Aquests últims mesos hem pogut seguir un grapat d’iniciatives molt interessants que exemplifiquen que després del 9-N el debat de la qüestió catalana ha arribat a alguns estats europeus, amb decisió. L’històric pronunciament del parlament danès, la sessió en què el parlament irlandès va convidar el govern català a explicar el procés d’independència, la demanda de més de trenta membres del Consell d’Europa per a debatre el cas català o les declaracions de polítics d’uns quants països palesen que el cas dels catalans ja és una carpeta de projecció europea.

Sembla que Espanya, encegada per la fe en la superioritat de les seues lleis, encara no ha entès aquesta part del joc. Millor. Ja s’ho trobaran. S’ho trobaran per la banda de la defensa dels valors democràtics de la Unió o per la banda de la defensa de la secessió com a remei. Que aquest és un altre precedent que sobta que els espanyols no tinguen en compte. Una dada: a l’hora de reconèixer la independència de Kossove, la major part dels estats occidentals esmentaven com a causa justa de la independència la dissolució prèvia de l’autonomia per part de Sèrbia —que, per cert, per a dissoldre l’autonomia kossovesa va fer servir una clàusula constitucional molt i molt semblant a l’espanyola.

L’opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Amadeu Abril

Hi ha un fort consens en el fet que no hi ha consens sobre què és realment l’art. 155 de la Constitució espanyola, i encara menys sobre com s’hauria d’aplicar. No “sembla”, sobretot en el model alemany que l’inspira, una mecanisme per a suspendre cap institució ni sinó tan sols per a fer “execució específica” d¡oligcions específiques. Però és tan poc clar, i no s’ha desenvolupat de cap manera, que difícilment podria desencadenar el mecanisme de l’art. 7 TUE. Una altra cosa seria l’impacte polític.

La resposta a l’ús de l’art. 155 hauria de ser, per tant, políica. I, sobretot, motiu suficient i decisiu per a que ens “plantèssim”. El detonant, l’excusa, la justificació i la legitimació del moment de ruptura, de la deseobediència legítima. Sobretot si arriba després d’obtenir el mandat democràtic a les urnes el 27-S.

On sí que hi ha un cert consens entre els juristes europeus és que l’art. 8 de la Consti, entés com a legitimador d’una actuació de l’exèrcit per a impedir un procés d’independència (exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya) queda fora de la noció democràtica dels Tractats UE i sí que podria donar lloc a un procediment de sanció de l’art. 7 TUE.

Víctor Serra

Molt interessant. Ara sembla que Rajoy vindrà abans de vacances a advertirnos del tots les plagues que ens cauran a sobre si continuem amb el procés. No seria mala idea invitar observadors internacionals influents  perquè veiessin de primera mà com funciona el poder central espanyol i quina és la posició del gobierno i dels partits unionistes.

Aquests dies estic llegint el que deien els polítics, periodisytes, militars i intelectuals espanyols amb motiu de la guerra de Cuba.  Es espectacular veure com el seu pensament ha evolucionat ben poc, i tot i el desastre que allò va suposar per Espanya, tornen a repetir exactament els mateixos errors i els mateixos discursos.

Jordi Camprubí

Només desitjo que Europa, la majoria de països europeus, s’adonin d’una vegada i per sempre de la ineptitud, de la prepotència i dels pobres arguments que esgrimeix el senyor Rajoy, i s’adonin també que el franquisme continua planant sobre aquesta Espanya rància que encara enyora la España una grande y libre por la gracia de Dios.

Joan Rubiralta

M’he llegit l’article esmentat i veig que encara que hi hagi aquesta llei europea això no aturarà Espanya. Si les sancions són tan lleus no crec que deixin d’imposar la constitució espanyola per la força davant del risc que marxem, i és per això que penso que no els aturarà. Diferent seria si se’ls pogués amenaçar amb l’expulsió de la UE. A més, cal no oblidar que ho han de demanar tres països i caldria veure qui es mulla, perquè les relacions diplomàtiques, polítiques i econòmiques quedaria afectades.

Amb tot, penso que el govern espanyol no ho farà per les mateixes raons que deia ahir. Especialment per les repercussions que tindria a Catalunya l’aplicació d’aquesta llei ja que podia dur a la DUI de manera immediata, la sortida de la gent al carrer i la possible vaga general d’una setmana, tal com va dir Junqueras i això, per a Espanya, seria un risc massa gran.

Antoni Carol

Aquest editorial ens forneix als no entesos en la matèria una informació molt interessant, molt tranquil·litzadora. Gràcies! El sentit comú m’hi afegeix dues coses. Primera: som a Europa, i Europa —que recorda els dolors del passat— és Europa! És a dir: “escanyols”, poca broma! Segona: Catalunya no es xucla el dit, car des de fa temps la Generalitat està desenvolupant una acció exterior encomiable (sovint menystinguda pel gobierno). Per a reblar el clau, resulta que ni en Ramon Tremosa, ni l’Amadeu Altafaj, ni en Raül Romeva són un desconeguts en les institucions europees. Ni el president Mas! (potser caldria afegir-hi alguns noms més). Heus ací un fet no menor i prou significatiu: tots ells parlen, almenys, tres idiomes més que en Rajoy (i que la Soraya, i que el Zapatero, i que etc.). Poca broma!

Jaume M.

El problema es que la UE, aquesta UE, vulgui aplicar aquest article arribat el cas. Que jo no ho tindria tan clar.

La UE, aquesta UE, ha mostrat ser un club de nacions i no gaire més. De fet podia haver fet obrir les foses comunes que encara tenim, podia haver fet una llei de protecció de llengües minoritàries i fer-la complir, podria… moltes coses i s’ha quedat en el recurs dialèctic del ‘tema intern’ i segueix deixant fer al govern centralista.

Així que, en aquest viatge, cal comptar amb les nostres forces, el nostre esforç i la confiança que siguem capaços de donar-nos a nosaltres mateixos… i la determinació que hom hi aboqui.

Jo, malauradament, no hi tinc gaire confiança en les forces europees. M’hi han fet tornar amb la seva actitud permissiva. Si, una altra Europa es possible, però no crec que sigui aquesta que tenim ara qui faci endreçar el tema espanyol. No fins que no vegi perillar el seus diners, el deute sobirà (el core bussiness europeu), i obligui a un pacte forçat i de mínims.

Josep Usó

Realment crec que després de l’aparició de la llista del Sí, i molt especialment després de veure que l’encapçala Raül Romeva i com l’encapçala, els poders fàctics espanyols s’han obcecat. i ara mateix només pensen en envestir, de la mateixa manera que ho faria un dels seus toros ferit i encegat de ràbia (la fiesta nacional, no ho oblidem). Sense mirar quines conseqüències tindrà la seva acció. I, estan tan convençuts de la seva superioritat absoluta i intrínseca que no veuen més enllà. Això ja els ha passat més vegades. Només cal recordar el cas de Cuba o de les Filipines. De moment, tota la cautela, però els dies passen, inexorables. I ja només en resten 65. I 49 per a l’onze de setembre, que serà un aperitiu d’allò més interessant. Ja veurem què en diuen, quan és segur que hi haurà més premsa internacional que mai. De moment, anem bé.

director@vilaweb.cat