Nou d’Octubre: al País Valencià també és una qüestió de democràcia

Aquest Nou d’Octubre és dominat per una polèmica interessada sobre la tradicional manifestació que fa molts anys que convoquem a València a la vesprada. Primer, la delegació del govern espanyol, ocupada ara per militants del PSOE pròxims al sector del ministre Ábalos (no conegut precisament pel seu valencianisme), mostra una permissivitat envers els grupuscles violents de la marginal ultradreta valenciana que ben poc es diferencia de l’època en què la delegació era en mans del PP. I, segon, assistim a la baixa d’UGT i PSOE de la convocatòria, una decisió respectable (cada organització és lliure de prendre les seues decisions) però lamentablement acompanyada d’unes declaracions molt desafortunades que pretenien d’equiparar els antidemòcrates marginals i violents amb les organitzacions que formem la Comissió 9 d’Octubre (convocant de la manifestació), de trajectòria democràtica ben reconeguda (a més del fet que sumem una base de socis, militants, afiliats i votants importantíssima, en contrast amb la irrellevància social dels violents).

El soroll mediàtic, atret per la superficialitat del debat, s’ha centrat en les convocatòries dels grupuscles antivalencians i el perill de la seva violència impune, però caldria que els arbres no ens distraguessen la vista del bosc. Perquè res de tot això no és casual ni innocent. Sembla que algú (o alguns) estan molt interessats a ‘fabricar’ un ‘radicalisme’ equiparable (falsament) al ‘radicalisme de dretes’ per desactivar el potencial de creixement del valencianisme i ‘centrar’ la vella política, la de les paraules que mai no es tradueixen en fets i la de l’statu quo d’un estat que es vol irreformable i etern. I, tot això, al preu de ser ‘flexibles’ (expressió literal de la delegació) amb les convocatòries de la ultradreta marginal, que és la manera elegant de dir ‘al preu de ser permissiu amb la violència espanyolista’.

Però la diferència és que la València d’avui ja no és la de fa trenta anys. Una nova generació s’ha fet adulta i ha substituït la que va viure la transició amb la por del ‘soroll de sabres’. Aquesta nova generació ha descobert que el rei va despullat, en un temps en què fins i tot els representants de la gran patronal arriben a dir que ‘ja n’hi ha prou d’ofrenar glòries a Espanya’. Entre el poble valencià creix la consciència que el govern espanyol ens discrimina (no tenim un finançament just, no ens deixen reformar l’estatut, totes les lleis aprovades pel Consell a favor del benestar social o la igualtat lingüística són sistemàticament intervingudes per uns tribunals que, com veiem en tants àmbits, també en la violència de gènere, no són precisament neutrals…). I, d’aquesta manera, el marc mental i el camp semàntic del valencianisme esdevé l’objecte de desig: ara, a València, tothom vol ser ‘valencianista’ (cosa, d’una altra banda, ben positiva i que ens ha costat dècades de guanyar: situar l’eix central en la qüestió de país). Però alguns pretenen ser-ho sense ser coherents amb els fets.

Perquè ‘ser valencianista’ avui vol dir ser reivindicatiu davant un Govern espanyol que ens discrimina (perquè, de moment, el president Sánchez no ha passat de les paraules als fets: i, ja sabeu, ‘per les seves obres els coneixereu’). Vol dir no pretendre cap equidistància falsa i perillosa entre demòcrates i antidemòcrates. Vol dir superar la impunitat tradicional de la marginal violència antivalenciana. Vol dir atendre un sentiment que creix, que cada vegada és més majoritari, que demana de substituir la submissió als dictats de Madrid per l’estricta obediència valenciana.

Aquesta és la batalla de fons que amaguen els arbres de la ‘flexibilitat’ de la Delegació del Govern espanyol envers la ultradreta. Volen posar tanques al camp, un dic a la marea que creix lentament. Perquè no els fa vertigen la doble dreta radicalitzada de PP-Cs (alguns somien d’emular Andalusia: un govern en minoria amb el suport parlamentari de Cs) sinó l’anhel democràtic de cada vegada més valencians i valencianes de recuperar la dignitat com a poble.

Per això, en defensa del poble valencià, aquest Nou d’Octubre participarem en la processó institucional del matí i en la manifestació ciutadana de la vesprada, i continuarem un treball de dècades per avançar en el camí de les llibertats.

Toni Gisbert,
Secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)