambaixador turc a París.

El cineasta Robert Guédiguian.

Marsella no és França
La gran protagonista dels films de Robert Guédiguian és Marsella, l’escenari de les seves vides, el seu univers històric i vital. Marsella té una força especial. Malgrat ser la segona ciutat de França, durant dècades els francesos n’han renegat, sempre amb un to de superioritat i menyspreu classista i racista. Ha estat, de sempre, la ciutat més calumniada als ulls dels francesos, explica Alèssi Dell’Umbria a Historie universelle de Marseille (Agone, 2006). Als anys vuitanta per exemple, un presentador de televisió podia dir per fer-se el graciós: ‘Quina és la primera ciutat àrab que travessa el París-Dakar?’. Resposta: ‘Marsella’.

Marsella és íntimament lligada a Alger i a Ajaccio, a Itàlia, i a la Provença i Occitània. Al Vieux Port i els antics barris del centre s’hi han refugiat, des de pirates a traficants de drogues, passant per republicans espanyols, pied-noirs, immigrants, i refugiats d’arreu del món. D’allí, i gràcies a la solidaritat dels estibadors del port i del Partit Comunista, s’hi van embarcar clandestinament carregaments d’armes per a ajudar la república espanyola durant la guerra del 1936-1939, o als guerrillers independentistes algerians del FLN.

Marsella té una fama guanyada a pols de ciutat dura i gent audaç, tant en la lluita política –de l’esquerra radical a l’extrema dreta– com en tota mena d’activitats, legals o il·legals. També s’ha guanyat a pols, i els francesos s’hi han abonat en excés, una mala reputació de ciutat de gàngsters, des Carbone i Spirito, descrits al film Borsalino, fins als anys de la droga, descrits al French Connection.

Alèssi Dell’Umbria, que és autor també de ¿Chusma? (Pepitas de Calabaza, 2006), sobre les revoltes de les banlieues de la tardor del 2005, explica a la història universal de Marsella, a la qual, de sempre, molts s’han referit com a ciutat perillosa. Al segle XVIII deien que era una ciutat incurable tret que se’n deportessin tots els habitants i se’n fes una transfusió de gent del nord. La tònica ha seguit fins avui. L’any 2003, un responsable d’urbanisme de l’Ajuntament deia: ‘Calen persones que creïn riquesa. Cal que ens desfem de la meitat dels habitants de la ciutat. El cor de la ciutat es mereix una altra cosa.’

‘Mai no m’hauria imaginat que Marsella fos una ciutat tan gran’, va escriure Jack Kerouac, sorprès de què hi va trobar. La barreja multicultural i la tensió popular, política, social i de classe és la riquesa de Marsella, una ciutat viva, al marge de França, purament Mediterrània, escenari i camp de batalla de mil lluites, com molt bé reflecteixen els films de Robert Guédiguian i dels seus amics marsellesos de tota la vida.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]