Tasques de rescat en el derrumbament que va provocar la mort de dues persones

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Al gener de l’any passat va deixar de descarregar camions a Zaldibar, on havia anat cada dia durant vuit anys. Aquest camioner ha explicat a Berria com funcionava i declara que hi ha vist de tot: ‘Amiant, materials corrosius, inflamables…’ Amuntegat tot junt i llançat sense cap procés ni control de separació.

Jokin Zelaia (el nom és fals), que treballava per a una empresa guipuscoana, té ganes de parlar. El despreniment de l’abocador de Verter Recycling 2002 SL l’ha afectat profundament. Coneixia els dos treballadors que han desaparegut enterrats entre les deixalles: Alberto Sololuze i Joaquín Beltrán. ‘Crec que l’endemà hi havia d’haver sis o vuit persones que haurien d’estar a la presó, però ningú no dirà res. Entorn de les escombraries hi ha una gran màfia, i els dos treballadors que s’han quedat aquí sota no importen a ningú. L’única cosa que els preocupa és on portaran totes aquestes escombraries d’ara endavant.’

Zaldibar, la catàstrofe ecològica que té el govern basc contra les cordes

L’empresa en què treballava comprava deixalles de terceres i de particulars i les portava a l’abocador. El seu cap cobrava per cada tona traslladada a l’abocador, que també cobrava per la recol·lecció. Zelaia treballava, bàsicament, portant residus de tota mena a l’abocador de Verter Recycling 2002 SL que es va enfonsar vessant avall el 6 de febrer. ‘Omplíem el camió i hi dúiem les escombraries sense cap procés de reciclatge. Allí hi he vist de tot: bidons de materials corrosius, inflamables, amiant…’

Una característica de l’abocador era, segons ell, la falta de control. ‘Nosaltres anàvem a la bàscula. Un empleat ens donava els papers per a signar i s’hi veia clarament el segell del govern basc. Hi apuntava les hores d’entrada i sortida i el pes rebut.’ També hi apareixia tot com si la matèria fos inerta, però Zelaia assegura que aquests residus n’eren només una part. En realitat, les restes d’obra no eren més que una petita part de les escombraries que entraven a Verter Recycling, segons ell: ‘Seria més o menys un 20%. També hi he vist camions carregats de matèries perilloses, amb la placa distintiva ADR enganxada. Buidaven la càrrega, la llevaven i se n’anaven.’

Verter Recycling 2002 no estava autoritzat a rebre aquest material, car es tractava d’un abocador de substàncies no perilloses. Per rebre amiant sí que disposava d’una autorització especial del govern basc, però sempre condicionada a separar-lo i gestionar-lo independentment dels altres residus. Mai no complien aquest procediment. ‘Nosaltres passàvem per damunt de l’amiant amb el camió. Algunes vegades, notava com es trencava.’ No han fet servir ni roba ni material adequat. ‘Jo n’he baixat d’un habitatge d’Hernani i sempre sense vestit ni màscara.’ Una vegada va demanar al seu cap que li comprés una peça especial de protecció i li va respondre que ell no valia tant.

No era solament l’amiant. Més d’una vegada li va passar d’haver portat el camió fins al lloc de descàrrega, baixar-ne i no poder respirar. L’olor d’amoníac era tan forta que ‘impregnava la samarreta, cobria el nas, obria les portes, buidava tan de pressa com podia i me n’anava com un llampec. Això m’ha passat no una, ni dues, ni tres vegades, sinó més’.

Recorda que una vegada li van ordenar d’anar al port d’Hondarribia per agafar les restes d’un vaixell. ‘Els vaig demanar: “Que és buit, que n’han retirat el gasoil?” Em van dir que sí, però hi vaig anar, vaig posar-hi la pinça i va començar a treure gasoil… Vaig agafar-les com vaig poder, les vaig entrar al camió i les vaig portar a l’abocador.’ Ho rebien ‘tot’, a Verter, ‘tot barrejat’: ‘Olis usats, pintures, aerosols, plàstics, cartons, restes d’obres…’

Que a Zaldibar hi havia menys controls que als altres abocadors similars, ho ha explicat clarament. ‘El dia 24 de desembre vaig anar a buidar el camió a Betearte, de Mallabia [Biscaia], on el controlador em va dir que em revisarien la càrrega. Vaig buidar un contenidor i va dir-me que no podia continuar, que al meu cap li havien dit manta vegada que no els podia portar aquests materials. Me’n vaig anar i vaig fer cap a Verter, perquè allí no et miraven res: ho empenyien amb la màquina i prou. Hi duien els residus que no volia ningú.’

També ha portat amiant a l’abocador de Mutiloa (Guipúscoa), però hi havia procediments de control. ‘El posaven en paquets, ben folrats, i amb una cinta els enganxaven el distintiu de ‘Compte, amiant!’. Quan en portava a Mutiloa, tenien un forat preparat i l’hi buidava. Allí sí que sabien que hi anaves a portar la càrrega i a l’empresa et donaven un paper amb el permís corresponent. I si no apareixia amb el camió que tenien registrat, amb la mateixa matrícula, no hi entrava.’ A Verter, en canvi, no ha vist cap procediment de control semblant.

En les tres inspeccions del govern basc (el 2015, 2017 i 2019) mai no s’ha esmentat que l’amiant fos barrejat amb els altres residus. És més, en les inspeccions del 2015 i el 2017 el govern no va detectar irregularitats i va declarar que el grau de compliment de les condicions de l’autorització ambiental integrada era ‘elevat’. L’any passat alguna cosa va canviar: l’informe sí que en recollia.

Esquivant l’Ertzaintza

Zelaia ha explicat que també han portat molt sovint escombraries de França i Iparralde. ‘Es posava el distintiu de material reciclable i així passava el control, però després s’emportava a Verter i es llançava tot al forat.’

Zelaia feia molt sovint entre dos i tres desplaçaments diaris a l’abocador de Zaldibar. Amb una càrrega mitjana de cinquanta tones per camió. ‘He arribat a portar-n’hi seixanta en un trajecte, encara que el límit era de quaranta. Per evitar els controls de pes de l’Ertzaintza [com el del peatge de l’autopista A-8 de Zarautz], ens obligaven a aprofitar els horaris de canvi de torn dels agents.’

A Zaldibar, aquests dos últims anys van acumular 500.000 tones de residus anuals. Per a fer-se una idea de quant és això, l’any 2018 es van generar a Guipúscoa 325.000 tones de residus urbans, de les quals 141.000 van anar als abocadors o a la incineradora de Zabalgarbi. Per a fer-hi front s’ha treballat a preu fet a Zaldibar. Al dia hi entraven uns 230 camions. Molts –uns quaranta al dia– hi duien llots de paper. ‘Els llots no compacten en absolut el sòl. Passaves el camió pel damunt i s’enfonsava. Moltes vegades havies d’empènyer amb la màquina per poder-ne sortir. D’una setmana a l’altra, Verter creixia uns tres metres.’

Una altra condició que Verter havia de complir obligatòriament era que no podia fer servir mai més d’una hectàrea, cosa que Zelaia no va veure mai. ‘Quan s’omplia, treien un altre tros de la muntanya per expandir-lo tant com podien. Als pendents fronterers els posaven una tela. Però als altres abocadors es comportaven de manera diferent: utilitzaven una part, la cobrien, començaven a fer-ne servir una altra i, quan s’omplia, també la cobrien i tornaven a l’anterior, per trams. A Verter no, allí ho feien servir tot alhora. Jo els vaig demanar: ‘Fins on penseu pujar?’ ‘Fins allí’, responien. I jo: ‘No és massa?’

Un accident a l’abocador

De fet ja es va produir un incident que podria ser considerat com un avís del 6 de febrer. Fa no gaire –any i mig més o menys, segons testimonis presencials–, un tros de la muntanya es va esfondrar quan perforaven el pendent per fer una ampliació. Zelaia no en va ser testimoni, però sap bé què va passar, com li va explicar un company. ‘Em van dir que era el fill de Joaquín [Beltrán], un noi d’uns vint anys. Aquells dies havia plogut molt. Eixamplaven aquella part i hi tiraven formigó. Es cruspien i es cruspien el pendent del terreny que hi havia damunt el caseriu i es va produir un despreniment. Va atrapar la màquina, la va cobrir i la va bolcar. Van aconseguir de treure’l amb vida, però va passar en silenci. Que jo sàpiga, ni tan sols van telefonar a urgències.’

Zelaia sempre va tenir una bona relació amb els treballadors de Verter. Ha lloat especialment un dels desapareguts, Alberto Sololuze. Recorda també tres treballadors senegalesos que tenien moltes queixes per les seves ‘males’ condicions laborals. Sent preocupació i pena i no té gaire esperança que es puguin recuperar els cadàvers.

Ha destacat que a la xarxa que hi ha darrere els residus es mouen ‘molts diners i interessos’. ‘Jo he vist com una empresa subornava econòmicament l’abocador perquè no deixés entrar escombraries a una altra de la competència.’ Zelaia assegura que amb tot aquest material recollit a Verter alguns s’han enriquit: els responsables de l’abocador sí, però també moltes empreses que s’han dedicat a portar-hi les escombraries. ‘I el govern basc sap què ha passat.’ Té un bri d’esperança: que l’ambient d’enuig que s’ha creat comenci a bellugar alguna cosa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.