Ara fa ben bé un mes que vaig tenir l’honor que Pau Vidal em dediqués un article a Vilaweb. Després d’algunes lloances que li agraesc (constància admirable; feinada ingent, inabastable; èxit esclatant; un home d’allò més educat i cortès) em fa algunes crítiques que m’agradaria de comentar.

Primer em diu que la llengua no és solament l’ortografia i el lèxic i que hi ha molts altres aspectes que cal millorar i corregir. Això és prou sabut i fa entendre que em limito a corregir faltes d’ortografia i mots incorrectes. Cosa que no és certa, si ho mira bé.

Després reconeix que aquesta tasca de suport lingüístic sempre ha estat necessària i que molts d’altres ja l’han feta abans. És lamentable doncs que ara ja només ho fem alguns diletants, si realment és necessari: programes de l’estil dels d’en Puyal no es fan, potser perquè es considerarien passats de moda.

Hi afegeix que la majoria de correccions seran estèrils, cosa que no sabrem mai, perquè no em puc ficar en el pensament dels meus 20.000 seguidors (els quals em segueixen lliurement). Tanmateix, n’hi ha molts que em diuen que aprenen molt amb els meus consells (que no es limiten a l’esmena directa, puix que cada dia faig un tweet de #boncatalà). Fins i tot alguns m’han arribat a dir que han après més amb mi que no amb estudis reglats que han fet; o que trobar una correcció meva els alegra el dia. Som molts els parlants que durant molts anys hem comès una determinada incorrecció i que, quan algú ens l’ha advertida, procurem de no fer-la més. Quin mal hi ha, doncs, que vulgui persistir en aquesta tasca, malgrat que hi hagi molta gent a qui no sap greu de parlar i escriure de qualsevol manerota?

I és veritat que la persona corregida esmenarà una errada i continuarà de fer-ne moltes més. Potser sí. Però per una es comença. Els que hem estat mestres ho sabem ben bé això. Però hi ha cap ensenyant que deixi d’esmenar un error a l’alumne perquè sàpiga que en resten una infinitat que encara no ha esmenat? De mica en mica s’omple la pica i de gota en gota s’omple la bóta, em deien a casa.

I la cosa que em sorprèn més és que Vidal em critiqui a mi per fer coses que ell també fa. Perquè, què és El catanyol es cura sinó un recull de correccions o consells lingüístics molt semblant al que sortiria si jo un dia edités una col·lecció dels tweets que faig? Sorprenent, Pau.

Allò que fa dubtar els parlants del que diuen (oralment o escrivint) no són les correccions que pugui fer jo en els meus tweets, ni tampoc Pau Vidal en els seus llibres o els mestres i professors a les seves classes. La inseguretat lingüística la creen molts mitjans de comunicació amb el català tan deficient que empren i les institucions que l’avalen. La creen els polítics importants que empren malament els verbs ‘seguir’ i ‘recolzar’; que diuen castellanades, com ‘apretar’, o mots inexistents, com ‘ortodoxe’, per esmentar només uns exemples reals espigolats a l’atzar. Tot això demostra que el sistema educatiu, malgrat el lloable esforç dels seus professionals, no garanteix el català correcte, tal com Joan Solà denunciava davant el Parlament de Catalunya.

I no, no ajudo a reforçar la idea que la nostra és una llengua difícil, cosa falsa, perquè les dificultats de l’aprenentatge del català són semblants a les de la majoria de les llengües de l’entorn (i molt menys que algunes de llunyanes). Però m’agradaria que la gent s’adonés que, malgrat que el català no és pas més difícil que el francès, l’anglès o l’italià, els catalans tenen unes grans mancances en el coneixement de llur llengua. Mancances que els mitjans de comunicació, l’entorn i les institucions no ajuden a superar, ans al contrari.

Em diu metafòricament que poso dos dits d’esparadrap a un malalt que té un tumor. I és veritat que jo no tinc la capacitat de guarir el tumor que pateix la llengua catalana i que Joan Solà explicitava. Però almenys coincidim en la diagnosi! Cal que tothom s’adoni que s’ha de lluitar contra el tumor que malmet la nostra llengua (no cal dir que llegint bons autors, com ens suggereix Vidal, però encara millor si –a més a més– hi poguéssim afegir mesures polítiques que ajudessin a evitar la degradació de la nostra llengua). Val més fer això que no pas amagar al malalt que el tumor existeix, com fan molts lletraferits, tant des de l’àmbit personal com institucional.

Josep Maria Virgili i Ortiga

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb