A qui voten, els autònoms?

  • "La incertesa de no saber mai amb què podràs comptar, un mes darrere l'altre, malaiament, comporta un desgast psicològic del qual poques vegades es parla, soterrat per la conyeta que no ens posem mai malalts"

Marta Rojals
21.12.2020 - 21:50
Actualització: 22.12.2020 - 07:21
VilaWeb
La paperassa és el dia a dia dels autònoms, i compta a part de treballar (fotografia: cloudhoreca/Pixabay).

Diu que la Generalitat ja ha pagat la famosa ajuda de 2.000 euros per als autònoms, també coneguda com la #LoteriaAutònoms, dels jocs de la fam, o de l’F5, perquè va posar a competir 400.000 aspirants a ser els 10.000 més ràpids a refrescar i passar les pantalles d’un web col·lapsat. No em vull imaginar, deixeu-m’ho dir, com hauria anat si ens haguéssim atès a la literatura administrativa, la que especificava que l’ajut anava destinat a “persones treballadores autònomes”, perquè si totes les persones que són treballadores i autònomes s’hi haguessin sentit al·ludides –en conec fins i tot de jubilades– el col·lapse del web encara duraria ara. Perdoneu la falca i continuo.

Un altre dia ja parlarem de la (mala) gestió de la misèria per part d’un govern independentista, però avui hem d’anar tirant. Perquè, mentre els governs canvien, la misèria és una constant, i amb aquesta constant tenim uns catalans que volen construir un estat que s’adapti a la realitat del país, i uns altres que prefereixen adaptar el país a la realitat d’un estat en la distància, en tota l’extensió del terme. I això per què ho dic? Si agafem el mapa d’aquest estat i l’acolorim sobre la qüestió que sigui, republicanisme, laïcitat, militarisme, drets i llibertats…, el Principat sempre n’és una taca fixa i discordant, també pel que fa a la feina per compte propi: Catalunya és la comunitat amb més proporció d’autònoms de l’estat espanyol (si voleu, la taca complementària: també és la que té menys funcionaris). Podríem dir, provisionalment, que la manera com es guanya la vida la gent és també una manera de veure el món.

A Catalunya som 550.000 autònoms censats, més que tota la població d’Islàndia, i és així com veiem el nostre món: 8 de cada 10 estem sols davant del perill i no tenim cap assalariat a càrrec; vora 9 de 10 deu cotitzem per la base mínima, és a dir, que si ens jubiléssim avui, tindríem dret a una pensió de [repic de tambors amb final de platerets] uns 720 eurassos. Els nostres ingressos mensuals comencen en negatiu, amb la quota més alta i irracional d’Europa, més els impostos que hem d’avançar a hisenda fins i tot abans de cobrar. La incertesa de no saber mai amb què podràs comptar, un mes darrere l’altre, malaiament, comporta un desgast psicològic del qual poques vegades es parla, soterrat per la conyeta que no ens posem mai malalts.

Un sistema muntat sobre tanta inseguretat és una invitació al frau. Però el frau i el no frau, per al petit autònom, tenen un mateix final: pa per avui i gana per a demà. Si no és que ve una pandèmia mundial i els governants t’avancen la gana amb un bonus track: no tan sols no et condonen els impostos per a uns ingressos que no tens, sinó que a més a més t’apugen la quota amb efectes retroactius a tot l’any pandèmic. Doneu-me uns platerets més grans (i, un Kalàixnikov, de passada). Aquest grau de maltractament, digues-ne d’assetjament, digues-ne de càstig, dóna compte de l’amenaça que representa el nostre descontentament per als governs que l’infligeixen: zero, que diuen ara per dir cap.

Hom es pot demanar per què no ens revoltem, els castigats, per què no ens organitzem per plantar cara a la tirania. És una bona pregunta, però em temo que té tantes respostes com epígrafs té l’IAE. Un col·lectiu tan heterogeni que abasta des de restauradors de restaurant a restauradors artístics, des d’arquitectes a torturadors de toros, des de correctors solitaris a taxistes gremials, és l’antítesi de la unió que pot fer la força. En general, en ge-ne-ral, els autònoms som patrons i mariners del nostre vaixell, amb la qual cosa tot el que s’assembli a una vaga només ens perjudica a naltros. L’única mesura de pressió efectiva, que és que deixéssim de pagar quotes i impostos, es tradueix en un retorn immediat i eficacíssim en forma de multes, interessos acumulats i càrrecs automatitzats. El mateix sistema que colla els treballadors, per tant, permet de punir la revolta al moment que es produeix, tot protegint el tirà.

I doncs, que no voten, els autònoms? Que no representen un sac electoral prou suculent? Doncs ja hi tornem a ser: posat que cada treballador és un món, la fragmentació pròpia del col·lectiu abasteix tot l’espectre parlamentari. Ara bé: a Catalunya, que 8 de cada 10 es dedica al sector dels serveis, ja veiem més neguit per qui se n’emporta els vots que per transformar el model productiu del país. No era el tema, avui, tampoc. El tema és que, al país dels 550.000 treballadors per compte propi, s’hauria de poder ser autònom d’una altra manera. Sí que tenim les cooperatives de facturació, com sinó, que també som el país de l’ajuntar-se i associar-se i kumbaiar-se i cooperar, però entenguem-nos: per als autònoms vocacionals, que per alguna cosa ho som, no és la idea més llaminera.

De moment, doncs, per als catalans, tota solució implicarà adaptar la nostra realitat a l’estat que ens penalitza, lluny d’aquell somni de construir-ne un d’adaptat al color del nostre mapa, és a dir, més amigable amb el sistema de vida d’una part gens negligible dels seus habitants. Qui fos espanyolista per avindre-s’hi amb aquella alegria. En fi, som autònoms i estem acostumats a patir, ja no ens vindrà d’una altra.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any