L’Afganistan és a la vora d’un desastre gairebé inimaginable. La retirada de les forces nord-americanes i aliades, que es preveu que acabi l’11 de setembre segons l’administració de Joe Biden, amenaça de precipitar l’esfondrament del govern més pro-occidental del sud-oest d’Àsia.

També posa en perill totes les institucions de l’estat afganès, que s’han consolidat d’ençà de l’enderrocament del règim talibà l’any 2001. Si passa, els resultats més probables són l’establiment d’un règim teocràtic a Kabul, el col·lapse del país en una guerra civil –amb una dimensió transnacional– i els intents de milions de refugiats de marxar del país.

El maig del 2010, la secretària d’estat dels EUA, Hillary Clinton, es va comprometre amb una delegació de dones afganeses: “No us abandonarem. Estarem sempre amb vosaltres.” Però abandonar els afganesos que confiaven en aquests compromisos és exactament això que han fet ara els EUA. Quan es va pressionar Biden sobre aquesta estratègia la setmana passada, va tallar amb ràbia la pregunta i va dir que volia parlar de coses felices. Ara per ara, als afganesos els costa molt de trobar coses felices de què parlar.

Per què importa la psicologia de la població

La psicologia de masses de la població afganesa serà clau per a determinar com evolucionen els esdeveniments al país. És una cosa que els dirigents polítics nord-americans sembla que no entenen.

Quan els règims canvien a l’Afganistan, com ara durant el col·lapse del règim comunista l’abril del 1992 i el règim talibà el novembre del 2001, normalment és perquè els actors clau consideren prudent d’allunyar-se dels governants que semblen en decadència.

Tot i que el govern afganès ha decebut i desil·lusionat moltes persones –és massa centralitzat, afeblit per les xarxes de clientelisme i sovint de caràcter extractiu–, els talibans són de tot menys populars entre els afganesos. Un sondatge del 2019 fet per la Fundació Àsia va revelar que el 85% dels enquestats no tenia cap mena de simpatia pels talibans.

A l’Afganistan no paga la pena ser en el bàndol perdedor. Hi ha el perill greu que una percepció generalitzada que els talibans són a punt de tenir el poder pot portar a aquest resultat i desencadenar una cascada de desercions al govern i l’exèrcit.

Tenint en compte les dotzenes de districtes que han caigut als talibans a final de juny i principi de juliol, podria passar ràpidament. La intel·ligència nord-americana calcula que d’ací a dos anys o tres el país pot caure sota el control dels talibans.

Un abandonament total del poble afganès

La responsabilitat immediata d’aquesta situació tràgica és dels EUA. El gruix de les forces estrangeres van ser retirades de l’Afganistan a final del 2014. Després, els Estats Units van jugar un paper molt menor, però absolutament determinant, en el suport al govern afganès.

Ho van fer de tres maneres: van donar suport aeri per a complementar les operacions terrestres de l’exèrcit afganès, els van proporcionar serveis d’intel·ligència i, sobretot, van calmar els nervis dels ciutadans afganesos vulnerables, que van acceptar els Estats Units com un soci real per a enfrontar-se als talibans i a l’autoanomenat Estat Islàmic.

L’enfocament nord-americà era sostenible i relativament econòmic. Tot i que no mantenia la perspectiva d’una victòria estil “Berlín 1945”, va servir per a evitar les conseqüències d’una derrota catastròfica.

Tot això es va desfer amb l’administració Trump, que va obviar el govern afganès i va signar un acord amb els talibans el 29 de febrer de 2020. El van anomenar “Acord per a portar la pau a l’Afganistan”. Però, en realitat, simplement era un acord de sortida per als EUA que va esborrar les expectatives de negociacions entre el govern afganès i els talibans i va donar als talibans tot allò que volien ja al començament d’una cosa que havia de ser un “procés de pau”. Els talibans van intensificar els atacs contra defensors de la democràcia, gent de la societat civil i mitjans de comunicació.

La decisió de Biden d’adoptar l’enfocament de Trump com a propi va ser una daga al cor per als afganesos que esperaven que la nova administració nord-americana demostrés més criteri i sensibilitat que l’anterior.

La intervenció del Paquistan és clau

Tot i que la responsabilitat immediata de la situació actual és de Trump i Biden, el Paquistan encara n’és més culpable. El govern paquistanès havia donat suport als talibans des del començament i el va reprendre quan l’atenció nord-americana se’n va anar cap a l’Irac el 2003.

Els perills eren evidents. En un missatge filtrat el novembre del 2009, l’ambaixador dels Estats Units a l’Afganistan, el tinent general retirat Karl Eikenberry, va escriure: “Més soldats no posaran fi a la insurrecció mentre es mantinguin els santuaris del Paquistan. El Paquistan continuarà sent la principal font d’inestabilitat afganesa mentre hi hagi els santuaris fronterers i el país consideri que la cosa millor pels seus interessos estratègics és tenir un veí afeblit. […] Fins que no es resolgui completament aquest problema, els beneficis d’enviar forces addicionals seran efímers.”

Malgrat els consells convincents –fins i tot de l’ex-ambaixador del Paquistan als Estats Units– sobre l’obstacle dels santuaris per als objectius nord-americans a l’Afganistan, els presidents dels EUA no el van poder abordar directament. En lloc d’això, van permetre que cresqués. Recuperar la situació a l’Afganistan requerirà més que promeses de suport o ofertes de diners.

Quasi l’única eina que resta per a fer front a la desesperació psicològica a l’Afganistan és una pressió immensa i efectiva sobre el Paquistan per a atacar els santuaris talibans, els subministraments de municions i els sistemes logístics en terra paquistanesa. Ser un estat sobirà implica no només drets, sinó també deures. Un dels quals és evitar que el territori es faci servir per a atacar uns altres estats.

Segons els informes, el cap de l’exèrcit paquistanès, el general Qamar Javed Bajwa, i el cap d’intel·ligència, el tinent general Faiz Hameed, fa poc van informar els legisladors del Paquistan que hi havia militants talibans afganesos ben entrenats arreu del país i que l’exèrcit podia llançar una ofensiva contra els grups immediatament.

Si l’exèrcit paquistanès pot llançar una ofensiva contra els talibans immediatament, els EUA i els seus aliats haurien de pressionar perquè ho faci. Però ens demanem si l’administració de Biden té el coratge d’exigir-ho.

William Maley és professor emèrit de l’Australian National University. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.