Al futbol, el català perd per golejada

Això diu que era una vegada un nen que vivia a Barcelona en un entorn català, catalanista i catalanoparlant, en la mesura que això és possible a la capital de la colònia. Els seus pares el portaven a veure castells tot sovint, li deien que València i Ciutadella també són casa, no es deixaven perdre cap manifestació de l’ANC i li llegien El zoo d’en Pitus abans d’anar a dormir. La padrina li va regalar una subscripció al Tatano, l’oncle li explicava les grandeses del Barça i els avis li ensenyaven a cantar el “Virolai”. De menut, la seva principal afecció eren els gegants i era capaç de distingir en Mustafà i l’Elisenda, que tenia a la vora de casa, d’en Roc i la Laia, que eren de més enfora. Anar a veure els gegants a la Casa dels Entremesos era una de les activitats preferides i quan va deixar el xumet el va lliurar ben confiat a en Mustafà. En resum, tot semblava ben encaminat.

Però –ai, las– el vailet es va fer gran, com acostuma a passar a gairebé tothom i totdon. El Cavall Fort va substituir el Tatano i l’interès per l’ANC, els castells i els gegants va minvar de manera clara i ostensible. A nou anys, el seu interès principal ha esdevingut passió gairebé única i és el futbol en general i el FC Barcelona en particular. Ara us diré una cosa que suposo que no us sorprendrà, però que no sé si en som del tot conscients com a país: amb el futbol, el castellà s’introdueix a la vida de la nostra mainada més fàcilment que Lamine Yamal a l’àrea contrària. Pim-pam, vist i no vist, el nen que fa dos dies parlava de grallers i enxanetes ara diu que la pilota ha anat a l’“esquadra”, que Ter Stegen és un “superporterazo” i que el Vila-real és el “Villarreal”.

Com s’hi arriba fins aquí? Desgraciadament, va avall perquè fa baixada. És ben fàcil i gairebé inevitable. Comencem per les retransmissions. Si pagues i tens plataformes com DAZN o Movistar+ a casa, encara, que en general incorporen retransmissions en català. La Plataforma per la Llengua havia reclamat alguna vegada que la retransmissió en català ocupés el primer lloc a Catalunya i per tant sortís de manera automàtica, però tan enllà encara no hi hem arribat. Ara, si el futbol es mira al bar, les opcions de veure’l en català disminueixen dràsticament, si més no a Barcelona. Potser per inèrcia, potser justament perquè la primera opció que apareix és el castellà i per tant és la “normal”, potser per no espantar la clientela, però el fet és que el futbol a la majoria de bars de Barcelona és en espanyol. És  lluny l’època en què milers de persones van entrar en contacte amb el català gràcies a les retransmissions del Barça que feia TV3. M’agradaria que la política servís per a coses com aquesta: el català com a primera opció per decret. Punt i final.

De tota manera, les retransmissions no són sinó una petita part del pastís. Són molts els menuts que cada matí, anant cap a l’escola, agafen el diari gratuït que amablement els ofereixen per poder llegir les pàgines d’esports i sobretot les novetats de Can Barça. La bona notícia: els nens estan motivats per a llegir lletra impresa, encara que no arribi als vint minuts que anuncia la capçalera. La dolenta: òbviament el diari és en espanyol. Més política: subvencionar una publicació gratuïta en català. Necessitat de país. I si a algú li pica, que es grati. També en espanyol són la majoria d’elements que trobaran a internet, dels resums amb els gols de la jornada fins a una cosa tan estrafolària i de tant d’èxit com les paròdies. Resulta que després de tots els partits importants, sigui un Barça-Madrid o una final, apareixen a la xarxa tot de cançons suposadament divertides explicant com ha anat la cosa, generalment amb música de reggaeton i indefectiblement en castellà.

La cosa encara continua. Els àlbums de cromos no tenen pas gaire lletra, però la que hi ha ja us podeu imaginar en quin idioma és. I els àlbums se’ls miren i els remiren, del dret i del revés. També hi ha una joguina electrònica de llums i de colors i de nom Fanzone que fa preguntes de futbol i guanya qui les respon més de pressa. La meva pregunta és: en quin idioma són les preguntes? Correcte, ho heu endevinat! Una altra: l’editorial Bayard, que publica en català revistes per a la mainada com Cucafera i Reporter Doc, acaba d’anunciar amb molt bon ull una nova revista infantil sobre futbol. Segur que estarà bé i si visquéssim a Toledo segurament ens hi subscriuríem, però de moment només serà en castellà. Abacus, no badeu! Ai, no, que la vostra opció és publicar Petit Sàpiens en castellà i fer el Pequeño Sapiens.

Res, que el paisatge en aquest terreny és ben erm. En aquest també, vull dir. Hi ha la Sotana, sí, però tampoc no va adreçada ben bé als menors d’edat. Per acabar-ho d’adobar, m’atreveixo a dir que la part idiomàtica no és la més perillosa d’aquest cavall de Troia que representa el futbol per als més menuts. Manuel Vázquez Montalbán, l’escriptor que va tenir prou lucidesa per a descriure el Barça com l’exèrcit simbòlic d’un país desarmat, també apuntava que la lliga espanyola de futbol és un dels grans elements de cohesió de l’estat i de propaganda de masses del nacionalisme que hi impera. Certament, és així. És tot això del marc mental i els mecanismes d’adscripció nacional dels nacionalisme banal que va teoritzar Michael Billig i que Ramon Usall explicava ahir mateix en una entrevista. A ulls d’un infant, és evident que si el Barça juga a la mateixa lliga que el Sevilla, el Celta i el Rayo Vallecano, el Barça és un equip espanyol i Barcelona una ciutat ídem. Per això la selecció espanyola és plena de jugadors del Barça. Per això tanta gent porta la samarreta vermella aquests dies. I per això costa tant de fer-los entendre que dissabte alguns anirem amb l’Uruguai.

A Catalunya, sovint és molt cansat ser català. Sobretot a partir del moment en què dónes el xumet al gegant Mustafà i et comença a agradar aquest esport en què un seguit de gent encalça una bimba. El més fàcil és fer-ho en castellà i amb mentalitat espanyola. I olé.