Archives

TITULARS:”Debats i indecisos marquen el tram final cap al 28-A”, a la portada de ‘La Vanguardia’

ACN Barcelona.-Titulars diversos als diaris d’aquest diumenge. ‘El País’: “La izquierda crece pero aún necesita apoyos para gobernar”. ‘El Periódico’: “El PSC voreja la primera victòria en una dècada”. ‘El Punt Avui’: “Mariano Bergés: ‘Interpretar la llei de manera tan àmplia és, de fet, legislar'”. ‘La Razón’: “Pablo Casado: ‘Eso de quiero que gobierne el PP, pero voto a otro, no funciona'”. ‘Ara’: “Per què una rosa”. ‘ABC’: “La pregunta que más teme Sánchez”. ‘El Mundo’: “Empate entre bloques en la recta final de las elecciones”. I ‘La Vanguardia’: “Debats i indecisos marquen el tram final cap al 28-A”.

Una dona mor atropellada en baixar del seu cotxe a l’AP-7 a La Granada

ACN La Granada.-Una dona ha mort aquest dissabte al vespre en ser atropellada a l’AP-7 a l’alçada de La Granada (Alt Penedès). L’accident ha passat al voltant de dos quarts de deu al punt quilomètric 191, on la víctima, que havia baixat del seu cotxe, ha estat atropellada per un altre turisme. Arran de l’accident, l’AP-7 ha quedat tallada en sentit Barcelona.

Vox promet que si governa tancarà TV3 i La Sexta

ACN Madrid.-El vicepresident de Vox i encarregat del programa econòmic del partit, Víctor González Coello ha assegurat aquest dissabte que si governa la seva formació tancarà no només TV3, sinó també La Sexta. Segons Coello, “sobren” entitats com TV3, que considera una mostra de despesa “supèrflua” per part de les administracions, i també com La Sexta, “que si podem tancarem”. Ha fet aquestes manifestacions al Palau de Congressos d’Albacete, on Vox ha reunit 1.200 persones, la totalitat de l’aforament. A l’acte hi ha participat el líder de la formació, Santiago Abascal, que ha afirmat que ell veu en Vox únicament un “instrument” per a la defensa de la unitat d’Espanya i ha criticat la seva exclusió dels debats electorals d’aquest dilluns i dimarts, on Vox “tenia molt a dir”.

AMPLIACIÓ:Interrompuda la circulació de trens entre Vandellós i Cambrils per un problema amb el sistema elèctric

ACN Tarragona.-La circulació de trens entre Vandellós i Cambrils està interrompuda per falta de tensió en el subministrament elèctric a causa del vent i la pluja, segons informa Renfe. La incidència, que ha començat a tres quarts de cinc d’aquesta tarda de dissabte, afecta una quinzena de trens de llarga i mitja distància, a més del servei de Rodalies de la línia R16. Segons informa Renfe, hi hauria uns 2.000 usuaris afectats per la incidència, que s’estima que duri fins a dos quarts d’una de la matinada. Amb tot, la circulació de trens no es normalitzarà fins aquest diumenge al matí, tal com indica Renfe, que ha habilitat autobusos pels passatgers dels combois afectats. Arran de l’avaria, Protecció Civil ha activat l’alerta del pla Ferrocat.

Renfe informa que ha gestionat un servei alternatiu per carretera amb quatre autocars entre Cambrils i l’Ametlla de Mar pels usuaris de la línia R16. D’altra banda, als passatgers dels trens de llarga distància se’ls ha ofert viatjar un altre dia o reemborsar-los el bitllet, atès que la companyia ha explicat que no ha pogut trobar suficients autobusos a causa de l’excepcionalitat d’aquestes dates festives.Davant d’aquesta dificultat, Protecció Civil ha indicat que des del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) s’està donant suport en la recerca d’autobusos per atendre el trasllat dels usuaris afectats. Segons Renfe, els trens amb destinació a Barcelona que estaven estacionats a Benicarló i Castelló es retrocediran a València, mentre que aquells combois aturats a Tarragona es retiraran cap a Barcelona. A més, els passatgers del tren situat a Montroig seran traslladats per carretera fins a València.A part, Protecció Civil ha apuntat que les policies locals dels municipis afectats i els Mossos d’Esquadra estan donant suport in situ per a la gestió dels autobusos.

testimoni

Cartes creuades: Una campanya rara i un testimoni que vol declarar dues vegades

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Als qui diuen que la sentència del judici del procés d’independència de Catalunya ja és escrita –entre els quals uns quants processats i advocats–, els set magistrats de la taula els han donat un argument d’or: Ha passat una cosa que ni a la ment més imaginativa no se li ocorreria.

Un testimoni va entrar a la sala a declarar, el president del tribunal Marchena li va fer les preguntes usuals i, quan el fiscal va començar a interrogar el nouvingut, un advocat de la defensa es va adonar que aquell testimoni –un dels dos-cents policies que han declarat– ja havia atestat en el mateix judici la setmana passada.

Cap dels set magistrats no es va adonar que ja li havien pres declaració; i no en fa pas dos mesos, quan va començar el judici, sinó fa molt pocs dies. Ni el fiscal no se’n va adonar, encara que era un dels testimonis que ell havia proposat.

Marchena dóna lliçons diàries de dret processal a totes les parts, tant als fiscals com a la defensa. Interromp les preguntes dels advocats de la defensa cada vegada amb més freqüència, els denega l’opció de rebatre les decisions del magistrat (‘no discutirem…’) i una vegada i una altra deixa clar que és ell qui mana. Com és possible, doncs, que un magistrat que vol aparentar ser hàbil no s’adoni que un testimoni repeteix? I en el cas del policia, tantes ganes tenia de dir les mateixes coses dues vegades que no es va adonar –una formació jurídica molt deficient– que no podia ser testimoni dues vegades?

Fa poc temps, a les escoles, a l’hora de qualificar, l’actitud era molt important en la llarga llista dels conceptes que s’avaluaven, després de les notes dels exàmens. Si no hi hagués en joc una cosa tan greu –molts anys de presó per a gent innocent–, això que va passar seria causa de moltes bromes gracioses.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquestes són unes eleccions rares. Vistes d’ací, Martxelo. Evidentment, ja d’entrada unes eleccions en què dos dels caps de llista estan a la presó són rares. Encara més si després de 549 dies de segrest van i els deixen fer una conferència de premsa com si no passés res –Jordi Sánchez dijous i Oriol Junqueras divendres. Amb bandera espanyola i retrat del monarca al fons, segurament per a humiliar sense adonar-se que era la mateixa escenografia que les autoritats turques van disposar per al dirigent kurd Selahattin Demirtas. (I això precisament la setmana en què disset diputats del Partit Socialista Europeu, de quinze estats, van reclamar al Consell d’Europa atenció a la violació de drets polítics ‘a Espanya i Turquia’.)

La campanya, com et dic, és rara. Fins dijous no vaig veure ni un sol cartell pel carrer. Els mítings passen desapercebuts i només sembla que passa alguna cosa quan la dreta extrema i l’extrema dreta es dediquen a provocar, que diria que és l’única cosa que saben fer.

Les enquestes afirmen que l’independentisme creixerà, que s’acostarà a la meitat dels escons en joc i que ERC podria guanyar. No obstant això, la percepció del carrer és més matisada i jo no en faria cap aposta. Tant de bo l’independentisme avance, però veig molt independentista disposat a votar el PSOE per evitar que governe Vox –com si el PSOE no fos culpable del 155.

I per fer-ho més estrany encara tot, una filtració intencionada contra Puigdemont l’ha portat al centre de l’escenari, quan era en un discret segon pla, cosa que ha reanimat els qui diuen que hi haurà una espècie de segona volta un mes després a les europees. Sent molta gent dir que votarà tres coses diferents, una a cada elecció. Rar. Tot molt estrany.

Per cert, VilaWeb va aconseguir de reunir en un debat  tot el sobiranisme: Asens, Borràs, Dante Fachin i Gómez del Moral, que va substituir Rufián. Es va demostrar que en campanya electoral es pot dialogar de manera assenyada.

Laura Borràs

Laura Borràs: ‘La prioritat principal és l’exigència del final de la repressió’

Laura Borràs (1970) és candidata de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol a les eleccions de diumenge que ve. Després del seu breu pas com a consellera de Cultura en el govern del president Quim Torra, aquesta filòloga experta en literatura comparada, professora de la Universitat de Barcelona, ara té la intenció d’anar a Madrid i ser diputada. Borràs va rebre a VilaWeb a la seu de Junts per Catalunya, al barri de Gràcia de Barcelona. L’entrevista es va fer abans de les conferències de premsa de Jordi Sánchez i Oriol Junqueras des de la presó.

Es pot dirigir l’independentisme des de la presó?
—L’independentisme l’han de poder dirigir totes les veus que siguin determinants en la seva acció. Tothom és benvingut a fer aportacions significatives, des de la presó i des de l’exili. Jo ja entenc que qui hi és sofreix en primera persona la repressió, però precisament per la seva generositat i fortalesa les seves aportacions han de ser tingudes en compte. No solament, però també. I de manera molt rellevant.

Es pot investir un president espanyol sense pactar un referèndum?
—En la situació actual la prioritat principal és l’exigència del final de la repressió. Nosaltres, el referèndum l’hem fet. El Primer d’Octubre. L’exercici del dret d’autodeterminació ha derivat en l’escenari de repressió actual. I aquest escenari és intolerable. A Madrid hi hem de demanar que aturin la repressió. Quina és la solució política? Que hi hagi una expressió de la democràcia, com un referèndum, perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur.

De diferències entre el PP i el PSOE, quines n’hi ha?
—Teòricament són partits diferents, però la unitat d’acció respecte de Catalunya és monolítica. Ho hem vist amb el 155, però també en més coses.

L’independentisme ha de promoure una República Espanyola?
—Nosaltres ja hem fet un referèndum que resol aquesta qüestió. Vam votar un país independent en forma de República. Voler reformar l’estat espanyol és molt legítim, però no és el nostre projecte.

Quina part del programa dels vostres rivals independentistes que es presenten a Madrid us agrada?
—Parlar de rivals quan entenc que tots han de ser companys de viatge… Aquest viatge o el fem col·lectivament o no arribarem a bon port. La República la vols més de dretes o d’esquerres? És que si no la tinc, no podrà ser ni l’una cosa ni l’altra. Tant de bo hi hagi un dia en què ens puguem posar a parlar de polítiques concretes per al país. De programes. Però ara és la prèvia, que no la tenim. I si no fem força per a aconseguir-la, difícilment la tindrem.

Quina part del programa dels vostres rivals unionistes us agrada?
—Ah, però en tenen? De moment només sento o bé destruir allò que s’ha fet, o desqualificacions, mentides i intoxicacions. Em costa de veure-hi propostes.

Laura Borràs

Quina part del vostre programa és la més important?
—La unió dins la diversitat. Contra l’adversitat del moment present, això és un actiu. Aquesta diversitat de veus també es reflecteix al programa. Que puguem disposar d’una persona com Marina Geli, amb l’expertesa que té en la Sanitat. Que hi hagi una persona com Laura Borràs, que ha treballat en la Cultura. La riquesa, la pluralitat, la transversalitat fan el nostre programa més ric, i més plural.

Què opineu de la feina de l’exili?
—Fan una feina extraordinària en termes d’internacionalització de la situació. De divulgar què passa des d’un espai lliure. La repressió funciona, amb censura i autocensura. Ho ha explicat perfectament Marta Rovira quan diu des de l’exili: ‘Jo, a dins no era lliure. Jo, a dins, no podia dir què puc dir ara estant a fora.’ Només per això l’exili ja ajuda.

Quin valor doneu a la sentència alemanya?
—Que a un país amb la potència i el prestigi d’Alemanya facin una sentència en aquesta direcció no solament va ajudar el president Puigdemont, va ajudar tots els exiliats. Hi ha un abans i un després d’aquesta sentència.

Què us sembla l’actitud de Marchena?
—Haig de fer una pausa dramàtica. El to, les formes, la prepotència amb la qual s’expressa és molt definitòria de què podem esperar d’un judici com el que veiem. Marchena pot ben ser una imatge bastant prototípica de què és el rostre de la justícia espanyola ara com ara.

La condemna, què creieu, ja la tenen decidida i escrita?
—Acusar persones pacífiques de delictes violents és despropòsit. La presó preventiva ja ha format part d’un càstig. La presumpció d’innocència no ha estat mai damunt la taula. No sé si la tenen escrita o no, però que la intencionalitat d’això que ha de ser aquest judici ja hi era abans de començar, sí.

Algú us pot dir: Per què demaneu la unitat si no en sabeu mantenir a casa vostra? Junts per Catalunya, el PDECat, la Crida…
—Està bé que m’ho pregunteu, perquè de moment, dins aquesta diversitat, els únics que han pogut afirmar la unitat han estat els d’aquest espai polític que engloba l’exili, la presó, Junts per Catalunya, el PDECat, i la Crida. Fixa’t quin espai, quina forquilla que dibuixo. I conjuntament, tot aquest espai, ha decidit de fer un pas endavant i concórrer com a Junts per Catalunya. Si persones que, com jo, no venim de cap militància política, i algunes altres que vénen de militàncies polítiques rivals, com podria ser Campdepadrós (ERC), Toni Morral (ICV) o Marina Geli i Mascarell (PSC), ara convergeixen a l’espai comú amb gent del PDECat o la Crida, és evident que tot això implica un esforç. Tenim l’heterogeneïtat pròpia de la transversalitat. Però per més discordant que pot semblar fora, demostra que hi ha una voluntat de practicar una unitat real, no pas retòrica.

Quina diferència hi ha entre Laura Borràs i Carles Campuzano?
—Home, moltes. És evident. Del tot. Jo sóc una dona, i ell és un home. Ell té una experiència política llarguíssima. I jo no en tinc gens. Ell coneix extraordinàriament el Congrés dels Diputats, i jo en absolut. Ell milita al Partit Demòcrata, i jo no milito en cap partit. Personalment hi tinc una bona relació. I espero poder aprendre d’ell.

Per què ara hem de votar a les espanyoles? Cal?
—Jo mateixa, independentista de sempre, no creia que fos un escenari que m’interessés. Durant molts anys no vaig votar-hi. Però ara és diferent. Ara on es coarten les llibertats és a l’estat espanyol. Allà on hi ha hagut intervenció brutal de les institucions catalanes és a l’estat espanyol. Allà on hi hagi interessos i drets dels catalans en joc, hi hem de ser. Com diu Fuster, tota política que no sigui feta per nosaltres serà feta contra nosaltres.

Fareu blocatge a Madrid?
—En funció de què. Hem d’anar a blocar el feixisme? Sí. Però també vull desblocar la repressió. Sóc capaç de dialogar amb algú que sigui a les meves antípodes ideològiques. I entenc la política com un exercici d’empatia i que això ajudi a desblocar una situació. Fer política vol dir parlar, parlamentar. La idea de diàleg és bàsica.

On dormireu, a Madrid?
—No hi he pensat, la veritat. Penso en el dia a dia.

Laura Borràs

Què opineu de la desobediència civil?
—És una de les fites més admirables que ha aconseguit la societat per a assolir drets negats. Admiració màxima a tots els moviments de desobediència civil que han treballat partint de postures pacífiques, reivindicatives i legítimes. Que no eren legals, però si justes.

I aquí caldrà? Més enllà del vot?
—És que el vot que hem practicat ja ha estat vist com una desobediència.

El de l’1-O, sí. La resta, no.
—En canvi, penjar un llaç, sí. Portar un color, també. Experimentem àmbits de desobediència perquè ens volen no tan sols obedients, sinó vinclats, vençuts, humiliats. I la desobediència és una manera de plantar cara. De ser-hi. De no fer-nos doblegar. I penso que això ens reclama el poble de Catalunya. Per això quan vas per Catalunya tanta gent et diu ‘gràcies’. Gràcies perquè hi ets en aquest moment. Gràcies per haver-t’hi posat. Per haver fet un pas endavant. Per haver sortit de la zona de confort. L’altre dia ho deia al debat de VilaWeb. Quan qui et precedeix són a la presó o a l’exili, no és que sigui una hipòtesi, és que tenim el precedent. Sabem els riscs que implica. Uns riscs no hipotètics. Riscs reals i, tanmateix els hem assumits, en els quals la desobediència va incorporada, perquè tenim un estat que veu com a forma de desobediència allò que és perfectament legítim.

La via ha de ser unilateral, com fins ara? Per què?
—Diem que l’1-O va ser unilateral, però l’1-O constava en un programa electoral que va aprovar una Junta Electoral Central, que es va anunciar a tothom i sense amagar-nos-en.

La pregunta seria si el pas següent haurà de ser pactat o sense permís?
—Els processos d’independència només s’han aconseguit per una via violenta –que és evident que el poble de Catalunya l’ha rebutjada– o per una via de reconeixement internacional i procediments democràtics. Ens toca d’innovar i de trobar un interlocutor que ho faci possible. Idealment hauria de ser l’estat espanyol. Però de moment les seves credencials són en números vermells. Però en canvi la solució potser vindrà per la via de la pressió internacional. La cosa que serà segura és que no renunciarem a fer efectiu el dret d’autodeterminació.

Quines lectures us han influït darrerament?
Dues Europes, de Ramon Tremosa. M’ha influenciat molt. I el de Jaume Alonso-Cuevillas, 101 preguntes i un judici. A la tauleta de nit hi tinc el darrer llibre del pare Massot, Cròniques de la Ciutat.

Voldríeu afegir res més?
—Poca cosa puc afegir.

 

Andreu Nin, figura imprescindible de la cultura catalana

D’Andreu Nin (1892-1937) hom n’ha dit moltes coses i la literatura sobre la seva trajectòria política és bastant abundosa, però hi ha tota una altra faceta, la de l’home de lletres, la de pont cultural entre Catalunya i Rússia, de tanta importància i rellevància en el temps, que en canvi ha centrat molts menys estudis. Per sort, Judit Figuerola (1972), va decidir de treure de l’oblit la feina cultural de Nin primer amb la seva tesi doctoral i ara amb dos volums publicats per Abadia de Montserrat, on es detalla tant la tasca de traductor (Andreu Nin, revolucionari i traductor) però també la de militant de la cultura.

‘L’Andreu Nin cultural s’ha convertit en una fixació per a mi aquests darrers anys. Jo havia estudiat traducció i havia fet francès i alemany. Tenia molts dubtes, però va ser el moment de la caiguda del mur a Alemanya, cosa que em va tirar cap aquesta llengua i em va fer conèixer gent que parlava rus. Llavors vaig començar els estudis de doctorat i alhora de filologia eslava, de la primera promoció. Això em va permetre de passar un semestre a Sant Petersburg i havia de decidir alguna qüestió per a la tesina. Vaig pensar en Andreu Nin perquè havia treballat alguna cosa sobre la traducció amb la Montserrat Bacardit i així va ser com va entrar a la meva vida. Tot i això, el treball sobre el Nin traductor ultrapassava de molt allò que era una tesina i va passar a ser l’objecte del meu doctorat, que per sort vaig fer amb els plans antics; amb els nous hauria estat impossible.’

El resultat de tot això és una tasca ingent que ens presenta Andreu Nin, d’aquesta doble perspectiva que es complementa en ella mateixa. Així podem resseguir la seva vocació pedagògica, el primer articulisme i els texts de combat, les ressenyes sobre literatura russa i els texts polítics i després les traduccions, un doble vessant complementari que s’ha convertit en dos volums publicats per l’Abadia de Montserrat on Figuerola destaca: ‘Si Andreu Nin no hagués passat per Rússia, no hauria estat el gran traductor que va acabar essent, però també és veritat que no hi hauria anat si abans que res no hagués estat un revolucionari que de molt jovenet ja escrivia a la premsa comarcal en un català molt maco i molt cuidat, fins al punt que hi havia qui se’n reia una mica quan parlava. És un home fascinat per les lletres, escriu, és periodista i mestre, però també el guanyen les ganes de canviar el món. D’aquí en prové la seva militància activa, que combina amb tota la feina intel·lectual, una feina que ja no abandonarà mai i que el situarà com un dels intel·lectuals de referència del primer terç del segle XX a casa nostra.’

A l’estada a Rússia, Nin descobrirà que els matisos ideològics poden tenir costs molt elevats, però així i tot no voldrà oblidar el debat ideològic i es decantarà pel trotskisme i per la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (el POUM), una de les causes directes que propiciarà el seu futur assassinat a causa de divergències amb l’estalinisme oficial. ‘De tota manera és molt difícil que sapiguem coses segures de la manera com es va produir aquest assassinat i del lloc exacte on és ara el cos de Nin. El 2008 va ser el moment en què més a prop es va estar d’esbrinar el lloc on és enterrat, però encara hi ha massa interessos de totes les bandes a mantenir aquest silenci. Fixa’t que ni tan sols s’ha resolt el misteri de la tomba de Garcia Lorca, o sigui que em temo que això serà complicat.’

En canvi, no hi ha cap mena de dubte que Nin ha deixat petges molt fortes en la cultura i en la política catalana. ‘Ell, per a la Proa que disposa de Puig i Ferrater com a director, és el primer que tradueix directament del rus i això ja és quelcom molt important, perquè a més a més sempre vetllen per la integralitat de les obres que tracten.’ En aquest sentit, Figuerola remet al pròleg del mateix Nin a la versió de Crim càstig, el primer text que el vendrellenc aboca al català. ‘Allà assegura que traduir és buscar el just equilibri entre no trair Dostoievski i el fet que el lector no senti que allò que llegeix no és escrit en català.’ Per això les traduccions de Nin són tan importants per a la cultura catalana encara actualment. Francesc Parcerisas va explicar en la presentació del volum que ‘segurament Nin hauria estat un gran escriptor, però la cosa segura és que és un dels traductors imprescindibles de la nostra literatura. Potser avui alguna paraula grinyola, però són traduccions que s’entenen perfectament i que han suportat el pas del temps.’

Molt possiblement deu ser per això que molt sovint les editorials encara fan servir les traduccions de Nin. ‘D’una banda és lògic que als traductors actuals els encarreguin llibres que no han estat traduïts per anar ampliant l’oferta o que siguin ells els qui facin noves propostes, però arribarà un dia en què algú haurà d’enfrontar-se amb els texts que va fer ell, perquè és necessari. Així i tot, encara hi ha un gran debat al voltant de si això és necessari, amb posicions i opinions per a tots els gusts. Però no passarà res, tindrem a la nostra cultura les grans traduccions d’Andreu Nin que en algun moment hauran de conviure amb les modernes.’

Malgrat tot, no hi ha cap tret estilístic, excepte el gran domini del català, que dictamini que els texts han passat per les mans de Nin. ‘No hi ha cap rastre propi ni vicis que facin veure que Nin és l’autor de la traducció, però sí que hi ha aquella gran qualitat del text final’, assegura Figuerola.

De fet, una altra qüestió que també es debat és cap a on hauria evolucionat la figura de Nin si no hagués estat assassinat i hi ha algunes veus que apunten que podria haver estat un molt bon novel·lista, tot i que no hi ha traces que escrivís ficció. ‘Sembla segur que Andreu Nin traduïa al català i per a Proa ben conscient de la seva elecció per la llengua catalana, però sembla que hi ha testimonis que havia aparaulat també traduccions al castellà que varen quedar aparcades per la gerra. Molts altres també apunten que tenia moltes ganes d’escriure alguna cosa sobre Salvador Seguí, el noi del Sucre, però no sabem si hauria estat una biografia o una novel·la amb ell com a protagonista’, diu Figuerola. Algunes altres veus apunten a feines intel·lectuals en les quals s’hauria pogut desempallegar molt bé, per exemple crític literari si s’hagués tret del damunt bona part de la retòrica comunista, ‘i també hem de pensar que, com a teòric polític, també hauria evolucionat’.

Puig i Ferrater i Andreu Nin.

Sigui com sigui, el cas és que no podem fer història-ficció amb què hauria significat una vida futura de Nin per a la literatura catalana i ens hem de cenyir a què tenim, un home clau per a la introducció de la literatura russa a casa nostra, però també un home amb sentiment de la cultura com a vehicle de transformació de les persones i, per tant, com a eina revolucionària que no dubta a exercir a favor de les seves idees, tal com mostren els dos volums publicats per Figuerola.

 

Al cor de la maldat

Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra l’Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar. Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.

L’ESMA era un conjunt d’edificis escampats en disset hectàrees on s’impartien ensenyaments tècnics i militars als alumnes de l’Armada. Durant la dictadura va continuar funcionant com a centre formatiu mentre un dels pavellons més apartats encobria una presó clandestina i el centre logístic del terror. Era el casino d’oficials, que, amb el seu bar, espais de lleure i una taula de billar, ocultaven amb un sarcasme macabre els crits dels detinguts i torturats en dependències secretes del mateix edifici. Avui és un museu de l’horror anomenat Lloc de Memòria ESMA. Té el rang de monument nacional i els antics pavellons tenen usos civils. Són la seu de les Mares de la plaça de Mayo i de més entitats de memòria històrica i de defensa dels drets humans.

Per visitar l’ESMA tenen prioritat els grups escolars. El sistema educatiu argentí fomenta a tots els nivells els paseos educativos, les sortides culturals i les visites als indrets patriòtics emblemàtics. Per la cruesa dels fets que hi van passar, a l’ESMA només hi van els alumnes de secundària. Jo em vaig afegir a un grup de nois i noies que seguien amb molta atenció les explicacions dels guies. I, mentre anàvem seguint l’itinerari de l’horror dirigit metòdicament, jo no deixava de comparar la necessitat de memòria de la postdictadura argentina amb un postfranquisme entestat a absoldre la dictadura militar de Franco.

La maldat del franquisme

La d’aquí va ser una maquinària implacable de revenja. Els feixistes no van voler pactar el final de la guerra quan ja la tenia guanyada. En lloc d’acceptar una capitulació honrosa, van imposar la victòria militar total. Volien esclafar l’enemic al camp de batalla i continuar esclafant-lo durant un llarg període de suposada pau. Presons improvisades tan atapeïdes que no hi cabia ni una agulla, consells de guerra sumaríssims, afusellaments, delacions anònimes, requises, purgues, desterraments, repressió per raons ideològiques o d’orientació sexual, tortures, censura fèrria, represàlies arbitràries, abusos a desdir… En lloc de magnanimitat i compassió, maldat institucionalitzada.

Als vençuts els van perseguir i humiliar de totes les maneres. Per exemple, al meu pare i a tots els seus companys de lleva els van obligar a fer a més a més un llarg servei militar de tres anys com a càstig reeducador. Fora de Catalunya, naturalment. Així que va arribar a Valladolid, a la mateixa estació de tren, un oficial els va saludar així: Al primero que oiga hablar en catalán ¡lo mato! No es parla prou dels sis i set anys perduts entre guerra i mili que van suportar els nois que van tenir la doble desgràcia d’anar a la guerra i perdre-la.

La maldat es va acarnissar en un país que vivia –la paraula és generosa– agenollat i sempre amb l’ai al cor. Jo he mamat la por quotidiana que es tenia dels militars, de la policia, dels falangistes, dels capellans addictes, dels funcionaris, d’una justícia perversa. Com més gran em faig, més m’adono de la magnitud del cataclisme, del mal irreparable de quatre dècades perdudes. I de la seva seqüela, que és la neomaldat actual.

Certament la dictadura militar de l’Argentina va ser infinitament més despietada. Els argentins es refereixen a aquell període de set anys anomenant-lo última dictadura, perquè culminava una tradició de cops d’estat, però també pel determini d’impedir que n’hi hagi cap més. Per això hi ha tants espais de la memòria, per això passen per l’antiga ESMA rius d’estudiants, per això es va establir el 24 de març –la commemoració de l’alçament militar–, com a Dia Nacional de la Memòria per a la Veritat i la Justícia. És un dia festiu no laboral i no traslladable que enguany s’ha celebrat amb milers de persones que es manifestaven amb un lema que recordava els desapareguts: #Son30000.

A l’Argentina cada fita de la memòria és una victòria aconseguida a base de grans esforços col·lectius i de batzegades polítiques. Les lleis de Punt i Final i Obediència Deguda del 1986 van ser derogades el 1998 i es va poder jutjar i condemnar un bon nombre dels militars, policies i civils responsables del terror organitzat. Carlos Menem va indultar més de mil persones –Lleis d’Impunitat– fins que els indults van ser declarats inconstitucionals. Durant tota aquesta dialèctica convulsa s’han fet públics els fets i els noms dels torturadors, els inductors, els escarcellers, els pilots de la mort, els segrestadors, els esbirros i els còmplices de la trama criminal.

En canvi, la Llei d’Amnistia espanyola del 1977 ha impedit de tractar els delictes de genocidi i lesa humanitat del franquisme. Ha fet taula rasa amb una gran eficàcia i ha blocat –i hi continua– les iniciatives per a sistematitzar amb dades, fets, rostres i testimonis els crims de la dictadura. Paradoxalment, Espanya ha jutjat i condemnat torturadors de la dictadura argentina, però no ha volgut investigar els viatges d’alts comandaments militars espanyols que van anar a conèixer –a aprendre– els mètodes repressius argentins.

Memòria i desmemòria de la maldat

Qui torturava als soterranis de la Via Laietana? Quants policies van apallissar els detinguts durant les quatre dècades de la dictadura? Com es deien? Qui va formar part de la temuda Brigada Politico-social? I del Tribunal d’Ordre Públic? Quants i quins jutges i funcionaris van emparar les tortures, els abusos i les il·legalitats? Quants i quins polítics de l’antic règim, sindicalistes verticals, falangistes i civils afins van sostenir un sistema que conculcava els drets fonamentals? Quants i quins militars van ordenar execucions de  republicans honrats i demòcrates? Quanta gent es va aprofitar d’unes lleis injustes valent-se d’influències i de falsedats? La historiografia recent ho va posant al descobert, però Espanya no acaba d’assumir un relat global perquè no vol reconèixer que té un fons molt sòlid de franquisme sociològic. És impensable que el país que cada dia falsifica i potineja el present tingui el coratge de mirar-se al mirall de la veritat històrica.

L’eufòria, la il·lusió i la creativitat que van esclatar el 1976 no van ser un vendaval prou poderós per a endur-se de soca-rel els quaranta anys de maldat. Tothom anava amb peus de plom per por –la vella por de sempre– dels obscurs poders fàctics politico-militars. El 23-F va ser un fracàs enganyós. D’aleshores, la classe política espanyola ha renunciat al desmantellament sistemàtic de les estructures del poder franquista. L’actual cúpula judicial n’és avui un exemple ben visible.

No hi ha hagut una línia ferma i continuada, amb accions exemplars i irreversibles d’extirpació del franquisme. No hi ha hagut una llei de la veritat ni s’ha creat un organisme que faci públics els crims de la dictadura. No s’han reparat els danys i no s’ha fet una restitució solemne i inequívoca de la dignitat de les víctimes. Al contrari, el pacte de silenci tapa les vergonyes d’un estat amb dèficits democràtics escandalosos, com empassar-se el monarca designat pel dictador sense ni tan sols restaurar l’ordre dinàstic. La Llei d’Amnistia és la muralla protectora dels malfactors, alguns dels quals han estat promocionats i condecorats. I això tard o d’hora s’acaba pagant. És l’ou de la serp.

En nom de la reconciliació, una capa indulgent d’oblit va emblanquinar la carrera criminal del franquisme i el record del malson es va diluir. El cinema i la televisió sovint reprodueixen aquella època com un gran quadre de costums ple de pobres diables i personatges de sainet. És la banalització del mal. A força de perdonar i d’ensucrar, l’humus de la maldat va quedar intacte i ara ja és massa tard. Té la raquítica democràcia espanyola agafada pel ganyot.

A les nostres escoles i instituts es fan activitats pedagògiques per fer conèixer l’abast de la dictadura, detectable moltes vegades i a pesar dels anys transcorreguts en les famílies dels mateixos escolars. Però tot depèn del voluntarisme i la iniciativa del professorat. No hi ha un memorial de greuges de referència ni centres potents de la memòria. No hi ha una data per a reflexionar sobre la maldat de les dictadures. No hi ha una classe política amb prou decòrum per a restaurar la Memòria, la Veritat i la Justícia, com fan els argentins. No hi ha a Espanya prou repugnància per la conculcació de drets individuals i col·lectius. No hi ha prou dolor pel mal que es va fer a tantes persones.

Més quaranta anys després de la mort del dictador, Espanya conserva carrers i monuments en honor de feixistes civils i militars, i quan se’n vol treure un hi ha un terratrèmol polític per no reobrir, diuen, velles ferides. I amb aquesta excusa infame es desatén el dolor de les famílies que reclamen els ossos dels pares, avis i parents afusellats i colgats ignominiosament en cunetes i fosses comunes. Espanya ja ha plorat prou pels seu caídos i no té cap interès a restaurar la memòria física i moral de les altres víctimes. És un ultratge que allarga el dolor indefinidament. Com diu Maria Barbal, el dolor s’hereta.

Reviviscència de la maldat

El 1995 es va muntar una gran manifestació a Salamanca per acusar de lladres –de lladres!– els catalans que volien recuperar els documents confiscats pel feixisme. Cap partit espanyol no es va atrevir a defensar Catalunya i poques veus es van exclamar quan Gonzalo Torrente Ballester va exhortar des del balcó de l’Ajuntament a ‘defender lo que es vuestro por derecho de conquista. Del 1995 ençà creix i creix i creix una desinhibida barreja de xovinisme, catalanofòbia i xenofòbia colonialista que proclama obertament que ser anticatalà és ser bon espanyol. És un esquer que no falla.

Som un botí de guerra reconvertit en botí electoral. Aquest és el gran –únic– projecte polític espanyol i no ho és la corrupció més escandalosa, per exemple. Som el pim-pam-pum d’uns discursos de dreta i d’esquerra que rivalitzen a veure qui la diu més grossa contra Catalunya amb una perversa inversió tèrmica del llenguatge. És un bumerang que retrata els qui ens acusen d’abduïts, de mentiders, d’incendiaris, de demagogs, de violents, de totalitaris, d’intolerants i d’incitar a l’odi. I, en plena lapidació pública i gratuïta, ara s’han inventat el supremacisme, una pedrada lèxica d’última generació.

Els argentins que no acaben d’entendre què passa a Catalunya ho capten de seguida quan els dius que Espanya actua com ho van fer amb ells els conquistadores. Amb la mateixa determinació de perseguir, sotmetre i exterminar. Si no són els indígenes, són els jueus, els gitanos, els infidels, els lliurepensadors, els maçons, els comunistes, els anarquistes, els separatistes… Els conquistadores necessiten cíclicament una guerra santa per desfogar-se amb un crit de cristiano viejo i camisa nueva que els surt de dins: ¡A por ellos!

L’Espanya imperial es vanta avui de perseguir-nos. Els hereus de la dictadura se senten tan legitimats que fins i tot empunyen l’espasa d’una justícia que els permet seure al banc dels fiscals. ‘Llàstima que ja no es pugui afusellar’, deuen dir als cataus de la neomaldat. Però no en perden l’esperança.

Torna la venjança rabiosa de l’estat. Torna el nacionalisme rampant que imposa la bandera, la llengua i la pàtria d’una Guàrdia Civil i un exèrcit que mantenen intactes els emblemes –el fascio i l’àliga imperial– decretats pel franquisme el 1943. Torna la retòrica feixista –’Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos‘, deia un punt fundacional de la Falange el 1934– que exclou i avassalla –castellanisme, de avasallarsujetar, rendir o someter a obediencia‘–.Torna la incapacitat endèmica per a fer política, amb uns polítics analfabets de baladreig i pinyó fix, incapaços d’argumentar, i no diguem de dialogar i debatre. Torna la tírria sense embuts a una llengua regional, menor, arrogant, enemiga, tòxica, insuportable, prescindible –es combat amb ardor l’ús i l’ensenyament del català; es considera de bon to no saber-ne ni un borrall com si a Catalunya això fos un dret principalíssim, i s’escamoteja barroerament que la llengua catalana es parla més enllà de Catalunya, com va fer la ridícula llei aragonesa del lapao i com fa l’estrident espanyolisme del País Valencià. Torna el silenci encobridor de la intel·lectualitat hispànica. Tornen uns mitjans que substitueixen la deontologia per la brutícia. Torna el cinisme que nega l’evidència i justifica l’injustificable. Torna la criminalització de la realitat sociopolítica. Tornen la mentida –Todo es ETA– i la farsa com a veritats oficials. Tornen les lleis exprés per proscriure la dissidència. Torna la censura. Torna la impunitat de la ultradreta. Torna una judicatura –no se n’havia anat– embastardida i servil que afina sense rubor. Torna a haver-hi exiliats i presos polítics. Torna el súmmum de la insolència que és, literalment, el auxilio a la rebelión dels judicis sumaríssims franquistes. Tot això és franquisme. Tot això és maldat. Ens pensàvem que no ho tornaríem veure, diu la gent.

En la fredor i la miserable indiferència de Ciutadans al Parlament de Catalunya quan Jenn Díaz es va declarar víctima de la violència masclista vaig veure-hi el triomf del franquisme. No immutar-se no és ideologia, sinó maldat.

La neomaldat desfila cada dia davant els nostres ulls en un judici que és un acte de fe inquisitorial per a escenificar el poder de l’estat amb un escarment solemne. Allà fa un gran efecte, però ni la faramalla processal ni el gran castell de mentides impedirà que el Primer d’Octubre sigui un referent de civisme i dignitat per als demòcrates. A Catalunya és i serà un gran Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia com ho és el 24 de març per als argentins.

 

Què podem fer per Sant Jordi? Quinze activitats a tot el país

Llibres, tradició, música, roses, representacions de la llegenda, fires, accions florals, cinema, cultura alternativa, castells, escriptors internacionals… Sant Jordi és una de les festes més arrelades i participatives del país i, per això, pels volts del 23 d’abril, a tot arreu s’organitzen centenars d’actes. Els més populars són les parades a l’aire lliure que venen llibres i roses. A molts llocs també es fan espectacles per a la mainada, en què s’explica la llegenda i es fan tot d’actes per a reivindicar la llengua i la cultura. Però també hi ha indrets que han sabut donar un toc distintiu a la festa, bé jugant amb elements de la tradició, bé creant actes de bell nou. Us n’oferim una tria:

Moros i Cristians. Banyeres de Mariola. Quan es fa? Del 22 al 25 d’abril. Tot i que Sant Jordi i Moros i Cristians són dues idees que s’associen immediatament a Alcoi, per aquestes dates a Banyeres de Mariola també se celebra aquesta festa. Documentada des del segle XVIII, dura tres dies i es compon d’entrades, dianes, alardos i ambaixades. El dia central és el 23 d’abril, quan es fan les desfilades de les esquadres i es treu la imatge de sant Jordi en processó.

Pregó de Sant Jordi amb Mia Couto. Barcelona. Quan es fa? Dilluns, 23 d’abril. Des que Barcelona va ser escollida Ciutat de la Literatura per la UNESCO, cada any per Sant Jordi es convida un autor internacional a llegir el pregó de la Lectura. Després de Yasmina Reza, John Banville i Claudio Magris, enguany l’escollit és l’escriptor moçambiquès Mia Couto. Farà el discurs al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona en un acte públic i, tot seguit, hi haurà una ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume.

Sant Jordi musical. Barcelona. Quan es fa? Dilluns, 23 d’abril. Per Sant Jordi, roses, llibres i música! Amb aquest lema, l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm programa una jornada plena de concerts, del migdia al vespre, i signatures de discs, com ara Oques Grasses, Ramon Mirabet, Lildami, Lax’n’Busto, Obeses, Pavvla i Cesk Freixas.

Roses a la façana de la Casa Batlló. Barcelona. Quan es fa? Del 20 al 23 d’abril. Entre tots els edificis de Gaudí, la Casa Batlló és la que té una inspiració més clara en la llegenda de Sant Jordi: el teulat sembla el llom del drac, i la torre, una espasa clavada. A més, per la diada es fa una intervenció artística a la façana que omple el forjat dels balcons de roses vermelles.

El concert sorpresa de Txarango. Barcelona. Quan es fa? Dimarts, 23 d’abril. Una de les cançons més populars de Txarango és ‘Amagada primavera’, que descriu una diada de Sant Jordi i esmenta una cita a quarts de quatre a la plaça de Sant Felip Neri. Per això, des de fa alguns anys, el grup fa un concert improvisat en aquesta plaça per la diada. Mai no hi ha convocatòria oficial, però la cita corre pel boca-orella i cada any s’omple més.

Off Sant Jordi a lAntic Teatre. Barcelona. Quan es fa? Dimarts, 23 d’abril. Ja fa molts anys que aquest equipament barceloní organitza el Sant Jordi més alternatiu de la capital amb taules rodones sobre feminisme, llibertat d’expressió, signatures de llibres, espectacles literaris i un bon reguitzell de tallers per a la mainada.

BCN Film Fest. Barcelona. Quan es fa? Del 22 al 30 d’abril. Per Sant Jordi roses, llibres i… també films! La secció oficial d’aquest festival que es fa als cinemes Verdi està formada per divuit films d’arreu, tretze dels quals són estrenes. L’oferta del festival es completa amb diverses taules rodones en què participaran Agustí Villaronga, Manuel Huerga, Neus Ballús i Juan Antonio Bayona. Entre els convidats, també hi ha Jeremy Irons, Mike Leight i Rupert Everett.

Llegendes gòtiques al Museu dArt de Girona. Girona. Quan es fa? Dilluns, 23 d’abril. El Museu d’Art de Girona té diversos retaules gòtics en què apareix Sant Jordi i s’hi explica la seva llegenda. Per això, cada any per la diada organitza una activitat infantil en què, amb el teatre, contes i les obres del museu, es poden descobrir tots els detalls de la llegenda de Sant Jordi i els seus atributs.

La Fogonada. Mataró. Quan es fa? Dimarts, 23 d’abril a partir de les deu del vespre. Mataró és una de les poques ciutats de Catalunya que ha aconseguit de crear una versió pròpia de la festa de Sant Jordi. Cada 23 d’abril al vespre es fa la Fogonada, una particular representació de la llegenda interpretada pel bestiari festiu de la ciutat que barreja el teatre de carrer amb la pólvora.

Fira del Llibre en Català. Molins de Rei. Quan es fa? Dimarts, 23 d’abril. Per Sant Jordi, a molts pobles del país es venen llibres a l’aire lliure, però el tret distintiu de la fira que es fa a Molins de Rei és que s’especialitza en publicacions en català.

Setmana Medieval. Montblanc. Quan es fa? Del 23 d’abril al 5 de maig. Algunes versions de la llegenda de Sant Jordi situen els fets a la vila de Montblanc i, segurament per això, cada any, pels volts de Sant Jordi, s’hi fa la Setmana Medieval. És una festa que dura una setmana llarga, aprofitant el conjunt medieval del poble per recrear la història de Sant Jordi, la princesa i el drac.

Festa Major. Sant Jordi Desvalls. Quan es fa? Al voltant del 23 d’abril. Aquest poble del Gironès és un dels pocs del país que té Sant Jordi com a patró. Per això, pels volts de la diada fa festa major. Entre les activitats, destaquen les sardanes, balls de festa major i una baixada d’andròmines.

Llibres amb segones i terceres vides. Palma. Quan es fa? Fins al 5 de maig. El Jardí de la Misericòrdia s’omple de llibres de segona mà amb motiu de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. Un molt bon pretext per a donar una nova oportunitat a un llibre, trobar-hi peces descatalogades i, potser, alguna joia editorial! A més, hi participen llibreries de vell provinents de Mallorca i València.

Castells a Tarragona. Tarragona. Quan es fa? Dimarts, 23 d’abril. Per Sant Jordi, les quatre colles castelleres de la ciutat –els Xiquets de Tarragona, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Xiquets del Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau– fan una actuació conjunta. També hi haurà parades de roses, llibres i signatures d’autors a la rambla Nova, epicentre del Sant Jordi tarragoní.

Revetlla de Sant Jordi a les biblioteques. Diverses biblioteques públiques del Principat. Quan es fa? Durant tot l’abril. Ja fa set anys que les biblioteques se sumen a la festa del llibre organitzant una revetlla dedicada als lectors. Però les condicions excepcionals del calendari obliguen els equipaments a adaptar-s’hi, i en compte de fer la revetlla el 22 d’abril, cada biblioteca tria la data més convenient.

La indústria catalana millora les expectatives del segon trimestre

Ha estat una sorpresa. Amb pocs dies de diferència –concretament el 12 i el 16 d’abril– hem conegut dos indicadors prospectius que apunten a una millora de les expectatives de les empreses industrials catalanes. El primer és l’índex de confiança empresarial harmonitzat, que elabora l’Idescat amb dades, bàsicament, de l’INE; i el segon, l’enquesta de clima empresarial que fa l’Idescat conjuntament amb la Cambra de Comerç. En tots dos casos les empreses industrials preveuen un segon trimestre millor que no el primer en els seus negocis. És una dada important –si finalment aquests pronòstics es compleixen–, perquè venim d’uns mesos durs en què s’ha fet notar la desacceleració que travessa Europa i que ha estat materialitzada per diverses institucions internacionals, amb una minva del creixement previst per l’activitat econòmica de cada país. És cert que, en aquestes estimacions, l’estat espanyol no n’ha sortit tan malparat com la resta. Per exemple, en l’última, la de la Comissió Europea, Alemanya perd set dècimes de creixement; França, tres; Itàlia, un punt; i Espanya, una dècima.

I si abans he parlat de sorpresa és perquè l’índex de producció industrial (INE) del febrer parlava d’una baixada del 0,8% en la indústria catalana en l’acumulat dels dos primers mesos de l’any. I, és clar, perquè encara tenim molt tendra la notícia dels sis-cents llocs de feina que vol retallar la Nissan a Barcelona, a més de la deriva incerta del sector de l’automòbil. Bé, dels dos indicadors esmentats, el primer preveu una variació positiva del 2,7% el segon trimestre, si bé encara seria un 3,9% inferior a l’índex de l’any passat. Aquest indicador ja no ens dóna més informació sobre la indústria.

En canvi, el segon és una enquesta que es valora per la diferència entre les respostes positives i negatives (en percentatges) dels empresaris i a més de la marxa del negoci. Pregunta sobre les exportacions, l’ocupació i el grau d’utilització de la capacitat productiva.

Quant a la marxa del negoci, surt una diferència positiva global de 12 punts, és a dir, un 23% d’empresaris creuen que les coses milloraran, un 11% que empitjoraran i un 65% que continuaran igual. La dada més important, del meu punt de vista, és que tots els subsectors menys un –paper, fusta i arts gràfiques (-1)– tenen expectatives positives. S’hi destaca sobretot, la química (+18), l’alimentació (+15), les ‘altres indústries’, que inclou els automòbils (+12), i el tèxtil (+11). També cal remarcar que pràcticament tots veuen una situació millor que no pas la del primer trimestre.

És particularment interessant la previsió que fan de la facturació a l’estranger. Aquí el saldo global és de 9 punts positius. I, com passava a l’anterior, tots els subsectors menys un –el tèxtil (-4)– presenten saldos favorables. En aquest cas, els millors resultats són de la metal·lúrgia (+18), la química i l’alimentació (+11 cadascun). No és tan bo, encara que és positiu, el resultat de les ‘altres indústries’ i la maquinària (al voltant dels 4 punts). Potser en aquest apartat de l’exportació la sorpresa encara és més gran, perquè les previsions sobre el comerç internacional, en general, són fluixes, arran dels problemes entre la Xina i els EUA (sembla que en via de solució) i la situació d’incertesa en què es troba el Brexit.

On l’enquesta és menys positiva és en el camp de l’ocupació, perquè molts subsectors pensen rebaixar-la. El saldo global és de dos punts negatius, de resultes d’un 13% d’empreses que la volen augmentar i un 15% que la pensen abaixar. Però la gran majoria (72%) no creuen que l’hagin de tocar.

I, finalment, però molt important, tenim la utilització de la capacitat productiva. És un indicador clau, perquè posa en relleu l’activitat real de l’empresa. Doncs bé, tots els subsectors pensen augmentar-la el segon trimestre. La mitjana dels sectors esperada el segon trimestre és del 75,9% i l’interval en què es mou va des del 81,2% de la maquinària al 72,7% del tèxtil. Són percentatges millorables, però prou interessants. Observeu una referència: fa set anys, el primer trimestre del 2012, la mitjana era del 62,3%. Això vol dir que ara som més de 13 punts pel damunt. I l’interval de llavors era del 57 de la metal·lúrgia al 68% de l’alimentació. Els canvis organitzatius i productius d’aquests anys han promogut aquest salt tan important.

Tot plegat, en definitiva, apunta a uns mesos una mica millors, en què l’última paraula serà a les mans del sector exterior. Però allò que flairen els empresaris, escenificat en aquests indicadors, és important, perquè demostra que malgrat la situació global de desacceleració de les principals economies mantenen un cert optimisme. I l’optimisme és la clau per a continuar treballant de valent, cosa, que, tot sigui dit, no han deixat de fer després de travessar la crisi més gran d’aquests últims decennis.

 

autobusos elèctrics

Autobusos elèctrics, una eina eficaç contra la contaminació

Els autobusos són una peça fonamental del transport públic arreu del món. Poden substituir molts vehicles privats, són ràpids d’implementar i es poden gestionar amb gran flexibilitat. Per contra, la gran majoria són vehicles dièsel i, per tant, contaminen l’aire de les ciutats i sovint són un dels generadors principals de contaminació acústica. Poden consumir fàcilment 50 litres de dièsel cada 100 quilòmetres i, malgrat ser un percentatge molt petit dels vehicles, poden ser els responsables del 20% de la contaminació atmosfèrica d’una ciutat. Però ara per ara l’electrificació de les flotes d’autobusos només es produeix a la Xina. Què podem aprendre de la lliçó xinesa en el trànsit cap a una mobilitat 100% elèctrica? Per què les ciutats europees, on anualment es moren 800.000 persones a causa de la contaminació atmosfèrica, no adopten aquesta tecnologia? A continuació n’analitzem totes les dades i us n’expliquem els motius.

L’exemple xinès

Segons l’agència nord-americana Bloomberg, el 2017 (últimes dades disponibles) hi havia al voltant de 3 milions d’autobusos municipals a tot el món. D’aquests, 385.000 eren elèctrics, un 13% del total; la gran majoria totalment elèctrics però una petita part eren híbrids. Tot i ser un nombre significatiu, el 99% són concentrats exclusivament a la Xina. A tot el continent europeu, el 2017, només n’hi havia 2.100 unitats, de les quals 1.560 eren 100% elèctriques. Resta clar que els autobusos elèctrics són un fenomen, a hores d’ara, bàsicament xinès. Els motius són diversos. En primer lloc, els gravíssims nivells de contaminació de les ciutats xineses, que ha obligat el govern a apostar fortament per les energies renovables i l’electrificació del transport.

Però també hi ha més raons. La Xina vol ser un líder industrial i tecnològic a escala mundial, com ho havia estat en el passat. Constatant que no pot guanyar en els paràmetres de la indústria de l’automòbil tradicional, i que el motor de combustió és una tecnologia perjudicial i que camina cap a l’obsolescència, ha adoptat una política industrial ferma en favor del seu successor tecnològic, el motor elèctric amb bateries. També vol reduir la dependència de les importacions de petroli exterior. Avui, gràcies a la seva experiència incipient, sabem que per cada 1.000 autobusos 100% elèctrics s’eviten 5.000 barrils de dièsel diaris. Només amb els autobusos elèctrics, la Xina espera d’evitar un consum equivalent al consum total de petroli d’un gegant com el Japó, o 5 vegades el total de l’estat espanyol.

Amb la idea d’impulsar-ne la transformació, la Xina ha subvencionat la compra dels autobusos elèctrics per tal que tinguessin un preu similar, o fins i tot més barat, que els equivalents dièsel. Amb aquesta política han eliminat l’escull principal dels operadors, que és el preu de compra inicial, superior al d’un dièsel. Això ha generat un fenomen que ja es va veure fa uns quants anys amb les plaques solars. Quan el govern alemany va subvencionar i estimular l’energia solar, va generar una gran demanda, cosa que va causar un efecte d’economia d’escala, que va abaixar el preu de les plaques solars de manera dramàtica. Gràcies a aquesta demanda impulsada políticament, es va superar el llindar necessari perquè aquesta tecnologia es pogués adoptar en massa arreu del planeta. La Xina, subvencionant a gran escala la compra d’autobusos elèctrics, sovint amb frau i greus problemes, ha generat un efecte semblant. El preu de les bateries ha baixat de manera notable i, com veurem, ha fet que els autobusos 100% elèctrics ja siguin l’opció més barata arreu del món. Un altre aspecte important per a la Xina: avui dia la indústria de bateries es concentra en aquest país. De cop i volta, el gegant asiàtic ha esdevingut el líder indiscutible de la tecnologia que ha de substituir els motors de combustió, mentre que Europa no disposa de cap fàbrica de bateries i continua propugnant el dièsel.

Europa, sense autobusos 100% elèctrics

Shenzhen, la megalòpoli xinesa de 12 milions d’habitants, té els seus 16.000 autobusos exclusivament elèctrics. Algunes altres ciutats, com Xang-hai i Pequín, són en fase de canviar tots els autobusos dièsel per models 100% elèctrics. Per què no passa a Europa també? Hi ha us quants motius, la majoria amb solució, però alguns altres corresponen a decisions preses conscientment. El primer argument que esgrimeixen els gestors occidentals és l’elevat preu d’un autobús 100% elèctric, amb subvencions públiques que, o no existeixen, o són d’un import molt petit repartit entre diversos nivells administracions, amb les complicacions burocràtiques que implica. Un autobús 100% elèctric costa de mitjana mig milió d’euros, tot i que hi ha models que poden arribar a 700.000 euros. En comparació als 350.000 euros per a un autobús dièsel.

Shenzhen ha solucionat aquest problema fent un arrendament financer (lloguer amb opció de compra), la qual cosa li ha permès de fer una transició ràpida sense un fort pagament inicial. Una altra opció és comprar l’autobús però llogar-ne la bateria. Això té l’avantatge de reduir la incertesa tecnològica, un dels altres problemes argüits. Si apareixen millors bateries o es degraden abans no afirmen els fabricants, es poden canviar en el període del contracte de lloguer. En tot cas, els experts apunten que això no hauria de ser un aspecte rellevant. Cal tenir present el cost total d’operació (CTO) d’un autobús en el conjunt de la seva vida útil, és a dir, el cost de compra, combustible i manteniment. És fàcil de calcular tenint en compte que les rutes són fixes. Amb la perspectiva del CTO, actualment un autobús 100% elèctric surt més barat que no pas un de dièsel, híbrid o a gas en tots els escenaris, facin recorreguts diaris de 80 quilòmetres o de 300 .

Una segona queixa dels operadors europeus és la manca de proveïdors elèctrics. Els xinesos ho han tingut més fàcil, perquè en moltes ciutats l’establiment de les xarxes de transport públic l’han feta de zero. Però al nostre continent, els operadors fa dècades que treballen en xarxes de transport públic amb unes empreses que, principalment, no tenen experiència elèctrica. Això fa que, en comparació amb les empreses xineses, la tecnologia elèctrica europea sigui molt més cara, amb pocs models, de prestacions limitades i amb falta de configuracions adequades per a moltes línies. Hi ha solucions diverses per a aquest problema. La primera, comprar models xinesos mentre els proveïdors europeus no desenvolupin més models elèctrics. Tanmateix, les institucions europees també tenen una política industrial i volen promoure la indústria pròpia. Una altra opció pot ser cooperar amb els fabricants xinesos principals, com ha fet alguna empresa europea, que ha construït l’autobús, però la motorització elèctrica i les bateries del qual, la part més cara, les ha aportades un fabricant xinès. També podrien imitar pràctiques xineses, com ara estimular l’aterratge d’empreses xineses, però obligar-les a formar aliances amb fabricants europeus per tal que adquireixin coneixement i experiència. Per la banda de la demanda, les ciutats poden fer grans encàrrecs, a escala individual o agrupant-se amb altres ciutats, encara que es perllonguessin durant anys. París ho ha fet recentment, encarregant 800 autobusos 100% elèctrics fins al 2022. Això proporciona seguretat als fabricants europeus per a fer les inversions necessàries.

Una tercera queixa ha estat la infrastructura de càrrega. És veritat que, en grans flotes, posar a carregar milers d’autobusos a la nit pot ser inviable, d’entrada per la manca d’espai d’un carregador per cada autobús. L’alternativa és crear sistemes de càrrega per pantògraf (a l’estil dels trens i tramvies) en les estacions finals de cada ruta. En el temps d’espera durant l’operació normal, es carreguen els autobusos, sense necessitat de fer-ho a la nit. Això permet de tenir menys carregadors per autobús i, encara més important, tenir-ne amb bateries més petites. Si volem un autobús que es carregui només a la nit, necessitem una bateria gran (d’uns 350 kWh o més) perquè funcioni durant tot el dia. En canvi, si anem carregant-lo durant el dia, necessitem una bateria més petita, de l’ordre de 150 kWh. Tenint en compte que el preu de la bateria és la cosa que encareix un autobús elèctric, això permet d’abaixar el preu inicial de compra de manera substancial. A més, la càrrega de tota la flota es podria realitzar durant tot el dia, sense concentrar-la a la nit, que podria demanar actualitzacions significatives en la xarxa elèctrica. Tot i que no és res que no es pugui fer amb la tecnologia actual, sí que demana inversions addicionals. I tot i que serien marginals en relació al preu de la flota, els permisos administratius es poden allargar fins a dos anys.

La situació al nostre país i com en podríem accelerar l’electrificació

D’una altra banda, al nostre país les coses no són gaire diferents de la resta d’Europa o Amèrica. Barcelona va ser una de les 12 grans ciutats (amb Londres, París, Los Angeles, Copenhaguen, Quito, Vancouver, Mèxic, Milà, Seattle, Auckland i Ciutat del Cap) que va signar el compromís que a partir del 2025 tots els nous autobusos que compressin serien 100% elèctrics. Són 80 milions de persones i una flota de 60.000 autobusos. De moment, Barcelona, on el 98% de la població respira aire contaminat, ha començat a desplegar-ne set d’elèctrics a la línia H16, amb l’objectiu d’incorporar-ne cent més fins al 2024. Un 7% del total d’una flota d’uns 1.500 vehicles. Preveu que el 100% de la flota sigui elèctrica l’any 2030. Mentrestant, a la ciutat de València han fet proves amb el model elèctric de l’empresa basca Irizar, que prèviament ja en va fer a Barcelona i a Mallorca. Alguns altres municipis, com ara Ontinyent, han gaudit d’una subvenció puntual per a comprar-ne algun model 100% elèctric.

Són accions testimonials si les comparem amb què passa a la Xina. De fet, l’actitud al nostre país és l’actitud general detectada pels experts del sector en els operadors occidentals, i que només alguna empresa municipal ha reconegut obertament. Tots els operadors saben que el preu de les bateries ha de baixar, i senzillament apliquen l’estratègia coneguda com a ‘esperar i veure’ fins que no tinguin un preu de compra equivalent a un de dièsel. Els experts i els operadors saben que a partir del 2025 es produirà aquesta paritat, de manera que signar un acord públic amb aquesta data no representa cap obligació a efectes pràctics. És l’evolució normal del mercat. Mentrestant emprenen accions puntuals que poden servir per a fer proves amb els seus operadors actuals. Però en el fons són accions més aviat obligades per una qüestió d’imatge pública mentre continuen esperant, enfront del clam creixent de la ciutadania per a emprendre accions decidides per a reduir la contaminació a les ciutats i el canvi climàtic.

De fet, com hem vist, París ha començat a desmarcar-se d’aquest acord de mínims. Una de les altres ciutats que recentment ha anunciat plans més ambiciosos ha estat Copenhaguen. Tot i haver signat l’acord internacional, després de dos anys provant amb un nombre limitat d’autobusos elèctrics, sense emetre gasos tòxics ni fer soroll, amb un cost d’operació menor i amb el 92% de satisfacció dels usuaris, han començat a substituir els vehicles dièsel per tal que el 2025 la totalitat de la flota sigui 100% elèctrica. És a dir, no esperaran el 2025 per comprar exclusivament unitats elèctriques que vagin substituint progressivament els vehicles dièsel antics. Han començat comprant models xinesos, en comptes d’esperar la indústria europea.

Així doncs, com potent podem accelerar l’adopció al nostre país, seguint l’exemple xinès i danès? Com hem vist,  ara per ara el cost d’operació d’un bus 100% elèctric és més barat que no pas un de dièsel, híbrid o de gas. És a dir, a més de la reducció necessària dels nivells de contaminació atmosfèrica i de soroll, hi ha un incentiu econòmic: s’estalvien diners. Sobre el preu de compra inicial elevat, hem vist que es poden adoptar estratègies diverses. Subvencions generals en l’àmbit nacional, estatal o europeu. Mecanismes de finançament, com deute, arrendament financer o lloguer de bateries. Tractar directament amb proveïdors xinesos o incentivar sinergies entre ells i els fabricants europeus. Agrupar comandes, especialment entre municipis mitjans i petits, per tal de garantir prou volum de negoci als proveïdors europeus. La infrastructura de càrrega, tot i que pot representar desafiaments puntuals d’implantació, és una tecnologia plenament consolidada. Una altra iniciativa positiva seria fer les reformes necessàries per a accelerar els tràmits administratius, una cosa que només depèn dels poders públics involucrats.

Tanmateix, potser l’eina que pot accelerar més la implantació dels autobusos 100% elèctrics al nostre país és que els ciutadans, aprofitant les eleccions municipals vinents, demanin als seus representants polítics com és que al seu municipi no hi ha autobusos elèctrics quan, de fet, la salut de tots els ciutadans és afectada per la contaminació atmosfèrica i sonora. Tenim dret de respirar un aire net a les nostres ciutats?

 

El conte verídic de la llengua discriminada

Us explicaré un conte, però un conte verídic, que algú, un dia, va regalar-me després d’una sessió de signatures. I em sap greu haver de dir que no recordo qui va explicar-me’l ni on era. És un conte verídic però sobretot és una història tan punyent que volia integrar-la algun dia en una novel·la. Crec, però, que val la pena explicar-la ara i aquí. Tracta de llengua, de llengües i de discriminació.

El conte comença el 1939, en un poble indeterminat (per mala memòria meva) de Catalunya. A l’escola de nines. Una escola amb monges noves de trinca que participaven en la imposició d’una dictadura i de la seva llengua. Monges dures, violentes, desproveïdes de compassió cristiana. Una de les primeres tasques que aquestes monges van encarregar a les seves alumnes va ser de reunir, damunt d’una taula gran, tot el que existia que fos escrit en llengua catalana. Haurien pogut, aquestes monges, organitzar una crema de llibres però havien tingut una idea més brillant, que maridava sentit pràctic i metàfora. Van ordenar a les alumnes d’arrencar totes les planes de tots els llibres, d’una en una i, quan aquesta àrdua tasca va ser acabada van anunciar que les planes arrencades servirien de paper de vàter.

La persona que va explicar-me aquesta història, i li tremolava la veu mentre ho feia, va afegir que la seva àvia, cada vegada que anava al lavabo, amagava entre els plecs de la seva roba un parell o tres de pàgines, que portava a casa seva i resguardava. Pàgines soltes, sense cap més utilitat que de testimoniar humilment l’existència d’una llengua. A mi, mentre escoltava aquesta història, em tremolava la ment. Per la crueltat de les monges i potser encara més per la bellesa del gest d’aquesta alumna. Una heroïna més.

Explico aquesta història perquè sigui clar què pot ser, de debò, la discriminació lingüística. Quan la teva llengua serveix per a eixugar merda, això és discriminació lingüística. El que no és discriminació lingüística és debatre, o parlar en mítings, en una llengua oficial entesa pel 95% de la població. El català, segons l’última enquesta de la Generalitat, és una llengua entesa pel 95% de la població. O sigui que parlar en català a Catalunya no podria ser discriminació lingüística ni tan sols si no fos una llengua oficial.

Alguns diran que el 5% que queda ha de ser respectat, i és veritat. Però qui diu que la totalitat d’aquest 5% entén el castellà? I entre els que diuen no entendre la llengua, quants no l’entenen perquè, simplement, s’hi neguen? Perquè sordegen amb tossuderia a tot allò que és dit en català. He de canviar de llengua quan algú amb tota evidència es nega a entendre la meva? Recordeu aquell acudit tan bo que en realitat és un aforisme: «―Són divuit euros. ―¿Cómo?, háblame en castellano, que no te entiendo. ―Son veinte euros. ―¡Eh, que eran dieciocho!»

Un aforisme penós, però que descriu una part de la realitat. I que és simptomàtica d’una ideologia i d’un propòsit. Hauria de ser clar que un dels objectius principals del bloc del 155 és residualitzar la llengua catalana, mantenint-la en un estatus oficial tan precari que ja no serveixi d’escut per a impedir el procés de desmembrament institucional de Catalunya i l’assimilació definitiva a Espanya. L’unionisme treballa perquè la llengua catalana sigui tan poc útil com ho és, ai las, la llengua irlandesa a Irlanda. Aquest és el somni, aquesta és l’etapa necessària perquè s’acabi l’anomenada qüestió catalana.

Però els ideòlegs unionistes saben que no aconseguiran aquest objectiu sense l’acceptació si més no passiva d’una part significativa de la població de Catalunya, incloent-hi independentistes. Necessiten, per tant, fer arrelar progressivament, per capil·laritat, la idea que expressar-se en català fora de l’àmbit privat perjudica els drets dels castellanoparlants. Que la solidaritat, la fraternitat i el respecte dels drets humans impliquen donar la preferència sistemàtica al castellà. Començant, per exemple, pels debats electorals. El fet que alguns independentistes semblin acceptar aquest argument és dramàtic en la mesura que és un argument que no té límits ni aturador. Quant falta perquè diputats unionistes recriminin als diputats que s’expressen en català al parlament que discriminen els castellanoparlants? I, quan ho hauran fet, quant faltarà perquè algun diputat no unionista cedeixi, amb el fal·laciós argument de ser entès per tots? L’exemple pot semblar extrem, però em fa l’efecte que falta poc perquè ho puguem veure. I què més? Programes en castellà integral a TV3 i Catalunya Ràdio? Segregació dels alumnes per llengua d’immersió? Sempre en nom dels conceptes pretesament humanistes de no-discriminació i d’igualtat. La porta de les concessions, quan l’obren el temor, el conformisme i la inèrcia, ja no es pot tornar a tancar.

Així doncs, la barreja de victimisme i de grollera agressivitat de l’unionisme parlamentari i mediàtic, pel que fa a la llengua, podria fructificar. El complex d’inferioritat de certs catalanoparlants, injectat per segles de submissió política i mental, pot tornar-se a activar en qualsevol moment, disfressat, això sí, de políticament correcte, de cordialitat i de necessitat de ser entès per tots.

Potser, doncs, caldrà reeditar aquell adhesiu dels anys setanta i vuitanta que deia ‘En català, si us plau’. I l’haurem d’enarborar no tan solament davant els unionistes. I ho farem també com a deixebles dels pares d’alumnes majoritàriament castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet que van ser els primers a reclamar la immersió lingüística a les escoles dels seus fills, perquè havien entès que el domini del català no era sols una mostra de respecte cap al país que els havia rebut sinó que servia per a engegar l’ascensor social. Perquè l’evidència per tothom, després d’aquestes dècades de cooficialitat del català, hauria de ser aquesta: parlar català en públic és el contrari exacte d’un acte de discriminació, és un acte d’acollida, és un gest integrador, és la manera més eficaç de fer que tots els ciutadans de Catalunya es puguin beneficiar de les oportunitats que ofereix aquest país a qui coneix la llengua pròpia d’aquest país. Com a qualsevol país del món. Haver d’insistir-hi indica que algunes coses no s’han fet bé a l’hora d’explicar què és Catalunya i de què serveix la seva llengua. Per exemple, no s’ha sabut consolidar l’hàbit general de no canviar de llengua de seguida que es percep que algú té un dubte lingüístic, un accent desconegut o un color de pell diferent. Res d’això no indica que un interlocutor no entengui el català, i tot pot indicar que agrairà que l’ajudem a integrar-se a Catalunya.

Acceptar d’abandonar el català, encara que sigui puntualment, és acceptar la marginació estructural del català. Les llengües moren de no ser parlades per qui les sap parlar. Les deixen de parlar els qui tenen un interès personal a canviar de llengua però sobretot els qui tenen por de molestar, per vergonya i per complex d’inferioritat. La feina que tenim, potser, avui, és d’adonar-nos que aquesta vergonya i aquest complex d’inferioritat no han desaparegut mai del tot perquè l’autonomisme i el pretès bilingüisme oficial propicien que la llengua que no té un estat rere seu sigui menysvalorada, conscientment o no.

En la situació anormal que viu Catalunya parlar català no és tan sols parlar en una llengua donada, és fer un acte d’afirmació d’una llengua. Certament, no hauria de ser així, però serà així com a mínim mentre Catalunya no sigui independent. En català, si us plau. Perquè el conte verídic dels llibres trossejats i del paper de vàter és el conte que el nacionalisme espanyol vol repetir. Ara i sempre. I per a impedir que el repeteixi tan sols hi som nosaltres, d’un en un, per exemple cada vegada que hem de decidir quina llengua emprem, en privat o en públic. Cada decisió compta, cada decisió pesa. Cada frase dita en català reforça la llengua, cada frase callada l’afebleix.

‘Cuinant la memòria’, receptes al servei de la qualitat de vida de les persones amb dèficit de memòria

Aquesta setmana s’ha presentat el llibre Cuinant la memòria. Receptes perquè no se’ns en vagi l’olla!, destinat a les persones amb dèficits de memòria, per a millorar la seva qualitat de vida apoderant-los, no pas limitant-los les capacitats abans d’hora. Aquest volum (que a partir de Sant Jordi es trobarà a les llibreries Laie i Abacus) ha estat possible gràcies a tres fundacions, que han treballat d’una manera col·laborativa i complementària. Ha estat així com, amb professionalitat i unint coneixements, el projecte ha assolit l’èxit. Tal com diu la contraportada del llibre, el receptari és un projecte social impulsat per la Fundació Catalunya la Pedrera, amb la col·laboració de la Fundació ACE i desenvolupat per la Fundació Alícia.

Tres fundacions que sumen
La Fundació Catalunya la Pedrera té un programa social, REMS, que va néixer fa sis anys, centrat en les persones grans amb dèficit de memòria i que impulsa activitats que tenen per objectiu reforçar-la. Durant aquest temps han obert vint-i-tres espais socials per diverses ciutats de Catalunya, que avui disposen de 1.600 inscrits. L’objectiu és que persones amb deteriorament cognitiu s’apoderin. Són els mateixos inscrits els qui proposen activitats i gestionen les seves necessitats. D’aquesta pràctica de donar-los veu ha nascut, per exemple, el decàleg de bones pràctiques ‘Com volem ser tractades les persones amb dèficit de memòria’.

És enmig d’aquest apoderament que s’inscriu l’elaboració d’aquest receptari, Cuinant la memòria. Partint d’un fet quotidià, podran continuar essent autònomes. És una manera de capacitar-les.

I mentre la Fundació Catalunya la Pedrera té els usuaris i els professionals que tracten diàriament aquestes persones amb dèficit cognitiu, la Fundació ACE hi aporta un coneixement més científic. Perquè és una entitat sense ànim de lucre al servei tant de malalts d’Alzheimer o d’algunes altres demències i com de les seves famílies. Els camps d’acció de la Fundació ACE són el diagnòstic, el tractament, la recerca, la formació i la sensibilització. I la Fundació Alícia (acrònim de ‘Alimentació i Ciència’), treballa perquè tothom mengi millor. Un centre amb vocació social, dedicat a la innovació tecnològica en la cuina, a la millora dels hàbits alimentaris i a la valoració del patrimoni agro-alimentari. Han publicat llibres i guies dedicats a millorar l’alimentació en malalts de càncer i pacients afectats d’ELA. També han publicat receptes per a una masticació fàcil.

L’elaboració del receptari
Per crear el receptari, primerament van engegar un procés participatiu entre els afectats de dèficits lleus de memòria, per saber què els agradava de menjar i quins plats cuinaven. Van ser unes jornades de treball entre professionals del programa REMS i els usuaris. I mentre determinaven preferències i gusts, membres de la Fundació ACE van fer un buidatge i una revisió bibliogràfica sobre la relació de la memòria amb el menjar. Tant la informació teòrica com la pràctica la van traspassar a l’equip de la Fundació Alícia, que la va traduir en vint-i-quatre receptes (vint-i-una de plats i tres de postres, per incentivar que mengin fruita llavors).

Són receptes senzilles, de dieta mediterrània. El receptari ofereix la possibilitat de cuinar un plat complet (que vol dir plat únic) o bé un primer i un segon. Les mesures són pensades per a dues persones. És un receptari molt visual, en què ensenyen tots els estris i tots els ingredients necessaris. I totes les receptes les han adaptades a tres passes, per fer-les més fàcils d’elaborar. És cuina tradicional, però es fa servir el microones, un electrodomèstic segur. I en cada recepta també hi trobem, al final, ‘el truc del xef’, per estimular que els usuaris del receptari puguin anar una mica més enllà.

El llibre va ser presentat el dilluns 15 d’abril a l’auditori de la Pedrera. L’acte va gaudir d’una conferència molt didàctica de la neuròloga Mercè Boada, de la Fundació ACE, i després el cuiner David Gil, de la Fundació Alícia, va preparar en directe quatre plats davant els assistents com a mostra d’allò que és el llibre: una sopa d’all, uns fideus a la cassola, un peix blau al vapor amb verduretes, i unes postres, púding de pera.

La neuròloga Mercè Boada, didàctica sobre el cervell
Però primer, la doctora Boada, amb un to proper, planer i agradable, va explicar a un auditori ple que certament som allò que mengem i que per això hem de menjar bé, però que no sempre ho fem, perquè de vegades ‘se’ns en va l’olla’, com diu d’una manera col·loquial i divertida el subtítol del llibre. Tot té una raó científica i hom constata que menjar bé realment ens ajuda a tenir un cervell saludable.

El cervell és determinant en el cos humà. Mercè Boada va donar algunes dades: el 60% del cervell és greix, només és el 2% del pes total del cos, el 15% de la feina del cor serveix al cervell, consumeix el 20% de l’oxigen generat pel cos i el 25% de l’energia que consumeix.

Hi ha una sèrie d’elements que afavoreixen no anar tan estressats (i potser no patir demència), com és l’Omega 3, les vitamines B12 i l’àcid fòlic. I les proteïnes, glúcids i lípids són fonamentals per a la fabricació de neurotransmissors, que permeten que les neurones es comuniquin i puguin actuar.

La neuròloga va dir frases que ressonen, com aquesta: ‘La bona cuina no depèn de ser milionari, sinó de ser intel·ligent.’ Una altra: ‘La dieta mediterrània és seure a taula i compartir l’àpat, és el goig de tenir amics i parar-los una bona taula per a ells.’ Per això va incidir molt en el fet de menjar acompanyats i va recordar que un dels programes de la Fundació Catalunya la Pedrera es dedica justament a això, a possibilitar de menjar acompanyats. Més frases que van ressonar durant la conferència: ‘La polifarmàcia no controlada que tenim a casa no ens va bé.’

També va incidir en què vol dir menjar i quines parts del cos afecta: vol dir ingerir aliments per la boca. Per tant, ens caldrà una bona dentadura, llengua, papil·les gustatives, i poden engolir, perquè el menjar arribi a l’estómac, que és la cuina del cos.

La doctora Boada va parlar de la desnutrició entre la gent gran i va dir que en gran part és a causa de la desídia: el 25% de la gent gran que té demència lleu viu sola a Barcelona. I la majoria són dones. Una altra dada: entre el 30% i el 60% de persones que viuen en institucions estan desnodrides. Com podem revertir aquestes xifres alarmants? Doncs aportant-los unes dietes divertides, gustoses, ben presentades… ‘En una paraula: sexis!’. Perquè les persones hem de gaudir menjant. I aquest és el gran desafiament segons Mercè Boada. Per això, va insistir, que contra el risc de malnutrició cal fer amics i cal tornar a enamorar-nos, fins i tot. No hi ha edat per a l’enamorament. I cal crear la memòria de les olors i del tast. Per això cal tastar els bons àpats i cal olorar-los.

 

Recepta: base de pastís Sacher per a la mona de Pasqua

Ingredients:
per a la base del pastís:
150 grams de xocolata de postres
120 grams de mantega tova
120 grams de sucre
120 grams de farina
8 ous
1 sobre de llevat Royal
1 pot de melmelada de taronja (o d’allò que vulguem)

Per a la cobertura:
120 grams de xocolata de postres
120 grams nata per a muntar
60 grams de mantega

Elaboració:
Fonem la xocolata amb la mantega uns quants minuts al microones i barregem tots dos ingredients.

En un bol batem els rovells d’ou amb el sucre, fins que blanquegi. Tot seguit, hi afegim la xocolata fosa, la farina i el llevat. I anem treballant la pasta. Hi afegim les clares a punt de neu. Ho barregem tot amb cura. Quan la pasta és ben fina, l’aboquem en un motlle rodó engreixat amb una mica de mantega i amb un paper per a anar al forn a sota.

Preescalfem el forn a 180 graus. Ho enfornem de trenta a quaranta minuts. Ho punxem amb un escuradents per saber si és cuit.

Deixem refredar el pa de pessic sobre una reixeta.

Traiem el paper i tombem el pa de pessic. El tallem pel mig i pintem amb melmelada totes dues cares, per dintre i per fora. Les posem una sobre l’altre.

Per fer la cobertura: posem la nata al foc i quan trenqui el bull la retirem del foc. Quan sigui desfeta i afegim la xocolata trossejada i la mantega, remenant-ho bé fins que n’obtinguem una crema fina.

Afegim la cobertura de xocolata per sobre del pa de pessic i l’anivellem amb una espàtula.

D’aquesta manera tindrem la base de la mona preparada, a punt per a guarnir-la, amb ous, plomalls i les figures que vulguem.

 

AMPLIACIÓ:Més de mig miler de persones mostren la seva “ràbia, impotència i indignació” per l’assassinat masclista d’Olot

ACN Olot.-Més de mig miler de persones s’han concentrat a la Plaça de l’Ajuntament d’Olot per reclamar “justícia” per l’assassinat d’una veïna de la ciutat a mans de la seva parella aquest dissabte a la capital de la Garrotxa. L’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, ha volgut mostrar la seva “ràbia, impotència i indignació”, en nom de la ciutat i ha reconegut que “cal seguir treballant” per evitar més casos com el que ha passat aquest dissabte. Aquest punt també l’han compartit les altres dues administracions, la Generalitat, representada pel delegat del Govern a Girona, Pere Vila, i el subdelegat de l’Estat, Albert Bramón, que a més és olotí. Durant l’acte han parlat les dues entitats feministes que treballen a la ciutat que han reclamat “més esforços i mesures” per “eradicar la xacra del masclisme”.

La Plaça de l’Ajuntament d’Olot s’ha tenyit de dol aquest dissabte a la tarda. La pluja ha respectat l’acte en repulsa per l’assassinat de la veïna de la ciutat assassinada per la seva parella, un policia espanyol que després ha intentat suïcidar-se d’un tret al cap. “Sentim ràbia, indignació i impotència”, ha assenyalat l’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, que ha recordat que la veïna era una treballadora social d’Olot.El batlle ha donat “tot el suport” a la família i ha lamentat que un tema que tantes vegades es tracta als plens de manera genèrica, avui els ha “tocat de ple”. “Només podem donar suport i fer silenci per la família per la que era una molt bona ciutadana. Estem molt tristos”, ha assenyalat.Corominas ha anunciat que la ciutat ha decretat tres dies de dol oficial per la mort de la dona i s’han suspès alguns actes festius que estaven previstos. L’acte ha acabat amb un minut de silenci i un llarg aplaudiment dels assistents i les diferents autoritats que s’han agrupat just davant del consistori.L’acte s’ha tancat amb les paraules de dues representants de les associacions feministes que treballen a Olot. Les dues han reclamat que es prenguin mesures “el més aviat possible”, i han carregat contra els partits que demanen la derogació de la llei contra la violència de gènere com Vox, o polítiques que “es mofen” com Cayetana Álvarez de Toledo.Les administracions han de treballarA Olot també hi ha assistit el delegat del Govern a les comarques gironines, Pere Vila, que alhora actuava com a president de la comissió de seguiments dels protocols per casos de violència masclista. Vila ha reconegut que “cal seguir treballant” perquè aquestes coses no passin. “Portem dos casos i no pot ser”, ha assenyalat.Per part del govern espanyol ha assistit el subdelegat, Albert Bramón, que ha condemnat els fets. En relació a que es tractés d’un policia espanyol, Bramón ha confirmat que el cos està “profundament afectat” i diu que el que cal és “que el curs judicial segueixi.

JxCat avisa que el 28-A serà un plebiscit entre l’1-O i el 155

ACN Puigcerdà.-La número dos de la llista de JxCat al Congrés per Barcelona, Míriam Nogueras, ha avisat que el 28-A serà un plebiscit entre l’1-O i el 155. En l’acte d’aquest dissabte al vespre a Puigcerdà (Cerdanya), la vicepresidenta del PDeCAT ha advertit que les eleccions espanyoles no decidiran entre extrema dreta i Pedro Sánchez (PSOE), perquè es decidirà sobre Catalunya: “O democràcia o repressió”. La cap de llista de JxCat al Senat per Lleida, Mayte Rivero, ha carregat contra ERC, a qui acusat de “tatxar uns d’herois i altres de traïdors”. El número u al Congrés per Girona, Jaume Alonso Cuevillas, ha asseverat que Espanya sap que la independència és “irreversible” i que “ja no és moment” d’anar a Madrid a pactar uns pressupostos.

JxCat planteja el 28-A com un plebiscit entre l’1-O i el 155

La número tres de la llista de JxCat al congrés espanyol per Barcelona, Míriam Nogueras, ha avisat que el 28-A serà un plebiscit entre l’1-O i el 155. En l’acte d’aquest dissabte al vespre a Puigcerdà (Cerdanya), la vicepresidenta del PDeCAT ha advertit que les eleccions espanyoles no decidiran entre extrema dreta i Pedro Sánchez (PSOE), perquè es decidirà sobre Catalunya: ‘O democràcia o repressió’.

La cap de llista de JxCat al Senat per Lleida, Mayte Rivero, ha carregat contra ERC, a qui acusat de ‘tatxar uns d’herois i altres de traïdors’. El número u al congrés per Girona, Jaume Alonso-Cuevillas, ha asseverat que Espanya sap que la independència és ‘irreversible’ i que ‘ja no és moment’ d’anar a Madrid a pactar uns pressupostos.

Torra a Batet: ‘Allò que degrada la Generalitat és votar el 155’

El president del govern, Quim Torra, ha criticat durament la cap de llista del PSC per Barcelona el 28-A, Meritxell Batet, per haver afirmat que la carta enviada als treballadors públics per Sant Jordi ‘degrada’ la Generalitat. Segons Torra, que s’ha dirigit a Batet anomenant-la ‘Ministra del Regne d’Espanya’, la institució no es deteriora parlant de ‘presos polítics i exiliats’. ‘Allò que la degrada és votar l’article 155, tal com va fer el PSOE, i amenaçar de tornar-lo a aplicar, com heu dit en aquesta campanya’, ha retret Torra a la candidata socialista en un missatge a Twitter.

Per Batet, la carta enviada pel president de la Generalitat als funcionaris és ‘impròpia’ i ‘partidista’. El missatge de Torra als treballadors públics, denunciat per Cs a la Junta Electoral espanyola, destaca la tasca feta per Carles Puigdemont i els seus consellers que són a l’exili o a la presó.

 

Més de mig miler de persones mostren la seva “ràbia, impotència i indignació” per l’assassinat masclista d’Olot

ACN Olot.-Més de mig miler de persones s’han concentrat a la Plaça de l’Ajuntament d’Olot per reclamar “justícia” per l’assassinat d’una veïna de la ciutat a mans de la seva parella aquest dissabte a la capital de la Garrotxa. L’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, ha volgut mostrar la seva “ràbia, impotència i indignació”, en nom de la ciutat i ha reconegut que “cal seguir treballant” per evitar més casos com el que ha passat aquest dissabte. Aquest punt també l’han compartit les altres dues administracions, la Generalitat, representada pel delegat del Govern a Girona, Pere Vila, i el subdelegat de l’Estat, Albert Bramón, que a més és olotí. Durant l’acte han parlat les dues entitats feministes que treballen a la ciutat que han reclamat “més esforços i mesures” per “eradicar la xacra del masclisme”.

Més de mig miler de persones mostren la seva “ràbia, impotència i indignació” per l’assassinat masclista d’Olot

ACN Olot.-Més de mig miler de persones s’han concentrat a la Plaça de l’Ajuntament d’Olot per reclamar “justícia” per l’assassinat d’una veïna de la ciutat a mans de la seva parella aquest dissabte a la capital de la Garrotxa. L’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, ha volgut mostrar la seva “ràbia, impotència i indignació”, en nom de la ciutat i ha reconegut que “cal seguir treballant” per evitar més casos com el que ha passat aquest dissabte. Aquest punt també l’han compartit les altres dues administracions, la Generalitat, representada pel delegat del Govern a Girona, Pere Vila, i el subdelegat de l’Estat, Albert Bramón, que a més és olotí. Durant l’acte han parlat les dues entitats feministes que treballen a la ciutat que han reclamat “més esforços i mesures” per “eradicar la xacra del masclisme”.

Torra respon a Batet que la Generalitat no es “degrada” parlant de “presos polítics” sinó votant l’article 155

ACN Barcelona.-El president del Govern, Quim Torra, ha carregat aquest dissabte contra la cap de llista del PSC per Barcelona el 28-A, Meritxell Batet, per afirmar que la carta enviada als treballadors públics per Sant Jordi “degrada” la Generalitat. Segons Torra, que s’ha dirigit a Batet anomenant-la “Ministra del Regne d’Espanya”, la institució no es deteriora parlant de “presos polítics i exiliats”. “El que la degrada és votar l’article 155, tal i com va fer el PSOE, i amenaçar de tornar-lo a aplicar, com heu dit en aquesta campanya”, ha retret Torra a la candidata socialista en un missatge a Twitter. Per a Batet, la carta del president de la Generalitat és “impròpia” i “partidista”.

El missatge de Torra als treballadors públics, denunciat per Cs davant la JEC, destaca la tasca feta per l’expresident de la Generalitat i els seus consellers que són “a l’exili o a la presó”.

Torra respon a Batet que la Generalitat no es “degrada” parlant de “presos polítics” sinó votant l’article 155

ACN Barcelona.-El president del Govern, Quim Torra, ha carregat aquest dissabte contra la cap de llista del PSC per Barcelona el 28-A, Meritxell Batet, per afirmar que la carta enviada als treballadors públics per Sant Jordi “degrada” la Generalitat. Segons Torra, que s’ha dirigit a Batet anomenant-la “Ministra del Regne d’Espanya”, la institució no es deteriora parlant de “presos polítics i exiliats”. “El que la degrada és votar l’article 155, tal i com va fer el PSOE, i amenaçar de tornar-lo a aplicar, com heu dit en aquesta campanya”, ha retret Torra a la candidata socialista en un missatge a Twitter. Per a Batet, la carta enviada pel president de la Generalitat als funcionaris és “impròpia” i “partidista”.

El missatge de Torra als treballadors públics, denunciat per Cs davant la JEC, destaca la tasca feta per l’expresident de la Generalitat i els seus consellers que són “a l’exili o a la presó”.

ACTUALIZACIÓ:Interrompuda la circulació de trens entre Vandellós i Tarragona per un problema amb el sistema elèctric

ACN Tarragona.-La circulació de trens entre Vandellós i Tarragona està interrompuda per falta de tensió en el subministrament elèctric a causa del vent i la pluja. La incidència, que ha començat a tres quarts de cinc d’aquesta tarda de dissabte, afecta una quinzena de trens de llarga i mitja distància, a més del servei de Rodalies de la línia R16. Segons informa Renfe, hi hauria uns 2.000 usuaris afectats per la incidència, que s’estima que duri fins a última hora de la tarda. Amb tot, la circulació de trens no es normalitzarà fins aquest diumenge al matí, tal com indica Renfe, que ha habilitat autobusos pels passatgers dels combois afectats. Arran de la incidència, Protecció Civil ha activat la prealerta del pla Ferrocat.

(Aquesta notícia actualitza l’anterior amb el mateix titular amb més informació sobre el nombre de trens i usuaris afectats, la causa de la incidència i quan s’estima que es restablirà la circulació ferroviària)

Un problema elèctric interromp la circulació de trens entre Vandellòs i Tarragona

La circulació de trens entre Vandellòs i Tarragona està interrompuda per falta de tensió en el subministrament elèctric a causa del vent i el mal temps. La incidència, que ha començat a tres quarts de cinc d’aquesta tarda de dissabte, afecta una quinzena de trens de llarga i mitja distància, a més del servei de Rodalia de la línia R16.

Segons informa Renfe, hi hauria uns 2.000 usuaris afectats per la incidència. La circulació de trens no es normalitzarà fins aquest diumenge al matí, tal com indica Renfe, que ha habilitat autobusos pels passatgers dels combois afectats. Arran de la incidència, Protecció Civil ha activat la prealerta del pla Ferrocat.

Afectacions al País Valencià

L’avaria ha obligat a parar el servei ferroviari en diversos trens de Castelló. En concret, ha afectat un tren amb 600 viatgers a Vinaròs, a un altre amb 250 viatgers a Benicàssim i a un tercer tren de 250 passatgers a Castelló, segons ha informat el 112 a Twitter i ha afectat un total de 1.100 passatgers.

Renfe informa que ha gestionat un servei alternatiu per carretera amb quatre autocars entre Cambrils i l’Ametlla de Mar pels usuaris de la línia R16. D’altra banda, als passatgers dels trens de llarga distància se’ls ha ofert viatjar un altre dia o reemborsar-los el bitllet, atès que la companyia ha explicat que no ha pogut trobar suficients autobusos a causa de l’excepcionalitat d’aquestes dates festives.

Davant d’aquesta dificultat, Protecció Civil ha indicat que des del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) s’està donant suport en la recerca d’autobusos per atendre el trasllat dels usuaris afectats.

Segons Renfe, els trens amb destinació a Barcelona que estaven estacionats a Benicarló i Castelló es retrocediran a València, mentre que aquells combois aturats a Tarragona es retiraran cap a Barcelona. A més, els passatgers del tren situat a Mont-roig seran traslladats per carretera fins a València.

A part, Protecció Civil ha apuntat que les policies locals dels municipis afectats i els Mossos d’Esquadra estan donant suport in situ per a la gestió dels autobusos.

Oltra a l’acte central de Compromís a Alacant: ‘Liderarem el Botànic’

La candidata de Compromís a la presidència de la Generalitat, Mónica Oltra, ha assegurat durant l’acte central de la coalició a Alacant que la formació està ‘convençuda de liderar el nou govern valencià el 28 d’abril’, al mateix temps que ha assegurat que ‘aquest govern continuarà plantant cara a aquells com el president de Castella-la Manxa (Emiliano GarcíaPage), que ens nega l’aigua’.

Compromís ha celebrat en el Palau de Congressos d’Alacant el seu acte central de campanya per a les eleccions del pròxim 28 d’abril. Hi han acudit prop de 700 persones, ha informat la formació en un comunicat. Hi han participat el cap de llista al congrés espanyol, Joan Baldoví, i els caps de llista per Alacant a les Corts, Aitana Mas, i al Congrés, Ignasi Candela, entre més.

‘Ja està bé de dependre de l’arbitrarietat i el capritx d’altres governs, ja n’hi ha prou que ens invisibilitzen!’, ha manifestat Oltra que ha insistit que Compromís ‘protegirà l’horta d’Oriola i la Vega Baixa (Alacant), un dels ecosistemes més preciosos del nostre país’. ‘La nostra terra no és el tauler del Monopoly, diem no a l’especulació’, ha agregat.

A més, ha lamentat que hi hagi ‘tres dretes, la bàrbara, la corrupta i la dreta que no s’assabenta de res’, i que ‘no conten el que faran perquè és inconfessable’. ‘Per això agiten les banderes de l’odi i la por perquè no volen donar arguments’, ha reblat.

Oltra ha assenyalat que ‘quan parlen d’una revolució fiscal, en realitat parlen de llevar l’impost de patrimoni, quan dels 5 milions de valencians en realitat sols ho paguen 22.000’. Ha assegurat que ‘només volen governar per a aquests 22.000, que són els que més tenen’, com ‘han fet a Andalusia en llevar l’impost als senyorets i apujar el preu de les escoles infantils’.

‘Les seves banderes tenen el color dels diners, amb els seus fitxatges estrelles i executius que cotitzen en altres països mentre desprotegeixen de recursos i drets a la gent senzilla i honrada’, ha destacat. La candidata de Compromís ha remarcat que quan el seu partit va arribar al Consell el País Valencià ‘era la terra en la qual els més privilegiats eren els que menys pagaven d’Espanya i la classe mitjana i els desfavorits els que més pagaven’. ‘Compromís està aquí per a garantir drets, que han de finançar-se, i no privilegis’.

Oltra ha subratllat que ‘la política ha de servir per a la felicitat de les petites coses’ i que Compromís treballa ‘amb aquest objectiu cada dia’. També ha assenyalat que Compromís és la formació política ‘contra vent i enquestes’, perquè ‘el 2011 ningú no donava res’ per la coalició i va treure sis diputats. ‘El 2015 les enquestes deien que en trauríem entre set i nou diputats i traiem 19. El 2019 les enquestes ens donen 17 diputats, però crec que liderarem el Botànic’, ha remarcat.

En aquesta línia, ha promès que ‘la pròxima legislatura és la de la transformació perquè el vaixell encara navegui a tota vela’. ‘Això només és possible si Compromís lidera el Botànic. Hi haurà resistències però ho farem amb valentia’, ha destacat.

‘Farts de ser els últims’ en finançament

Quant al finançament, Oltra ha assegurat que els valencians no volen ‘ser més que ningú’, però estan ‘farts de ser els últims’. ‘El PP i el PSOE es caracteritzen per demanar una cosa aquí i a Madrid una altra. Puig demanava el finançament amb Rajoy i amb Sánchez se li ha fet la boca petita i no diu res. Volem finançament just, finançament en arranjament al pes poblacional i la regularització del deute que ha provocat aquesta situació i que no és responsabilitat dels valencians’, ha reclamat.

Per la seva part el cap de llista al Congrés, Joan Baldoví, ha reivindicat el paper de la política al servei de les persones. ‘Gràcies a Compromís es cuida de les petites coses, les que en definitiva són importants, les que fan que en un petit poble existeixi o no mantenint l’escola’, ha valorat.