07.08.2026 - 21:40
La primera mirada és impactant. La potència d’aquell anunci és tan gran que fa que oblidis per uns instants el tresor natural que t’abraça per tots costats. Aquelles muntanyes en forma de dents d’una clau, aquell verd immens enmig d’un clima tan sec i aquell blau que t’acompanya pertot quan mires a dalt queden desenfocats i en segon o tercer pla. Tot just entrar, a la primera paret que s’aixeca a la vall dels tarongers, unes lletres negres i vermelles d’una immobiliària de luxe alemanya et saluden: “Engel & Völkers – Benvinguts a Sóller”.
L’exemple és tan aclaridor que la crònica podria acabar aquí. La història de tota una illa resumida en poques paraules. Mentrestant, un jove queda sense casa cada volta que algun estranger les llegeix.
Benvinguts a Sóller, sí. I a un ritme tan lent com innecessari. La cua de cotxes a la carretera principal és gran. Una recta precisa de formigues que surten del túnel que t’estalvia la sinuositat del coll –i d’ençà que es va rescatar, el peatge a pagar. Davant, hi tenc un minibús que diu “transfer Sóller” que em vaticina què m’hi trobaré. D’ençà del febrer d’enguany, enmig del poble hi ha una zona de baixes emissions que restringeix tot aquest trànsit ferotge. De cotxes, n’hi ha aparcats a cada costat de la carretera, però molts ja van fins als aparcaments dissuasius, de zona blava, que s’han obert a deu minuts del centre. Uns cartells enmig de les rotondes encaminen els vehicles de lloguer cap allà.
“No s’hi pot posar un peu”
Tot i saber que la serra de Tramuntana és patrimoni mundial, contemplar el paisatge dels seus pobles és sempre una sorpresa. A Sóller t’envolten les altures modestes dels cims de Mallorca. I tarongers. I alguns carrerons deserts que ja desencaixen en un paisatge avui transformat per la massificació.
Els cartells instal·lats al poble et duen al centre. No té pèrdua i tots els guiris ja aparcats caminen amb cucales cap a descobrir el tresor que les guies de viatge han promès. El sol, durant aquest camí i com tot aquest estiu, no deixa que l’ombra que ens acompanya es camufli un sol instant. La gent s’atura als basars a comprar aigua i continua.
Arribam al centre i, malgrat el pessimisme, encara se sent xerrar català. Gent gran que ha viscut tota la vida al poble i ha vist com s’ha transformat. “Ha canviat molt. Moltíssim. Ara és una aberració”, diu na Maria Antònia, que saluda uns quants veïns que transiten camaleònicament pel carrer de la Lluna, el més fressat del poble. “Hi ha algun dia que no s’hi pot posar un peu. No passes per aquí, t’empenyen i t’hi duen”, comenta. Però el que més l’angoixa és la quantitat de cotxes: “Tenc garatge i el trec el mínim possible. Per anar a Palma, et jur que em va millor el bus”, diu. Recorda que, per tornar, un dia va estar de Palmanyola a Sóller tres quarts, el triple de temps que si no hi ha trànsit. S’estima que unes 200.000 persones visiten el municipi cada any.
“Vivim del turisme”
Malgrat tot, hi ha una frase d’autoodi que s’estén entre alguns dels veïns més grans. “Vivim del turisme”, diuen. No volen que surti el seu nom, tampoc no donen gaires més arguments i s’enfaden quan els deman per la manifestació convocada pel Moviment Jove de Sóller i Menys Turisme, Més Vida. Na Maria Antònia, no. Ella no ho veu ni tant negre ni tan blanc: “Tampoc vull que s’acabi el turisme, però vull un turisme que no sigui massificat.” De fet, aquesta és una de les idees més esteses per les entitats. No és un problema de posar fi a tot el turisme, sinó a un model depredador.
Pocs metres més endavant, sent un home dir que hi ha una de les persones que es manifesta que surt amb una màscara de mort. Es refereix a Madò Farta, que ja és un símbol de les mobilitzacions. Mantenim una petita conversa un pèl inversemblant, en què estén alguns rumors com ara que els negocis hauran de tancar, però no vol esmentar qui és que ho diu, això. Està completament en contra de la mobilització perquè “vivim del turisme”, tot i que ell sigui advocat –retirat– i jo, fotoperiodista.
Adeu als establiments emblemàtics
En canvi, no m’he de moure gaire per trobar la merceria la Lluna i trobar una opinió ben contrària. És un establiment emblemàtic que, per jubilació de la propietària, tancarà enguany. La darrera merceria de Sóller. Hi entr, la propietària gaudeix de les seves darreres vacances i m’atén na Raquel. Ella ho té clar: “Faig feina i no podré manifestar-me, però sortiria. La gent està cansada de la massificació.”
També tenen clar que a la merceria no viuen del turisme. “El problema és que ve turisme barat i dolent. Vénen, ho palpen tot i se’n van. No és que com a negoci diguis que pots menjar i sobreviure d’aquesta gent. Nosaltres vivim i sobrevivim de la gent del poble”, diu. Just fa uns minuts, he vist l’escena jo mateix a una altra botiga. Una turista agafa un gran capell de palla i se’l posa pel cap. Una foto. Una altra. I una altra més. El deixa i parteixen cap a una altra botiga. L’escena es repeteix amb uns altres complements. “Dissabte serà gros”, diu un veí client de la merceria.
“Com a molt, un pic a la setmana venem dos banyadors o dues tovalloles”, diu na Raquel. I assumir els lloguers, així, és impossible: “Sabem de veïns de negocis que paguen 4.000 euros de lloguer cada mes. Saps la quantitat de fils que has de vendre per pagar 4.000 euros de lloguer?”
Qui viu del turisme?
La pregunta, per tant, és clara: qui viu del turisme, llavors? Qui és segur que en viuen són els estrangers que s’han apoderat dels negocis del carrer. Na Francisca entra en la conversa i m’ho confirma: “Si hi ha dos-cents negocis, cent seixanta són d’estrangers.” Na Raquel afegeix una dada que també exemplifica molt el problema a què està sotmès el poble: els estrangers volen més i més. “Vénen a demanar pel local. Saben que na Margalida tanca. Però no ve gent de Sóller a demanar. Vénen els estrangers, que tenen negocis tres-cents metres més enllà i es volen apropar a la plaça.”
La situació és de desànim. Na Francisca té clar que el primer que ha de passar perquè tot canviï és que deixi d’arribar tanta gent. No a Sóller en concret, sinó primer a Mallorca. “Els darrers anys s’ha desbordat. Fins i tot els polítics van a les fires internacionals a promocionar l’illa. La gent que ve aquí també la promociona. Vénen a fer-se la foto amb el tramvia, al caló del moro… i partir”, diu. Ella creu que falta voluntat política i es queixa que els governants parlin només de creixement: “El problema no són els negocis, són els governants, que han de posar una mica de fre. L’aigua no bastarà, les energies s’esgotaran, vas per les carreteres i no hi pots circular… és un problema de quantitat.”
Sóller, al límit
A plaça, evidentment, la gent atura a fer la fotografia de rigor amb l’església i amb el tramvia que va cap al port de Sóller. Hi ha una munió de gent que espera pocs metres més enllà per agafar-lo. Mentrestant, una altra munió de gent acaba d’arribar de Palma amb el tren de Sóller, privat. Per posar-ho en context: tan sols el maig del 2023 el tren i el tramvia van transportar 126.000 persones. La població de Sóller és de menys de 14.000 persones.
La sensació és evident: Sóller està al límit. Potser els negocis de gelats treuen doblers per les orelles. I els restaurants que ocupen mitja plaça. Però més endins del poble, molts veïns estan queixosos i pengen cartells perquè els turistes perduts no passin per ca seva. També hi ha algunes pancartes de “SOS Residents”. El lloguer turístic roba els habitatges als més joves.
I mentrestant, tot continua igual, sense cap perspectiva de canvi. Més turistes per la plaça, més turistes cap al tramvia que els durà al port, més turistes que arriben de Palma amb l’experiència del ferrocarril i més turistes amb crema solar embetumada que aparquen els cotxes de lloguer.
