Cartes creuades: què convé al procés d’independència?

  • Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb intercanvien un article en els seus respectius diaris

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Els jutges alemanys pensaran, i no pas sense raó, que, segons alguns magistrats espanyols, la justícia és com la plastilina, una cosa que poden modelar i estirar al seu gust. Que als magistrats alemanys no sembla prou l’acusació de rebel·lió per a traslladar Puigdemont a Espanya? Doncs n’exigiran el trasllat per sedició. I si el requeriment per sedició també és rebutjat a Alemanya? Quina una se’ls ocorrerà, llavors?

No sembla que els qui són a càrrec de la Justícia espanyola ‒de la política els governs, i de la corporativa el poder Judicial‒ es preocupin gaire per la impressió que fan a Europa. No és gaudissin ja d’una valoració excel·lent en el continent, però ara, amb les decisions que van prenent, hauran de treballar el doble per netejar el seu nom.

S’acosta la data límit del 22 de maig, moment en què es decidirà si es repeteixen les eleccions o no, un moment de prendre una resolució definitiva.

Torra és el candidat al qual donaran suport JXCat i ERC, la CUP prendrà la seva decisió després de la publicació d’aquest text redactat divendres. En cas d’una negativa, encara hi haurà temps per a arribar a algun acord in extremis abans del 22 de maig, però si no s’ha aconseguit fins ara…doncs caldrà convocar unes eleccions que no convenen a ningú del sector independentista.

Cal no oblidar que, tot i l’increment de vots, al parlament actual hi ha dos diputats independentistes menys que a l’anterior: abans n’eren 72, ara en són 70. L’estratègia de Rajoy consisteix a portar el càntir a la font una i una altra vegada amb l’esperança que alguna vegada es trenqui; una estratègia que no va tenir èxit el 21 de desembre i que vol repetir.

A més, hem de tenir clar què convé al procés, perquè aquesta n’és la prioritat, sempre respectant el petit i prenent-lo en consideració.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El president Puigdemont va anunciar dijous passat que proposava que el diputat de Junts per Catalunya Quim Torra assumís la presidència de la Generalitat de Catalunya en condició de ‘president intern’. La decisió aclareix molts dubtes però no és ferma encara, perquè depèn del vot de la CUP, que pot decidir de variar l’abstenció que havia promès per un vot negatiu, amb la conseqüència d’unes noves eleccions al juliol. (En el moment d’escriure aquest article la decisió de la CUP encara no és coneguda.)

En el supòsit que finalment Torra accedisca a la presidència, cal tenir en compte una ambivalència difícil de resoldre. D’una banda, és evident que la decisió és un fracàs democràtic. És evident que les institucions catalanes s’hauran acabat adaptant al 155 i a la política repressiva de l’estat espanyol. El president legítim, revalidat a més en les eleccions del 21-D, és Carles Puigdemont. Que ell haja estat votat després a la cambra es deu no solament a la pressió de l’estat espanyol, sinó a la decisió d’ERC i posteriorment de Junts per Catalunya de no enfrontar-s’hi desobeint-lo. La política és com és i tots dos partits argumenten que ara mateix és la millor opció, atès que s’establirà una doble legitimitat amb el Consell de la República, que presidirà Puigdemont. La decisió, en qualsevol cas, ja ha estat presa i ara no té gaire sentit discutir-la.

Però dins aquest marge sí que cal destacar que Quim Torra és un home que conservarà des del seu càrrec, si l’obté, la fidelitat a la república proclamada a l’octubre i que no acceptarà de reconduir el procés independentista. Per això ha estat rebut pels partits espanyolistes i pels comuns amb una reacció enormement violenta. Extrem aquest que ens torna al debat inicial. No és com hauria de ser però continua mantenint la confrontació amb l’estat espanyol, qui sap si en un grau més elevat i tot encara.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any