03.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 03.08.2026 - 21:42
The Washington Post · Rachel Chason, Rael Ombuor, Carmen Yasmine Abd Ali
Luanda, Angola. Al mercat de Catinton, ple de gent, homes i dones venen fruita i verdura sota uns tendals que ofereixen poca protecció, amb un sol que crema.
L’activitat que es veu un dijous al matí a la capital angolesa sembla ben lluny de la guerra entre els Estats Units i Israel contra l’Iran. Però ací gairebé tothom ha sentit el gran impacte de les disrupcions de les cadenes de subministrament i les pujades de preus vinculades al conflicte d’Ormuz.
Aquesta nació africana de quaranta milions d’habitants es troba entre les més desiguals del món. La meitat de la població viu amb menys de 3,65 dòlars diaris. Els ingressos del petroli, mentrestant, enriqueixen una petita elit dirigent.
Angola és un dels pocs productors de petroli que no transporta subministraments per l’estret d’Ormuz. Així que, mentre els preus d’aliments, combustible i fertilitzants posen les coses encara més difícils als més pobres, la dependència creixent del petroli angolès ha esdevingut una autèntica benedicció per als rics i els ben connectats.
Al mercat de Catinton, situat en una zona densament poblada de la capital, hi veiem molta gent que pateix.
Veronica Simon, de 35 anys, i Isabelle Ferreira, de 31, estan assegudes l’una prop de l’altra venent pebrots roigs. Les dones, que es descriuen a si mateixes com a amigues i col·legues, lluiten per pagar l’escola dels seus fills.
D’ençà del febrer, diuen, el preu majorista d’una caixa de pebrots s’ha quadruplicat. No sabien per què. Cap de les dues no havia sentit a parlar de la guerra de l’Iran.
El que saben és que, aquests darrers mesos, ha estat molt difícil guanyar més de 2,50 dòlars diaris, explica Simon. “No és prou per a viure, però què podem fer?” es demana. “No tenim més opcions.”
A Angola i més nacions en desenvolupament, la guerra de l’Iran és encara un altre xoc econòmic. L’economista Arsénio Bumba explica que ha “augmentat la incertesa econòmica global”, que ha fet créixer els costs de les importacions. “Les llars més pobres són les més afectades en cada país.”
Però, al mateix temps, per al govern d’Angola, la pujada del preu del petroli i la capacitat d’exportar-lo han significat un gran flux de diners. El petroli representa aproximadament el 30 % del PIB del país, el 65 % dels ingressos governamentals i més del 95 % de les exportacions físiques, segons el Banc Mundial.
Tot i això, amb els preus de l’oli de cuina, el sucre, l’arròs i la mantega que van pujant, la venedora de cacauets Jucy Manuel explica que cuina la meitat que no pas abans. Alimentar els seus tres fills, diu, ha estat difícil.
El govern angolès va planificar el pressupost del 2026 esperant que el petroli es vendria a 61 dòlars per barril. Però el Brent, el punt de referència internacional, ronda ara els 87 dòlars per barril.
Aquesta bonança l’ha feta servir Angola per pagar deute. Els funcionaris també han anunciat la creació de reserves d’aliments i medicaments per a limitar els efectes de les disrupcions de subministrament, i han implementat mesures destinades a alleugerir la inflació.
Però les persones que viuen al llarg de la via fluvial plena de deixalles s’han sentit abandonades durant molt de temps. Diuen que hi ha una frustració immensa a Angola, antiga colònia de Portugal, amb la corrupció entre l’elit política, que ha alimentat protestes a voltes violentes.
Amb unes eleccions presidencials previstes l’any que ve, la pressió sobre el govern per a tractar la pobresa és alta. El país ha estat governat per un únic partit polític, el Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola, d’ençà de la independència.
Eva Damião, de 82 anys, viu en una barraca de zinc al barri de Lixeira, un veïnat envoltat de munts de deixalles en els turons per damunt de Luanda. Els seus fills han mort, explica, de manera que depèn dels seus néts –i ells, d’ella.
L’electricitat ací és esporàdica; i no hi ha aigua corrent. Ningú no creu que la comunitat veurà cap dels beneficis que té el govern gràcies a la guerra, diu.
“Malgrat que el país té més diners, els preus van pujant”, explica Joveth Hebo, 33 anys. “Tots els africans patim.”
Hebo, que ha estat seguint la guerra per la ràdio i els diaris, fa anys que viu ací. Estudiava per ser advocat fins que les pressions financeres el van forçar a deixar-ho el 2013. Ha après el seu anglès gairebé perfecte amb la música i els llibres, tot practicant pel seu compte, perquè ningú més en parla, ací.
Ell ha vist com els preus pujaven en ple conflicte, però admet que no els ha controlat gaire de prop. Fa anys que no té una bona feina i, per tant, rarament compra res.
Sovint, ell i els seus amics proven sort cercant entre els munts de deixalles i ferralla o qualsevol cosa que puguin vendre.
I com tanta gent ací, creu que qualsevol ingrés extra de la guerra se’l quedaran les elits. I no arribarà a la gent. “No ens ajudarà a nosaltres. Només els ajudarà a ells”, remata.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
