‘Ens volen impotents però no ho som’ diu Bel Olid (Mataró, 1977) al començament de l’entrevista que li fem sobre ‘Vents més salvatges’, el llibre de contes que acaba de publicar. Frases clares i directes amb to suau.  No és una dona que es quedi res al pap, malgrat les formes dolces. Diuen que és capaç d’explicar les coses més terribles de la manera més bella. Així escriu i així parla. Els seus personatges són fills de la lluita per ser, encara que només sigui un instant, perquè la vida no els la facin els altres. I, amb la mateixa fortalesa que tenen les protagonistes dels seus contes, ella no es resigna a res encara que no es vesteixi d’heroïna. Aquest temperament li farà falta perquè va dir sí a ser presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i li toca de ser-ho en un moment en què hi ha moltes qüestions en joc. El seu optimisme i la seva fermesa són una esperança.

Què us agradaria que sentissin els lectors, amb ‘Vents més salvatges’?
—Mentre sentin alguna cosa, qualsevol reacció que tinguin serà bona. El pitjor que podria passar és que no sentissin res. Jo he escrit aquest llibre a partir d’emocions i vivències personals concretes que són el que m’ha impulsat a escriure.

D’on surt el títol?
—Un dia, rellegint uns haikus que havia fet fa temps, em va semblar que aquest resumia l’esperit del llibre. Cada dia tenim mostres d’aquest món salvatge: els atemptats, la reacció al poema de la Dolors Miquel… Però encara hi ha vents més salvatges que ens poden moure contra aquest anihilament.

Anihilament?
—Em preocupa la sensació d’impotència que veig al meu voltant davant la injustícia, perquè no és certa. Ens volen impotents, però no és cert, no ho som.

Així de rotund?
—Qualsevol cosa que puguis fer, has de fer-la i et traurà la sensació d’impotència. Així no et faran la vida sinó que la faràs tu. Evidentment, hi ha coses que no pots triar, sobretot quan vius en un context molt discriminatori on es pateix d’una manera diferent de la manera com podem patir nosaltres, que vivim al primer món i mengem quan tenim gana. Però, fins i tot quan estàs en una situació molt opressora, el pitjor que et pot passar és pensar que no pots fer res. A vegades fer és tan fàcil com allargar la mà a algú altre. Aquests moments de brillantor enmig de la impotència que ens volen fer sentir és el que volia retratar en la majoria dels contes d’aquest llibre.

Com el soroll blanc…
—El personatge d’aquest conte sent que la seva vida és més grisa que no voldria i de cop té una sensació. En els contes hi ha personatges que tenen com un moment de suspensió, com si fos un moment zen. Aquests moments justifiquen la vida. Són petits moments de ser, sense gaire cosa més que això, sense exigències pròpies ni alienes, simplement ser.

L’actualitat us marca a l’hora d’escriure… Parleu de camps de refugiats.
—Els camps de refugiats no són actualitat, fa molt que existeixen. I ara per a nosaltres prenen rellevància.

Teniu  raó.
—L’any passat vaig ser en un camp de refugiats a Malta i això em va trasbalsar molt. Com a europea em vaig sentir sotragada, vaig tenir la sensació absoluta de fracàs d’Europa. Sé que és ingenu haver de veure una situació per a entendre què passa, però a vegades les coses funcionen així. Visitar aquest camp em va treure de la ingenuïtat. A Europa ho fem fatal. Quan jo em confronto amb algunes situacions com aquesta és quan necessito escriure, destil·lar-me d’alguna manera i expressar la frustració, el desig, la il·lusió, la felicitat o infelicitat. Naturalment l’actualitat m’interpel·la.

Individu o col·lectivitat?
—Al conte hi ha sempre uns escenaris col·lectius com poden ser els camps dels refugiats o la Revolució dels Clavells, però el que predomina és l’acció individual. M’interessa explicar com interactua l’individu amb la col·lectivitat, i a la inversa. Això és indestriable. El context m’afecta i jo intento afectar el context.

La literatura i la política com es relacionen?
—Jo vull fer literatura, però evidentment no crec en la literatura sense discurs. Qualsevol expressió humana té al darrere una ideologia i es veu.

Els contes tenen tietes, mares, nenes…
—Com a la vida… Jo tinc molt afecte a les meves tietes. Ser tieta és més agraït que ser mare. Sovint són una gran font de socialització.

La família és un gran escenari per a la literatura.
—Com a entorn castrador, socialitzador i teòricament amorós és una font de literatura.

I les mares.
—M’interessen les mares que no són Disney. El relat que se’ns ven és que les mares són unes persones molt abnegades que no tenen vida més enllà dels seus fills i a mi m’interessa la vida de les mares més enllà de la dels seus fills. Quan vaig ser mare no vaig deixar de ser persona ni vaig ser més persona. Vaig afegir una parcel·la a la meva identitat. Hi ha gent que justifica el seu destí pel fet de tenir fills. Hi ha gent que justifica el seu no existir perquè tenen fills. La majoria de mares que conec fan moltes coses a part de criar els seus fills i, en canvi, no estem gaire acostumats a mirar-les així. Sembla que quan ets mare tot el desig ha de desaparèixer. I no parlo de desig sexual –que també–, sinó de pulsió de vida individual, del que tu vols fer individualment a la vida, més enllà de les obligacions familiars.

Hi ha unanimitat  a dir que sabeu retratar la bellesa. Us sentiu còmoda quan us ho diuen?
—M’afalaga. La meva voluntat literària és estètica. Vull escriure sobre coses boniques i terribles. Aquests dos pols, el que és terrible i el que és bell moltes vegades és la mateixa cosa. Si més no, també poder retratar d’una manera bella el que és terrible. Si no encara és més difícil. Si és una realitat que no volem mirar si no la retratem d’una manera bella és impossible. Jo vull escriure literatura, no vull escriure pamflets. Per a mi fer literatura vol dir una voluntat de bellesa i també la bellesa com a arma contra la impotència que deia abans. Poder trobar aquest estel vermell en el cel de tempesta.

Els vostres personatges són fràgils i forts al mateix temps.
—S’ha d’acceptar la fragilitat sense que et negui la força. Les persones som fràgils. Ve un boig amb una metralladora i s’ha acabat. Som fràgils i aquesta fragilitat l’hem de reconèixer en nosaltres mateixos i en els altres, però hem de saber veure la força.

Demà és Sant Jordi. Cada vegada sembla que les vendes es concentren més en pocs títols…
—No ho veig així. Per Sant Jordi es venen moltíssims llibres. És veritat que tots estem pendents de la llista dels deu més venuts i que a tots els autors ens fa molta il·lusió ser-hi, però la realitat és que es venen molts altres llibres. No ens hem d’oblidar que escrivim en català i que per a nosaltres vendre mil llibres és vendre moltíssim. Jo no ho veig tan catastrofista. A més, hi ha vida més enllà de Sant Jordi. Per exemple, a la Setmana del Llibre en català han decidit de no donar llistes dels autors més venuts perquè sovint la diferència és mínima. En el global de la setmana es venen títols molt diferents.

La literatura catalana viu un bon moment?
—Estem en un bon moment de creació i es fan coses molt interessants, que em fan vibrar. T’agradi el que t’agradi, ho pots trobar i ben escrit. Hi ha molts gèneres i molta feina ben feta.

La vostra generació comença a tenir visibilitat, però no us ho han fet fàcil.
—Ha costat una mica sortir d’aquells noms venerats, amb motiu, i que es parlés de la gent més nova. A la literatura sembla que hi ha competició, però això és fals perquè la gent llegeix molts autors diferents. Si hi havia gent que patia ara podran respirar tranquils perquè quan es morin les patums hi haurà gent nova que farà bona literatura.

Us va costar de decidir-vos a ser presidenta de l’AELC?
—Vaig dir que sí d’una manera inconscient. Tot va ser una mica casual. És una feina molt satisfactòria. Amb la junta treballem molt bé, anem molt a l’una. Tot i tenir molts punts de vista diferents, sempre anem cap al consens, tots tenim la voluntat de posar-nos d’acord.

L’AELC és una entitat de Països Catalans?
—Sí, i tant, sense dubte, de la mateixa manera que per a nosaltres és claríssim que la literatura catalana s’escriu en català.

Quan sentiu el conseller de Cultura, què penseu?
—Sembla que es corregeix.

Encara diu que la literatura catalana també és la que es fa en castellà.
—Crec que el conseller Vila faria mot bé d’assessorar-se. Està envoltat de gent que en sap molt, però no els escolta prou. Ha de parar més l’orella. Li estem deixant una mica de marge, però ni l’AELC ni jo personalment no podem estar d’acord amb moltes de les afirmacions que va fer a la conferència. Com que no hem pogut parlar amb ell perquè encara no ens ha pogut rebre, no li hem pogut traspassar tot això, però esperem que quan ens rebi el mes de juny ens escoltarà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb