8-M: pelar cebes juntes

  • «Aquest 8 de març hem tornat al poble perquè tenim una certa necessitat de rescatar la nostra història feminista pròpia»

Anna Zaera
09.03.2020 - 21:50
VilaWeb

Enguany no hem celebrat el 8 de març a Barcelona, com ho havíem fet els últims anys, quan teníem ganes de veure què passava lluny del nostre remot poblet ebrenc on mai passa gairebé res. És veritat que allà en som poques, no per res, sinó perquè no hi viu tanta gent com a la ciutat, i fins fa ben poc les dones no estàvem gaire mobilitzades el 8 de març, tret de ‘les feministes’ històriques de Tortosa, o potser alguna altra d’Amposta o del Delta. Però als pobles petits no hi havia manis, ni concentracions. Ara la divisió entre ‘les feministes’ i la resta de dones sembla que s’ha esborrat a tot arreu. I també als pobles poc polititzats en qüestions de gènere. Aquests dies han sortit al carrer, amb pancarta inclosa, les lesbianes, les trans, la carnissera, la del forn, l’artista forastera que fa poc que s’ha instal·lat al Delta. Han sortit les adolescents dels instituts i les joves musulmanes, com a col·lectiu, amb mocador lila al cap. Hem sortit totes, o gairebé. La plaça Major, la dels diumenges de missa i campanes al vol, s’ha convertit en escenari de coreografies feministes. ‘El violador eres tu. El violador eres tu’, deia la veïna de tota la vida, mares, filles i nétes. Totes de lila.

I nosaltres, tota una colla de dones, vam decidir trobar-nos en una casa al camp per fer un arròs a vint mans. Vam pensar que volíem seure juntes al voltant d’una taula, per anar tallant la verdura juntes, mentre parlàvem. D’aquest procés gastronòmic compartit fent foc, pelant cebes, pimentons i tomàquets, fent un sofregit, daurant l’arròs i finalment menjant, n’ha sortit una primera aproximació a la nostra història feminista particular.

Perquè aquest 8 de març hem tornat al poble perquè tenim una certa necessitat de rescatar la nostra història feminista pròpia. No és que sigui un pensament gaire conscient, però crec que a moltes ens passa una mica igual. Tenim ganes de parlar-ne entre nosaltres, d’incorporar referents propers a la nostra història feminista, i contrastar-ho amb tot allò que diuen les referents globals –que si l’Angela Davis, la Virgine Despentes, la Siri Hustvedt. Però quina és la història de les dones del nostre poble? Com van viure? Com van rebel·lar-se? Com van fer la seva lluita?

Necessitem conèixer les històries encobertes de les nostres avantpassades. Les violències que van patir; les subversions que no van quedar mai registrades. Necessitem posar nom i dignitat a les innomenables. A les dones que no es van casar mai i les que van viure soles a les masies sense més companyia que una colla de gats i gossos. Necessitem saber que elles també van lluitar encara que no ho fessin vestides de lila. Ho van fer les remeieres, les sanadores, les bruixes, les solteres i les dones sàvies disfressades només d’esposes.

Diumenge, pelant cebes, recordàvem especialment les històries de bruixes. Les que als segles XVI i XVII van ser perseguides també a les Terres de l’Ebre i anaven a parar al tribunal inquisitorial de València acusades habitualment pels seus propis veïns, que les culpaven de les males collites, les malalties i les tempestes. Vam recordar les àvies que controlaven si era lluna plena o nova per saber si serien més fèrtils o començarien una època de bona sort. Si mercuri estava retrògrad, o si era millor l’oli essencial d’espígol o un all aixafat per la picada d’abella. Dels espais propis i autogestionats que han construït les dones del poble, molts dels quals vinculats a la gastronomia o al tèxtil. Vam recordar les fregidores de borraines. Dones que a l’hivern es trobaven a la seu de l’associació per fregir aquestes plantes silvestres que creixen als marges dels camins, i de passada, parlar i compartir històries entre elles lluny del nucli familiar.

Allà, pelant cebes, vam començar a repassar també la història recent. Les nostres infanteses als anys noranta. Aquells masclismes que tant ens han costat veure. Com el de les pubilles. Vam recordar com moltes vam ser iniciades en el ritual de ser les dames representants del poble a les festes majors. Vestides de gala –de blanc o amb les faldetes tradicionals de pagesa– donàvem la benvinguda a les autoritats –tots homes, és clar–, i recorríem els carrers principals del poble agafades del seu bracet i acompanyades de les majorettes, curioses i arrelades gimnastes de rosa, que en formació militar, donaven ‘color’ a les desfilades festives dels pobles ebrencs. Hereves encara de la tradició masclista reforçada del franquisme, així vam créixer a molts pobles.

Ens ha costat tots aquests anys revisar la història local amb perspectiva de gènere sense semblar que volíem atemptar contra la nostra pròpia identitat. I encara costa. Pelant cebes, vam recordar també el nostre passat catòlic dels diumenges. Com el moment d’estar juntes –la nostra sororitat infantil–, aproximadament dels sis anys als tretze, consistia a anar a missa i després a la botiga de dolços a comprar maduixes de plàstic comestible, cons de núvol de sucre i una bossa de pipes salades.

Mentre anem tornant al poble, descobrim també altres dones que no van voler quedar-s’hi perquè creien –i potser no s’equivocaven– que la revolució feminista en aquella època, als anys seixanta i setanta, s’havia de fer a la ciutat. Com l’ampostina Mari Chordà, del poble de la vora, pionera en l’expressió visual de la sexualitat femenina lliure, la primera que va plasmar una vagina en un quadre, La gran vagina (1966) i Coitus pop (1968). Pelant cebes, vam llegir els seus poemes i vam invocar que la seva ràbia ferotge ens acompanyés molt temps.

Nosaltres, que hem volgut anar a la ciutat, vivim sempre anant i tornant, però sobretot tornant. I cada vegada que tornes descobreixes un fil més d’identitat que encara no sabies. Perquè sense adonar-te’n, amb aquest moviment d’allunyar-te i acostar-te, construeixes el teu feminisme particular. El 8 de març deixa una bona ressaca energètica. Una força estranya que dóna combustible per a continuar. Sabem que pelar cebes juntes vol dir moltes coses.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any