Al seu llibre sobre els acudits, Freud explica el següent. Dos jueus es troben en una estació de tren de Galítsia i l’un pregunta l’altre on va. ‘A Cracòvia’, és la resposta. ‘Que n’ets, de mentider!’, salta el primer. ‘Si em dius que vas a Cracòvia, és perquè vols que em cregui que vas a Lviv. Però jo sé que en realitat vas a Cracòvia. Per què m’enganyes, doncs?’ L’acudit fa riure per absurd, però, a un nivell més crític, satiritza el recargolament i excés de subtilesa del jueu. I malgrat que la identitat jueva sigui inextricable de l’humor, l’acudit no és antisemita. Al contrari, la derisió reflexa és pròpia d’una minoria oprimida.

Freud remarca que aquesta classe d’acudits no s’acarnissa amb cap persona ni institució sinó amb la seguretat amb què alguns transformen les especulacions en certeses. És una crítica a l’excés de desconfiança entre els membres d’una comunitat apallissada, i també una ironia sobre les acrobàcies mentals que acostumen a fer per encaixar el desig de control amb les dades que forneix la realitat.

Això ve a tomb d’algunes primeres reaccions a la moció de censura a Mariano Rajoy i la formació del nou executiu espanyol. Com totes les minories marginades, els catalans estem avesats a compensar les humiliacions capgirant la impotència en triomf. Més llestos que ningú, el gust de la paradoxa ens proporciona un domini il·lusori però consolador en les situacions més adverses. Francesc Pujols publicà els dos volums de la Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. En aquell moment podia tenir certa gràcia defensar que al llarg de la història els pobres espanyols sempre havien estat instruments de la voluntat catalana. Però el 1942, tancat a la Model, no consta que Pujols gastés la mateixa ironia. Així i tot, aquella perspicàcia per a copsar el sentit ocult dels esdeveniments no era flor d’un estiu. Darrerament hem pogut llegir, sense que ningú esclafís a riure, que els independentistes han arrossegat Pedro Sánchez a la presidència del govern contra la seva voluntat. Tota una fita digna d’un jueu de la Galítsia polonesa.

El voluntarisme tanmateix ens manté vius com a poble, malgrat que la història s’entesti a donar-nos disgustos a dojo amb una regularitat que fa pensar en allò que Freud anomenava la compulsió a repetir. És com si ens sentíssim a recer en el paper de víctimes i no volguéssim ultrapassar-lo per por de quedar desemparats. Com qui fa pans de la pedres, de la feblesa n’hem fet una identitat. Però qui menja rocs, convençut que tenen gust de pa, s’arrisca a deixar-hi les dents. I els desdentats no han tingut mai res a fer a la selva de la història.

Sovint, la confiança que ens dóna comprovar que continuem vius ens fa sobrevalorar la nostra força. Fa pocs dies, Clara Ponsatí va posar el dit a la nafra reconeixent que a l’octubre el govern ‘anava de farol’ –va dir–, que havia fet una catxa. Els més rabiüts ja l’hauran titllada de derrotista i de coses pitjors. Però la confessió, en realitat una simple constatació, cal considerar-la com Freud considera l’acudit citat. L’absurd del 10 i del 27 d’octubre es resol en una qüestió de praxi comunicativa que té, però, una equivalència ètica. La qüestió és si dir la veritat equival a presentar les coses tal com són, sense tenir en compte com ho entendran els qui ens escolten, o si, per contra, s’ha de tenir en compte el receptor per donar-li una imatge fidel d’allò que pensem. Dit d’una altra manera: o bé ens expliquem sense apartar-nos ni un mil·límetre de la literalitat, però sabent que s’entendrà una altra cosa, o bé revelem el vincle entre la situació objectiva i la nostra intenció. En aquest cas, no sols comuniquem la veritat aparent sinó també què en pensem fer. Car el coneixement no va per una banda i la intenció per una altra, sinó que són les dues cares de la veritat i, si n’amago una em faig reu de voler enganyar.

L’acudit citat no és sols un acudit de jueus sinó sobretot per a jueus. El seu humor produeix el màxim efecte a la comunitat que s’hi reconeix, car la comunitat es basa en la confiança. A l’enemic, d’una altra banda, no convé ensenyar-li les cartes, perquè la nostra limitació és la seva força. La síndrome de timbaler del Bruc pot ser contraproduent si ens impressiona el soroll que fem nosaltres mateixos. I fou això que passà als polítics que, colpits pel coratge popular del primer d’octubre, van creure que l’estat n’estaria afectat en la mateixa mesura. Però, a l’hora de la veritat, fou el govern que es va deixar impressionar pel desplegament de les forces de l’estat.

No va creure’s la gent, i ara collim els bocins de la confiança trencada. Per això el programa ‘republicà’ d”ampliar la base’ i esperar ‘unes altres oportunitats’ fa tuf d’asseure’s a veure passar el cadàver de l’enemic i veure passar el propi sepeli. Presoners de la proclamació que van deshonrar tot just fer-la, els partits sobiranistes parlen ara d’implementar la república tot i parlar com més va menys d’independència.

Som on érem. En l’oferta unilateral (aquesta sí) de diàleg. És cert que el president Torra, a qui cal reconèixer una enorme capacitat per a suportar el foc creuat, ha precisat que no és diàleg que cal, sinó negociació. El diàleg el practica, per exemple, el jutge Pablo Llarena quan pren declaració als acusats. En política no hi ha diàleg, car en l’univers de Maquiavel la racionalitat és ficció. Però per a negociar cal tenir actius. La negociació és una contesa per a obtenir alguna cosa que l’altre no està inclinat a cedir. És un exercici en què l’enginy s’aplica no a principis abstractes sinó a una situació definida per la força objectiva dels negociadors.

De resultes de la catxa de l’octubre, el sobiranisme enfila amb desavantatge la negociació amb l’estat. Per indigne que sigui, l’estat jugarà la carta dels ostatges, i es guardarà el trumfo del 155 a la mànega. Quines cartes té Quim Torra? Proposar un referèndum pactat és anul·lar el primer d’octubre, declarar-lo il·legal, com sempre ha dit l’estat. Amenaçar amb una altra declaració d’independència és declarar el 27 d’octubre un carnaval. I ampliar la base és recular al processisme, al modus vivendi o moriendi del desordre bipolar que ha estat la història del catalanisme.

Fins a l’octubre els líders polítics asseguraven que anaven a Cracòvia, quan en realitat pensaven anar a Lviv. L’estat els va prendre la paraula i va actuar en conseqüència, i això no ho tenien previst. Si ara el govern li diu que va a Lviv, és probable que l’estat s’indigni pensant que l’enganyen, perquè ja ensumen que la Generalitat realment pretén anar a Lviv. Afeblit per la inacció durant uns mesos decisius en què ni tan sols va existir, el govern català no té capacitat de negociar res que no hagués obtingut sense tot aquest drama. I allò que ara pugui obtenir, per mesquí i condescendent que sigui, se saldarà com una liberalitat del PSOE.

En conclusió: si la intenció és d’anar a Cracòvia, més val no proclamar-ho, perquè al capdavall els acudits són per a riure. Com no és possible de repicar i anar a la processó, la independència, que serà un projecte revolucionari o no serà, no la pot endegar un govern subjectat per la constitució espanyola i lligat curt pels aparells repressius. L’estratègia revolucionària excedeix els límits institucionals. Des del 2012, l’ANC i Òmnium Cultural són la força de l’independentisme. La seva eficàcia rau, més que no pas en la transversalitat, en la seva independència. Independència no sols dels partits sinó també del govern autonòmic. Dit meridianament: la Generalitat podria anunciar que va a Lviv pensant que potser anirà a Cracòvia, però el poble podria anar directament a Cracòvia sense passar per Lviv. Davant aquesta decisió libèrrima, què cregui l’estat és indiferent, perquè ells tampoc no poden repicar i anar a la processó. O reprimeixen o negocien. Perquè un poble que ha llançat els daus i ha suportat un primer d’octubre no negocia mentre duri la repressió. I si, al bloc del 155, un ministre desfà de nit la imatge que un altre repara de dia, l’estat s’eternitzarà en la seva Ítaca particular, secularment saquejada per pretendents de molt baixa estofa. Però si no ens en sortim o ens fem un garbuix amb les estacions, no cal patir, perquè sempre ens quedarà el ‘Polònia’.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]