Azcona
Abel Azcona, en una imatge d'arxiu (Foto: EFE)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’artista Abel Azcona (1988) viu gran part del temps a Lisboa per evitar les detencions de la justícia espanyola: l’Església catòlica, Vox, la Fundació Francisco Franco, Advocats Cristians i altres l’han denunciat per algunes de les seves peces, sobretot per Amén o la pederàstia, on amb hòsties consagrades va escriure la paraula ‘pederàstia’, que ha patit en primera persona. Aquest cap de setmana, Azcona ha estat a Barcelona presentant a la Fira Literal el llibre Acte de Desobediència, en què explica que ha deixat de presentar-se als jutjats com a acte de desobediència. De moment, la justícia no se’l queda, i el deixa en una situació “estranya i alegal”. Azcona, ara artista reconegut, és un fill de drogoaddicta que va ser adoptat per una família navarresa a set anys, i que transforma els seus trenta-tres anys de biografia de dolor (abusos sexuals, drogoaddicció, viure al carrer) en peces molt dures que inclouen sexe explícit i violència. VilaWeb va entrevistar-lo telefònicament per parlar de la seva intensa vida, de la seva intensa obra i de desobediència civil.

Abel Azcona, sortint dels jutjats en una imatge d’arxiu (EFE).

Vox, Francisco Franco, l’Església catòlica i Advocats Cristians. Per què us denuncien?
—Tinc set denúncies i tres querelles criminals. Sóc l’únic cas en què l’Església porta directament a la justícia una persona, i no ho fa per mitjà d’Advocats Cristians. És, sobretot, per la peça Amén o la pederàstia. És una peça que denuncia la pederàstia. M’han denunciat, i jo he anat guanyant casos, però ells continuen. Fins que fa un any i mig vaig decidir de no assistir més als judicis ni a les citacions, perquè volia fer servir la desobediència civil com a forma d’enfrontar-me a la persecució artística. A Espanya, hi ha quinze artistes presos: el país on més n’hi ha, per sobre de Corea i l’Iran, segons Free News i Amnistia Internacional. Per això em vaig plantar i declarar desobedient, tot i que et poden arribar a demanar sis anys.

És el llibre que heu vingut a presentar a Barcelona.
Acte de Desobediència és un assaig sobre desobediència civil. És la carta al jutge on explico que ja no m’hi presento més. L’hem presentat juntament amb Willy Toledo. Pensant en el futur, la mateixa idea seran diferents peces i performances.

La peça tan denunciada, Amen o la pederàstia, es va fer així: vau anar a 242 esglésies, i en lloc de combregar, us en vau guardar l’hòstia consagrada. Amb aquestes hòsties vau escriure la paraula ‘pederàstia’.
Amén o la pederàstia és un procés íntim, en què vaig a les esglésies vinculades a la meva infantesa i adolescència. I faig una instal·lació orgànica per a denunciar la pederàstia, que he patit en primera persona. La instal·lació s’exposa a Pamplona sota el govern de Bildu, després d’anys de tenir-hi la dreta més extrema. Alguna gent va atacar l’exposició, i la va fer malbé. I comencen els sis anys de judicis.

Pederàstia en primera persona, heu dit?
—Sí. Rebuda de trenta-sis persones.

Trenta-sis?
—Sí. Jo tinc una experiència marcada pel maltractament infantil i l’abús. L’acte més gran d’amor de la meva mare cap a mi van ser els intents d’avortar que va fer. Jo defenso l’avortament com a mesura de protecció de la infantesa. Jo no hauria d’haver nascut en les condicions que vaig néixer. La meva mare consumia heroïna diàriament quan jo vaig néixer. Em va abandonar en una clínica, em van mantenir en una incubadora, perquè vaig néixer en condicions nefastes, i em va acabar criant la seva parella sentimental. Una persona relacionada amb drogues i presó, i família desestructurada. Comencen les retirades de custòdies quan em troben cagat i pixat i totalment abandonat a casa, amb dos i tres anys. He rebut maltractament, abús físic, i abús sexual concret. Tinc diagnosticat el TLP, que tècnicament es diu repetició del patró del dolor. Per això, amb 12, 13, 14 i 15 anys, tornava a anar a l’espai on abusaven de mi. Homes de seixanta anys amb nens de 12. Múltiples situacions. A grans trets, aquesta és la història.

Quan teniu set anys, us adopta una família de Navarra. És una experiència traumàtica o positiva?
—No té el nivell de la família anterior, però no hi ha bon vincle. Ferides profundes. Algun maltractament menor. Força difícil. Als 15 o 16 anys hi ha inici de ruptura, als 16 i 17 tinc intents de suïcidi greus i als 18 la ruptura és total. Tractaments psiquiàtrics que duren mesos.

La vostra mare biològica, l’heu coneguda?
—Sí. Fa sis anys la vam trobar, gràcies al programa Orígens. Una dona en precarietat total. Consumia heroïna i vivia al carrer, fa sis anys. Avui no ho sé. Potser és morta. A partir d’això, vam crear força peces artístiques, com Empatia i prostitució, on en primera persona poso el meu cos, i la gent podia abusar-ne en espais de galeries. Això neix a partir d’aquesta cerca d’orígens. Totes les meves peces tenen relació directa amb les meves experiències vitals que es van encreuant entre si.

Empatia i prostitució és una peça que es va fer a Colòmbia, Madrid i Houston. Quina és la diferència de reacció entre els tres públics, quan els oferiu el cos?
—Normalment no repeteixo les actuacions, perquè al final el cos aprèn de memòria i repeteix patrons. És millor fer-ho una vegada i prou. En aquest cas, però, he repetit. A Bogotà, les dones hi participaven molt més, i anaven més a l’extrem, més violentes. A Madrid, eren els homes. I a Houston va ser col·lectiu. Situacions de penetració i sexe explícit, de violència, gent que em cremava amb la cera de les espelmes. Unes 140 persones van participar en cada espai. I algunes van ser participacions molt extremes. Jo els convido, sense convidar-los. Jo en faig una crítica. Prefereixo que ningú jegui amb mi al llit. Però la peça és que jo poso el meu cos en primera persona, repetint el patró de ma mare. És la recerca de la meva nit de gestació, quan un senyor desconegut va pagar a la meva mare, o va abusar de la meva mare, perquè jo nasqués. I en segon lloc, també és un procés d’empatia amb el meu procés d’abús durant la infantesa. Entro en un terratrèmol emocional, on em veig manipulat, i on torno als orígens.

A Empatia i prostitució oferiu el cos. A Someone else, directament obligàveu la gent a ficar-se al llit, o no entraven al museu.
—Podien no entrar-hi. Però per entrar-hi havies de passar pel llit, sí. Però sense que hi hagués d’haver res d’excessiu, que quedi clar. Recordo un senyor, que era polític de Nova York, que formava part del patronat del festival artístic que ens va programar, que va seure, va parlar amb mi, es va aixecar i se’n va anar. Res més. No obligava a res. Però la majoria sí que hi entrava amb iniciativa sexual afectiva. Tornava a ser la denúncia d’aquella obligatorietat, d’aquell mercat i cos extrem.

I el públic que s’ho mira, tot això, com reacciona?
—A Colòmbia va ser molt concret: en una banda, els foscos. I a l’altra, els clars. La bona gent es va situar a l’esquerra, i la dolenta, a la dreta. I es barallaven entre ells. Si et passaves dels tres minuts, saltava l’esbroncada. N’hi va haver un que em va agredir, i uns altres el van agredir a ell. Es va crear una metaperformance. La gent es tirava en cara coses constantment. Es crea una història a partir d’un detonant: un fill de puta entra dins un llit i repeteix el patró de la seva mare, per exercir denúncia i crítica des de la postura personal. Mil reaccions. Hi havia gent que em deia i feia barbaritats, i al cap d’una setmana em contactaven per Facebook demanant-me perdó. De Houston, se’n pot veure el vídeo: una noia amb la cara cremada amb àcid s’ajeu i m’escriu en un paper: et faré un petó, i serà el primer que faig a un home des que el meu pare em va cremar la cara amb àcid perquè havia explicat a la mare que ell em violava.

Hòstia.
—Aquestes són les accions que passen paral·lelament. La catarsi individual es converteix en col·lectiva. Crec que una claredat tan plena, i un despullament tan total, no és habitual. I menys a Espanya, que és un país sense memòria personal ni col·lectiva ni històrica. Espanya és totalment un país catòlic on tot es guarda a casa: la confusió, la por. Veure una persona que treu tota la merda cap enfora, i la visibilitza plenament, és contagiós. Quan entres en un espai artístic, que són segurs, on pots narrar i on pots alliberar i fer catarsi, la gent s’allibera i treu una de misèries! En surten transformats. Justament aquesta experiència, aquest contagi, és de les coses més boniques que passen.

I en el vostre cas? També us alliberen o us treuen pes de sobre?
—Sí. Sempre dic que si no tingués aquesta forma de catalitzar, no seria viu. Quan he intentat alguna altra mena de via, més racional, més de teràpia formal, m’he desestabilitzat. I m’he volgut morir allà mateix. No em va bé. És en l’hostilitat, on em trobo bé. I si puc exercir un esperit crític i denunciar i aprendre i convertir-ho en una cosa col·lectiva, i aconseguir un canvi, ni que sigui per mitjà de l’art, per a fer denúncia i que algú trobi estabilitat, doncs ja em sembla bé i que val la pena.

També teniu la peça Political disorder. Us afilieu a quaranta-dos partits polítics i organitzacions, fins i tot les que us persegueixen.
—Jo tinc un “personality disorder”. D’aquí ve el Political disordrer. Jo no tinc família, ni vincle, i a mi això m’afecta en el meu dia a dia. Jugo amb el concepte de família i el concepte de fanatisme. Algunes de les entitats veuen els seus membres com si fossin la seva família. I ho viuen amb fanatisme. Em semblava interessant com podies ser comunista i a la vegada et podies afiliar a Vox. Només cal pagar deu euros al mes i et donen el carnet. La banalitat de la pertinença. Però també, com en la resta d’obres, hi ha la part de la provocació, l’escopinada a la cara, que em sembla apassionant. I en aquest cas, jo, que tinc demandes de la Fundació Francisco Franco, Vox, Hazte Oir, Advocats Cristians, doncs me’n vaig fer membre. Em semblava divertit. Després d’haver fet obres molt dramàtiques, fem una cosa més lleugera i divertida.

També teniu la peça Expedient 09812.
—Una de les maneres de trobar estabilitat, per a mi, és l’exposició plena. Amb una vida tan dolorosa, m’anava bé. Jo vaig desenvolupar una malaltia mental, per la duresa dels primers anys. Però també per un error comès: l’ocultació de la realitat. I això et fot la construcció de la identitat. Ma mare adoptiva, quan m’agafa a set anys, intenta esborrar totes les meves experiències anteriors. Dels zero als set anys, ella m’ho va esborrar del tot. Justament els anys en què construïm la personalitat, la part troncal de tots nosaltres. Jo, a setze anys, tenia una identitat complicadíssima, problemes de salut mental greus i trastorn d’identitat. Fins que no vaig decidir tornar als orígens, amb l’art, i repetir els dolors per col·locar-los a lloc, no vaig aconseguir tirar endavant. L’educació catòlica que havia tingut em prohibia tornar als orígens. Vaig fer la contrària. Vaig buscar el meu expedient. El 09812. Els papers de Benestar Social. Em vaig trobar un funcionari que no sabia què fer amb tot allò que va veure, i em va donar tots els papers. Més de 140 folis. Sense saber que això no s’ha de donar, a les persones. Només se’ls ha de donar la part relacionada amb la recerca dels orígens: com trobar els pares. Això és un dret. Conèixer els pares. Però aquest funcionari m’ho va donar tot: cartes de la policia, papers de recerca de quan em van segrestar de petit, informes sobre la meva mare adoptiva, si era idònia o no, correus electrònics, cartes sobre si m’adoptaven o no, papers de Benestar Social on es deia que s’havia retirat la meva custòdia per danys a certes parts del meu cos, i quines eren. Que era un nen que no menjava, i sense alegria vital. Tots els detalls. Jo, que sempre he fet de l’exposició de tot la meva vida, em trobava que hi havia el típic que deia: segur que tot això de la infantesa s’ho inventa, aquest. Ha tingut una gran vida, i ara fa aquestes peces artístiques. Bah! Doncs, mira, aquí ho tens: expedient 09812. Vaig posar tot l’expedient a la paret de la galeria. Llegeix. Aquest és el projecte.

Cap figura us ha ajudat, amb tant de dolor?
—He après a anar sol, a lligar-me i tornar a la meva pròpia història. La figura de la meva mare biològica, sense haver-hi estat, crec que m’ha ajudat. Quan a divuit anys jo vivia al carrer a Madrid, repetia el patró de la meva mare: prostitució i drogoaddicció, dormint sol al carrer, en un portal, després en un alberg. Després, al llarg de la meva vida, han aparegut algunes persones i han estat al meu costat per tirar endavant.

Ara la vida professional us va bé.
—Sóc l’artista viu amb més exposicions a Espanya: 210 individuals. Tinc quranta exposicions, fins el 2022. No em queixo. Amén o la pederàstia la va adquirir sencera Tatxo Benet i és a Lleida fins a mitjan gener. Al costat de Picasso i Mapplethorpe. Malament no em va bé.

Teniu cap llibre autobiogràfic?
Los pequeños brotes, 120 relats biogràfics breus sobre els abusos, històries rocambolesques que m’han passat. També tinc llibres més plàstics, com l’antologia 1988-2018, amb pròleg de les Pussy Riot.

Com veieu el procés polític català?
—Jo, el Primer d’Octubre, vaig votar. Tinc la foto a Instagram. Vivia a Catalunya, a Sant Fruitós del Bages, amb la parella. La gent no ho sap, perquè sóc navarrès, però vaig viure aquí uns tres anys, i estava domiciliat aquí. Vam haver d’anar a votar al poble del costat, a Sant Vicenç de Castellet, perquè va venir la Guàrdia Civil. El Primer d’Octubre, jo vaig votar sí a la independència de Catalunya. No tinc cap problema a dir-ho. Em sembla que en el sistema antidemocràtic que és Espanya, ja des de la dictadura i amb la transició manipulada, qui no se’n vol anar, d’Espanya? Qualsevol mena de República que sigui diferent de la situació actual pot ser vista com una oportunitat, tal com ho veig des de la meva ideologia d’esquerres. Probablement, també votaria que sí en un referèndum a Euskadi i a Navarra. Però aleshores vivia a Catalunya. I em va semblar una oportunitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.