25.11.2018 - 21:50
Fa uns quants dies a la cafeteria vaig cridar l’atenció a un client habitual que proferia insults als presos polítics i els exiliats. Com que els tractava de rebels en amunt, vaig demanar-li si sabia en què consistia el delicte de rebel·lió. Va posar cara d’astorat, com si la pregunta fos esotèrica, abans de reconèixer que no. I de tocar el dos rondinant. L’endemà vam creuar-nos al carrer i em va proposar una encaixada, que naturalment vaig acceptar. Vam reprendre la conversa, però quan jo li vaig dir que tot hauria anat ben d’una altra manera si, quan tocava, hagués accedit a parlar qui ho havia de fer, la va tallar en sec tot etzibant-me: ‘Yo la prefiero rota que separada.’
Ja ho sabem: diguin què diguin, l’independentisme no ha fracturat res. La societat catalana és plural i complexa i la travessen tota mena de falles, que són fractures potencials o visibles, tan passadores o problemàtiques com les tensions que sacsegen qualsevol altra societat no sotmesa a un dictat homogeneïtzador i repressiu. En vaig parlar aquí mateix ara fa poc més d’un any i potser no cal insistir-hi.
Per contra, podríem reprendre les paraules, tan reveladores, d’aquest client que dic. L’home, per cert, té aspecte de jubilat honorable, sempre amb el diari El País sota el braç, i es proclama sense rubor votant socialista. Del PSOE, concretament. Doncs quan ell deixa anar que la prefereix ‘rota’ a ‘separada’ focalitza el problema allà on és. En la incapacitat dels, per simplificar diguem-ne, unionistes de no acceptar ni tan sols de parlar de les bondats i els límits de la pretesa unitat, i ja no dic de posar-los en discussió. No, de certes coses, no se’n pot ni parlar. O no és això mateix que deia fa pocs dies un peix gros a Madrid quan ens aconsellava, amb to paternalista, que deixéssim de somiar en la independència i tornéssim a la cleda?
I hi estan tan poc disposats que, per a evitar-ho, semblen capaços de qualsevol cosa. Aquesta és la veritable amenaça: que entre nosaltres mateixos hi ha persones que s’irriten davant el projecte de la república. I s’irriten tant que en qualsevol moment els pot escapar d’insultar, de fer callar o de bufetejar el qui els irriti. De fracturar. Perquè ho trencaran tot abans que acceptar la separació.
Jo vull viure en un país on pugui trobar-me aquell veí i discutir-hi, sense acord possible si molt convé, sobre qualsevol qüestió, també sobre el futur polític que cadascun de nosaltres desitja. I segur que, en fer-ho i discrepar i no posar-nos d’acord, no fracturarem res. Però en canvi sí que tot s’esmicola si en nom d’una pau morta ens privem de parlar. I, de la mateixa manera, si quan volem parlar ens fan callar.
No, no és igual dir què penses que no deixar dir a l’altre què pensa. Ni posar llaços grocs que treure’n. Ni defensar un projecte polític que amenaçar el qui en defensa un que no ens agradi amb càstigs exemplars i executar-los fins i tot preventivament.
Digueu, doncs, què ens fractura? La proposta de separar-nos, amistosament si fos possible, o l’amenaça de trencar-ho tot si la proposta continua viva?
