Poques persones coneixen tan bé Barcelona i la seva història com Lluís Permanyer (Barcelona, 1939). El reconegut periodista va ser cronista oficial de la ciutat i ha publicat nombrosos llibres sobre temes tan concrets com la Barcelona nocturna o la història del barri de l’Eixample. També coneix molt bé tots els secrets de la Rambla, un carrer que defineix com un ‘escenari’ de tots i per a tots que sempre ha acollit els grans esdeveniments de la ciutat. Parlem amb Permanyer sobre el passat, el present i el futur d’aquest carrer, i també sobre el seu procés de dol, ara que fa un any que els atemptats gihadistes del 17 d’agost van colpejar-lo.

L’atemptat del 17-A no ha estat l’única vegada que la Rambla ha viscut un episodi de violència. Quins altres episodis històrics destacaríeu?
—Els moments més forts van ser a final del segle XIX, amb les dues bombes que va llançar Santiago Salvador des del cinquè pis del Liceu. Malgrat que l’atemptat va ser dins el teatre, la commoció va tenir lloc a peu de Rambla. Al cap de molt pocs anys, hi va haver un atemptat en aquest mateix carrer, al peu d’un arbre, amb una bomba de fabricació casolana que va matar dues noies. Quan va passar això, les floristes van fer una gran escenografia a la Rambla de les Flors: llançaven flors als fèretres quan passaven.

I a partir dels anys trenta?
—Destaca el que va passar durant els fets d’octubre de 1934. Hi havia un edifici, el número 10, que era la seu del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), molt vinculat al cop d’estat de Companys. Alguns van tirar uns quants trets, malgrat que no va anar més enllà, perquè el capità general que hi havia va tornar al poder sense una repressió sagnant. Durant la guerra, va acollir les lluites entre les files republicanes. George Orwell, que era militant del POUM, va estar tres dies a dalt de l’Acadèmia de Ciències, on hi ha la cúpula de l’Observatori Astronòmic. Tenia el fusell preparat per disparar contra una facció d’esquerrans que hi havia davant. De tots aquests episodis, però, el més destacable és l’atemptat al Liceu.

Per què?
—Els atemptats anarquistes eren per tota la ciutat, però, tal com va dir el mateix Salvador, va decidir d’atemptar allà perquè era la capital de la burgesia. És semblant al que buscaven els terroristes que van atacar la Rambla i que també pensaven en la Sagrada Família o en altres llocs representatius com el Camp Nou. Si en comptes de ser la Rambla, hagués estat el carrer Aribau, l’expansió pel món no hauria estat la mateixa. Tothom sap què és, molta gent hi ha passat, se n’han vist moltes imatges… És una cosa una mica viscuda. És com la Torre Eiffel. No cal haver-hi estat ni haver-hi pujat. L’has vist tantes vegades en fotografia, cinema i reportatges que sembla que ho tinguis viscut i interioritzat.

El fet que sigui un carrer completament heterogeni, amb gent de tots els països i totes les edats, no devia influir-hi també?
—Sí, és clar. És un moment de molt turisme i en un carrer que sempre ha estat transversal, a diferència del passeig de Gràcia, per exemple, que sempre ha estat burgès. Així com la burgesia va reconèixer el passeig de Gràcia com el seu escenari el 1827, que és quan es va fer, la Rambla era l’escenari de tothom qui vivia a la ciutat. Des del comte de Güell, passant per la Monyos, els menestrals i els burgesos. Tothom hi anava, hi passejava i es trobava. Aquest caràcter transversal s’ha mantingut fins avui. No és un carrer especialitzat com el passeig de Gràcia, sinó que hi pots trobar de tot, i ara encara més, perquè hi ha molta més barreja. Hi ha gent gran, nens… És un escenari i les coses importants sempre han hagut de passar per la Rambla. Els grans enterraments de Barcelona (mossèn Cinto, Rusiñol, etc.) havien de passar per allà. Del final de la Rambla anaven cap al cementiri de Montjuïc. I com això, moltes coses.

Sempre ha estat un reflex d’allò que passa a la ciutat?
—Sí, quan la Rambla està tranquil·la, la ciutat està tranquil·la. Darrerament, les manifestacions no hi passen perquè, per una qüestió d’espai i d’ordre públic, les fan baixar per la via Laietana, que és més fàcil. Ara entre tantes parades i terrasses, és més complicat. Abans no n’hi havia, de terrasses. Era un passeig net. La primera terrassa de la Rambla és de 1961. Posar tots aquests obstacles és equivocat. Si abans de ser urbanitzada el 1795 recollia aigües, una vegada urbanitzada va passar a recollir vianants.

Es podria dir que la Rambla va fer el dol dels atemptats força de pressa. Per què?
—Jo estava convençut que tornaria a ser plena l’endemà mateix. Per una raó: té molta força històrica i, a més, és un centre vital de Ciutat Vella, un vial importantíssim. S’havia de tornar a omplir… Hauria estat diferent si això hagués passat en un carrer secundari, per exemple el carrer de l’Hospital. L’èxit de la Rambla quan es va reurbanitzar va ser que l’endemà de ser inaugurada la gent ja va reconèixer que era el passeig. Per què? Perquè era l’únic carrer arbrat i molt ample (tots els carrers eren estrets), que anava de dalt a baix i que estava al centre de la ciutat emmurallada. Tant els de la dreta com els de l’esquerra el tenien al centre. Que s’hi assemblés una mica només hi havia el Jardí del General, però era a tocar de la Ciutadella, no al centre. Aquí passejaves i hi havia botigues a dreta i esquerra, el mercat… No hi havia res comparable i això encara es manté. Els qui van cap a Ciutat Vella indefectiblement han d’acabar passant-hi. Al portal de l’Àngel, per exemple, hi ha molta gent, però és molt curt. En canvi, la Rambla va del mar a la plaça de Catalunya, i a més connecta amb Pelai.

Va fer el dol de pressa per la seva funcionalitat, doncs?
—Sí. A part de ser un escenari, és un carrer d’una gran funcionalitat. L’has de tornar a ocupar per fer la vida normal. És molt diferent del que va passar amb l’atemptat del Liceu, que la gent tenia tendència a no anar-hi els primers dies després de les bombes. Hi ha una anècdota que m’agrada molt explicar: quan els fills de la generació que havia viscut l’atemptat del Liceu comencen a tenir certa edat i diuen als pares que volen anar a la llotja del teatre, ells els responen ‘nen, vés amb compte’. Com si poguessis anar amb compte! Així com ara diuen ‘nen, condueix a poc a poc’.

Ningú no advertiria els fills que no anessin a la Rambla…
—No, perquè tothom entén que no és un espai perillós. Així com a Niça encara hi ha unes certes reticències, aquí entre els barcelonins no hi ha cap mena de sensació estranya de no voler anar a la Rambla. No hi van per altres motius.

—Ha estat gaire diferent, el procés de dol de Niça i Barcelona?
—Sí, la Rambla es va recuperar de seguida i, en canvi, a Niça van tardar mesos, i això que és un passeig vistós. Però és clar, no et porta enlloc, és un passeig per a passejar. La Rambla té les dues condicions: és un passeig per a passejar i alhora porta a llocs i tens botigues a dreta i esquerra. Al passeig de Niça només hi ha grans hotels per als rics, que són els més espantadissos! [Riu.]

Un altre lloc que es va recuperar força ràpidament va ser el Raval. Els veïns expliquen que, al cap de poques hores de l’atemptat, el barri reflectia certa normalitat.
—Sí, perquè la gent del Raval no té gaire relació espiritual ni sentimental amb la Rambla. Per a ells, la seva rambla és la rambla del Raval, perquè són gent vinguda de fa poc i d’altres cultures. La rambla del Raval és el seu escenari, perquè a més provenen de cultures on es fa molta vida al carrer. És el carrer més ample de tota la zona, un lloc de trobada. A més, sabien que no era un atemptat contra ells. No anava exactament contra ningú, sinó contra Occident.

Els dies posteriors als atemptats es van fer virals uns versos de Lorca sobre la Rambla. Quina relació tenia el poeta amb aquest carrer?
—Ell va estrenar Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores al Teatre Principal i va dedicar a les floristes de la Rambla un poema i els va reservar una representació per a elles soles. Però de cites sobre la Rambla, n’hi ha moltes! Jo en tinc recollides des del segle XVIII a Cites i testimonis des dels clàssics romans fins avui i n’hi ha més de tres-centes. Un dels novel·listes anglesos més famosos dels anys quaranta i cinquanta va dir que era el carrer més bonic del món.

I el carrer més bonic del món va perdent l’essència, com denuncien molts barcelonins?
—Els culpables són els qui ho diuen, que no hi van! Com que no hi van, no veuen que s’han arreglat moltes coses. Per exemple, s’han tret les escultures humanes, cosa que jo vaig demanar fa anys i no hi havia manera. L’escultura humana ocupa dos metres quadrats, però tota la rotllana que es forma al voltant impedeix que la gent passegi. Hi havia un, que li deien el Maradona, que estava davant del Capitol i anava aguantant la pilota amb cops de peu sense que caigués a terra. Aquest home feia una rotllana tremenda; fins i tot, es van recollir dues mil signatures perquè no el fessin fora… Ja veurem què passa ara, perquè una de les coses que volen fer és augmentar la superfície de vianants i traslladar els arbres cap a les calçades per fer una rambla més ampla. Jo això ho trobo molt perillós, perquè no saps quants d’aquests arbres es moriran si els trasllades. I el més important de la Rambla és el passeig i els arbres, perquè tapen la mediocritat de la majoria de cases i donen unitat i un sostre vegetal. Si ara es fes una replantació, la Rambla no semblaria la mateixa, seria horrible.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb