Se’ls coneix com els Nou dels Lledoners. El primer de febrer passat, van provar d’impedir que els Mossos traguessin els presos polítics de la presó del Bages per traslladar-los cap a Madrid. Segons ells, l’oposició als accessos de la presó va durar ben poc i la màxima tensió es va limitar al fet que els agents els van identificar. Mesos més tard, es van trobar amb una demanda dels Mossos per ‘lesions, atemptat contra lautoritat, robatori amb força i desordres públics‘. Els investigats defensen que és un muntatge policíac.

La setmana passada, cinc d’ells van anar a recollir la citació judicial i la van cremar davant els mitjans com a símbol de protesta. El 9 de setembre són citats a declarar i ja han avançat que no hi aniran. Hem parlat amb un dels seus portaveus, David Budria.

Després de recollir la citació, decidiu de cremar-la. N’havíeu parlat prèviament, entenc.
—Sí, ho havíem acordat tots, també el grup de suport i les quatre persones que faltaven. Perquè el dia que cremem la citació falten quatre dels denunciats que, per raons familiars i d’altra mena, van decidir d’agafar la primera citació i es van presentar al jutjat, tot i que es van acollir al dret de no declarar. El procés de tots nou és partit perquè quatre persones ho han volgut fer així. Cadascú és lliure d’afrontar la desobediència com vulgui o com pugui. I la resta, els cinc, són tres companys de Sabadell i dos de Cerdanyola del Vallès.

Quin missatge volíeu enviar?
—La qüestió és fer visible el cas, no ens queda més remei. Perquè si no, quedes apartat i relegat i potser no seríem aquí fent l’entrevista. Cremar la citació és un símbol per a mostrar el nostre desacord amb el relat de la policia. Per nosaltres, no hem comès cap acte delictiu, per molt que se l’inventin, i volem expressar que des del principi, d’ençà de la mateixa matinada que els Mossos ens identifiquen, no estem d’acord amb aquest procediment.

Què va passar exactament aquell dia? Us repartiu pels accessos dels Lledoners per dificultar el trasllat dels presos?
—Exactament. Vam respondre a una crida del CDR per a ‘impedir’ el trasllat dels presos. I ho dic entre cometes perquè sabíem que era molt difícil. Era una forma de protestar i evidenciar que no estàvem d’acord amb el fet que se’ls emportessin a Madrid, perquè tant agents socials com partits polítics que en reclamen cada dia la llibertat, aquell dia no feien res. El CDR va prendre la iniciativa i tot i que no érem gaires, vam mobilitzar 300 persones entre els diferents punts d’accés als Lledoners. Els Mossos van arribar de molt males maneres a les cinc del matí. Com sempre. Hi havia quatre agents tranquils, però els desfogats de la Brimo estaven exaltats. Fixeu-vos que quan vam arribar, hi havia col·locats uns palets de fusta al mig de la carretera i els Mossos els van començar a apartar de mala manera, dient que tothom callés, que l’autoritat eren ells… A partir d’aquí van començar identificar cotxes, però de manera molt curiosa.

Per què?
—L’embús que s’havia creat consistia en una filera de cotxes. Aleshores, els Mossos van començar a identificar vehicles. Primer, el company de Cerdanyola i a mi en el primer cotxe; en el següent cotxe, van identificar els companys de Sabadell; en van deixar passar quatre o cinc fins que van identificar la resta. És molt estrany, no sabem per què. Però suposem que cercaven les cares conegudes. Ens coneixen d’altres manifestacions. Suposem que va per aquí, aquesta elecció aleatòria.

I en quin moment la manifestació es torna violenta? Us investiguen per lesions, atemptat contra l’autoritat, robatori amb força i desordres públics.
—Atemptat contra l’autoritat, cap ni un, perquè l’única cosa que els vam dir va ser que no es mereixien la senyera que portaven. Aquí va esclatar tot i es van ofendre molt. Fins i tot, un dels nois que els ho va dir, el van ficar deu minuts dins una furgoneta i van estar a punt d’emportar-se’l, però al final un agent va decidir que no. Al marge d’això, no hi va haver cap enfrontament. De fet, tenim vídeos que mostren l’ambient de la manifestació. Nosaltres teníem clar que ens posarien una multa, perquè si fas una protesta d’aquest tipus, ja saps a què t’exposes. Això, ho teníem assumit. Però d’aquí a totes aquestes acusacions…

I les lesions?
—No ho entenem, és que no va haver-hi cap batussa ni cap enfrontament físic. Res. Igual que l’acusació de robatori. Suposem que és pels palets que hi havia a la carretera. Perquè, segons ells, tenen testimonis que són d’un escorxador del costat. Però no ens van veure mai posant els palets allà; bàsicament, perquè nosaltres no els hi vam posar. Tan simple com això.

Ho considereu un relat fals, doncs?
—Clarament. Per això denunciem que això és un muntatge policíac.

Quin sentiment us produeix que el govern es personi contra vosaltres?
—Aquí està el tema… Et diuen que la Generalitat s’ha de personar perquè, com és habitual i desitjable, les empreses fan costat als seus treballadors. Però aquest relat no s’entén. La Generalitat no s’ha de presentar com a acusació perquè no hi ha cap informe mèdic que acrediti les lesions. Investiga què ha passat, però de primeres no et presentis com a acusació particular, perquè amb això valides el que diu el teu agent de policia sense que hi hagi proves.

Dèieu en el comunicat que us havien pressionat amb trucades per a atemorir-vos, que s’havien presentat a la feina i a casa…
—De fet, vam anar a recollir les citacions perquè hi havia moltes pressions de la policia, com ara trucades a les mares d’alguns nanos. Els van dir que els seus fills havien de vigilar; que si no anaven a recollir les citacions, les detencions es farien d’altres maneres; els preguntaven si sabien què els podia passar si no recollien la citació… Parlem de quatre i cinc trucades cada dia durant l’últim mes. Això és assetjament, gairebé, però com que ho fa la policia, no passa res. Per això vam decidir d’anar a recollir les citacions, perquè al final, això tampoc no és menys desobediència ni més. Ara, el dia 9 de setembre, quan estem citats a declarar, tenim clar que no hi anirem.

Realment volíeu impedir el trasllat dels presos?
—Bé, volíem posar bastons a les rodes. Com pots aturar una maquinària de l’estat? És impossible. Però era la nostra manera de protestar. I si aconseguíem de fer retardar la caravana, ni que fos uns minuts, ja estàvem satisfets.

I els presos demanaven que no es fes res per a impedir-ho.
—A més, això… Però en aquest punt no hi estem d’acord. Totes les persones que som en aquesta causa compartim l’opinió que els polítics no ens han de dir què hem de fer i què no. Perquè tampoc no ens van dir què havíem de fer l’1-O i ho vam fer. No estàvem d’acord amb no fer res. Per nosaltres, al marge dels partits, aquells presos són nostres perquè són allà per haver fet alguna cosa que nosaltres també volíem fer. Llavors ells es van tirar enrere i es van separar. Pels motius que sigui. Però nosaltres no acatarem ni una ordre. Ni un policia em dirà que no puc asseure’m a una carretera per blocar-la, ni m’ho diran Oriol Junqueras ni Carles Puigdemont. Ningú no em dirà que no puc asseure’m allà per defensar els meus drets o allò que crec que és just. Per altra banda, l’ANC tampoc no estava disposada a fer cap acció, sinó fer una performance que no serveix per a res.

Compartiu les peticions que demanen certs sectors de l’ANC d’anar més enllà de fer una performance, com dèieu?
—Els CDR sempre s’han caracteritzat per anar un pas més enllà de l’ANC. A vegades ha servit per a alguna cosa, i unes altres, per a res, han servit igual que una performance de l’ANC. Però hi ha companys encausats que participen en l’ANC i no m’agrada criticar l’entitat, perquè si hem arribat fins aquí, també és per la seva tasca i perquè han picat molta pedra i han anat sumant cada vegada més gent. S’ha de reconèixer, això. Que podrien anar més enllà? Hi ha assemblees locals que ho volen, això se sap. Però bé, l’ANC té aquest caire i creuen que, dins la desobediència, hi ha una línia que no es pot travessar. Per mi, dins la desobediència no hi ha límits i la violència ja no forma part de la desobediència civil.

Com observeu la situació política actual?
—Crec que parlo en nom de tots els encausats si dic que als polítics ja no els interessa la gent al carrer. És un pensament que el tinc clar des del 3-O. Llavors els polítics van veure que si deixaven el poder a la gent, estaven perduts. A partir d’aquí, han anat fent i desfent, dient i desdient-se, però és clar que no ens volen mobilitzats, ens volen callats, ens volen a casa i tranquils. Volen frenar-ho tot i tenen la maquinària per a fer-ho. La CUP ha canviat de via, al PDECat hi ha quatre belivers que van dient que sí al que diu Puigdemont, però que al final serà que no, i ERC ho té clar, vol eleccions. És el seu moment, la gent els vota i el seu relat s’ha imposat. Ara, també és cosa nostra. Si en lloc de ser quatre al carrer, fóssim quatre mil, podríem tenir el poder d’exercir la pressió. Però la gent s’acomoda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb