Abans es trencarà Espanya

  • «És aquell vell tal faràs tal trobaràs: volien trencar Catalunya i, mentre ella és més forta, resulta que van trencant Espanya»

Núria Cadenes
27.02.2019 - 21:50
Actualització: 28.02.2019 - 13:03
VilaWeb

Devia trobar la idea tan encertada, que la va anar repetint en circumstàncies diverses i passats els anys, quan duia bigoti i quan se’l va treure (no sabria dir quina de les dues opcions li fa el rictus més inquietant), i sempre amb idèntica veu de nas, cara d’autosatisfacció i aquell seu castellà de Castella: ‘Abans que Espanya, es trencarà Catalunya’.

José María Aznar, en el seu paper de tutor de les essències i oracle de la FAES, la va pronunciar l’any 2012 davant d’un auditori d’afins (que si Borrell, que si Rato, que si Zaplana, que si Mújica, que si Cifuentes, que si Ansón, que si Pérez el del Castor). Hi presentava el primer volum de les memòries (primer volum!) i ho va deixar anar amb característic to pontifical. Després ho ha anat repetint, com un mantra o una facècia.

Com un desig.

Més enllà dels implícits de la frase (que Catalunya no és Espanya en podria ser un: ja hauríem d’anar assumint que ells, precisament, ho tenen claríssim), i més enllà també del fanatisme i de la mala bava que destil·la, potser val la pena d’aturar-se a destacar fins a quin punt n’és, d’errada, aquesta afirmació.

No vol dir, això, que no ho hagin intentat. Igual que per a destrossar-nos el sistema sanitari, s’hi han aplicat amb fervor digne de millor causa, convençuts, segurament, que en aquest cas és només qüestió d’exercir pressió i pressió i pressió fins que peti. I han comès un error important: s’han cregut les pròpies mentides i s’han oblidat d’analitzar quina és, realment, i com és, la societat que pretenien trencar. Perquè una societat no es trenca pel fet que algú miri de tensionar-la externament. Es trenca si, quan rep aquesta pressió, ja té alguna esquerda.

Cosa que, per cert, diria que és, ves quines coses, la situació en què es troba Espanya.

La qüestió és que quan, ja fa temps, es deia que a Catalunya hi havia una majoria social a favor del dret d’autodeterminació i de la celebració d’un referèndum, no s’ho creien. Es devien pensar que era mentida, simple propaganda. Pensa el lladre que tothom roba, sí. I es van aplicar a la bruta tasca de materialitzar la predicció (l’amenaça) de l’oracle Aznar.

El pla de fractura ha provat de fer real allò que anaven repetint i repetint i repetint: que ‘vostès no representen la societat catalana’ (‘vostès’, el govern, la majoria parlamentària, la força municipal, la xarxa viva d’entitats que ens vertebren el país, etcètera), que no arriben al 50% i que, en canvi, hi ha una Catalunya real i silenciada i etcètera… que sóc jo. La idea era mostrar que la societat vivia dividida. Molt dividida. Esqueixada.

De moment, el fracàs en el seu embat per ‘trencar Catalunya’ és monumental. La fugida d’Arrimadas cap a Madrid, aquest intent de tapar-se les vies d’aigua electorals que ells mateixos s’han obert, és, al capdavall, un reconeixement del fracàs en la seva aposta per ulsteritzar-nos. Com un moviment de tropes quan, després d’haver centrat els esforços a la frontera, els generals s’adonen que l’incendi és a casa.

La clau de la seva actuació a Catalunya, ben mirat, ha estat aquesta: aconseguir la fractura. Més important fins i tot que arribar a ocupar la Generalitat, trencar Catalunya. I ha estat un fracàs estrepitós.

Perquè, paradoxes de la vida, potser resulta que volent trencar Catalunya van trinxant Espanya.

Aquest seu estat ha arribat al segle XXI sense haver superat la dictadura ni fer net amb res de res del que va comportar. I ara, sotmès a la pressió fortíssima que els seus adalils executen a tort i a dret, se li reobren les esquerdes que tenia. Els insults que es dediquen (aquell memorable ‘felón’ com a paradigma, però també el ‘rojo de mierda’ que l’altre dia va deixar anar un policia al ministre Ábalos) il·lustren fins a quin punt el clima a Espanya és irrespirable, fins a quin punt els supura la mala llet interna.

La mala llet que ja tenien i que ara la situació de tensió evidencia. Aquell sentit patrimonialista que la dreta espanyola (l’extrema i l’extrema extrema i tota la que tenen) té de l’estat i per obra del qual pensa que quan ‘els rojos’ són al poder és que l’ocupen il·legítimament. O les cavalcades que ara organitzen els personatges de Vox i que són en contra nostra, dels catalans, com sempre, però també, o sobretot, com sol passar, en contra dels ‘heretges’, és a dir, dels ‘mals espanyols’. Coses així.

En fi, que, al remat, resulta que malgrat els desitjos del personatge del bigoti (afaitat o sense afaitar), la societat catalana (diversa i contradictòria i amb tants barrets com caps hi hagi) es mostra com més va més cohesionada. I que, en canvi, la croada anticatalana, autoritària i tensionadora que ell i els seus han incitat, ha tingut efectes evidenciadors sobre les fractures latents de la seva, de societat; l’espanyola.

Perquè aquí el consens en la llibertat i la democràcia encara es fa més gran. Sis mil socis més d’Òmnium Cultural el dia de la declaració de Jordi Cuixart al judici ignominiós són sis mil persones que fins ara no s’hi havien adherit. Sis mil. De cop.

És aquell vell tal faràs tal trobaràs: volien trencar Catalunya i, mentre ella és més forta, resulta que van trencant Espanya.

De fet, ja n’està, de trencada.

I l’han trencada ells.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any