Pont del Petroli, Badalona, setembre del 2018 (fotografia: Mercè Ibarz).

M’agrada i segueixo sempre que puc la secció ‘Abans d’ara’ que Josep Maria Casasús té a l’Ara gairebé des del començament. Els primers anys del diari hi estava subscrita però ja no hi estic, i sovint trobo a faltar la lectura de les ‘Peces històriques’ triades per ell. La web de pagament et permet de llegir uns pocs articles de franc al mes, que dedico a la seva secció. Si fos la directora Vera l’espai de Casasús seria en obert, és un veritable servei públic. Selecciona el bo i el millor, amb criteri informatiu i atenció a l’estil i l’escriptura. Periodista de llarg recorregut i catedràtic de la UPF estudiós de la història del periodisme, Casasús no sols ha remenat i es coneix les hemeroteques pertinents de dalt a baix sinó que dels anys de periodisme actiu manté el nas fi de l’actualitat i, cada vegada, relaciona el passat amb el present com aquell qui no vol la cosa, com si res, amb encert i no poca ironia sovint.

En aquesta setmana del desastre, amb tant del món de cada dia devastat, espero que trobi prompte les peces històriques –amb una no n’hi haurà prou, Casasús–que ens recordin com era el nostre món abans d’ara.

No n’hi ha prou amb les imatges desconsoladores que veiem per la tele i a les fotos dels diaris. Necessitem recuperar aquell món, i no parlo només de refer-lo i de tota l’acció pública que caldrà, que també. Més aviat penso en tot allò que aquest desastre fa emergir, allò que hem enterrat en els fonaments del present construït sovint a salvatjades, en el millor dels casos amb l’empenta de la gent i prou. Com ara el delta de l’Ebre i com va ser guanyat fa dècades per a les persones, les collites, la vida. Avui ho deia Ferran Espada, subdirector del Punt-Avui a ‘Els matins’, i li he fet un petó a la pantalla: no hem perdut només ‘coses’, deia, atordit, conscient que dir ‘coses’ podia ser malinterpretat per tantes persones que hi han perdut collites i terres, atabalat perquè volia dir sobretot això altre i les paraules se li ensopegaven als ulls i a la boca: la resistència del delta és una cultura. La història de com la terra va ser guanyada a la mar és allò que no ha de desaparèixer. Hi imagino l’èpica dels bons relats populars: tràgica, compassiva, burleta. Cal propagar-ho, celebrar-ho. Poca cosa en sé, jo mateixa. 

La foto que acompanya aquestes ratlles d’avui és un record d’aquell món abans.  És el Pont del Petroli, a Badalona, entre la fàbrica de l’Anís del Mono i les tres xemeneies de la tèrmica del Besòs. A casa ens hi passegem dos o tres cops l’any. Ho fèiem: el pont s’ha trencat, el temporal l’ha partit. Hi anem cada setembre, quan tornem dels dies llargs a Saidí. Baixem a l’estació de metro Pompeu Fabra i anem a menjar el bon arròs de l’Estupendu, al segon torn, que no ens apressin. Després caminem per la platja, saludem el Mico caradarwinesc a l’inici del pont i recorrem la passarel·la centenària fins al final, cent cinquanta metres que fem a poquet a poquet. Hi pots veure, a la sorra, de vegades, una parella acabada de casar que s’hi fa les fotos de rigor, ella de blanc vaporós, ell mudat modern. Hi ha alguns turistes però no gaires, són locals, pel parlar, gent d’altres llocs que ara viuen a Badalona i van cada dissabte, cada diumenge, al pont fins al final, com si fossin al Malecón de l’Havana, on la gent s’està hores mirant el mar i l’horitzó, on hi ha altres vides, altres mons, potser els seus d’origen.

 Badalona aquí també és així: popular, compassiva, burleta. Tornem al metro travessant la via del tren fins a arribar a la plaça de Pep Ventura i anar cap a casa, després de fixar-nos, un cop més, en els vells carrers badalonins que parlen, fins amb el nom, d’un món desaparegut, com ara el rovellat rètol del carrer de la Indústria, a tocar del número 188. Un món envellit, un món cansat, sí, però un món que ha existit. Com ha existit tot allò que la catàstrofe d’aquesta setmana s’ha endut, i algunes vides, ai. Les vides no tornaran però poden ser recordades com mereixen. Ho han de ser. Tot ha de reviure.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb