23-S: una victòria judicial que no apaga la ràbia ni el neguit

L’amnistia potser exonera, però no restaura. Avui l’alegria dels encausats de l’operació Judes és continguda, una mica tensa. Es barreja no sols amb la incertesa sobre què poden acabar fent els tribunals espanyols –ara ja amb menys marge que mai–, sinó també amb un cert sentiment de ràbia per tot allò que han hagut de viure: per una injustícia que potser s’acabarà, sí, però que no s’esborrarà. Ningú no compensarà –ningú no tractarà, tan sols, de restaurar– set anys de patiment, de vides en pausa. En el millor dels casos, el procés haurà estat el càstig, i no per haver-ho dit moltes vegades caldrà deixar de repetir-ho. Sobretot si s’imposa, finalment, la desmemòria.

Luxemburg, un aval clau

Són les 10.10 i Txevi Buigas mira al buit i es toca la barba, inquiet, mentre al Casal la Cruïlla de Barcelona se sent de fons, en francès, la lectura de les primeres resolucions del dia al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a Luxemburg. “Encara no?”, es queixa, esperant la lectura sobre el cas 23-S, en què dotze CDR són acusats de terrorisme d’ençà del 2019. Nervis generalitzats, molta xafogor, ambient dispers i alguna broma. “Després de tants anys, encara tens pressa?” La retransmissió en directe falla de sobte i això origina un extra de patiment durant uns quants minuts, però finalment tothom surt de dubtes: “El tribunal no s’oposa a una llei d’amnistia estatal.” Martí Majoral, portaveu d’Alerta Solidària, mira Buigas i Edu Garzón, els encausats presents avui, amb un somriure i fent que sí amb el cap. La sentència és molt clara, com a mínim a Europa: via lliure a l’amnistia.

Garzón i Buigas sembla que no s’ho acaben de creure gaire. O més aviat sembla que no volen acabar de celebrar-ho gaire. Somriuen, però sense deixar anar del tot la tensió, combinant-ho amb posat seriós i ulls plorosos en alguns moments. Una vegada al pis de dalt, s’abracen als advocats, visiblement satisfets i esperançats. Avui hi ha l’equip d’Alerta Solidària gairebé al complet, com a mínim tots els seus lletrats involucrats en la causa. L’orientació de la sentència era previsible, sobretot després de les conclusions de l’advocat general, però alhora ningú no les tenia totes. De fet, malgrat aquest aval clau, tampoc no es pot cantar victòria encara.

A poc a poc, els encausats es destensen i fan bromes entre si. “Si t’explico què va ser compartir cel·la un dia amb aquest…” Una alegria i esperança compatibles, amb tot, amb la ràbia i la cautela. “Estem contents, però tinc un neguit perquè no puc oblidar tot el sofriment”, explica Garzón. “Esperàvem la resolució favorable d’Europa, però és un entorn que queda fora d’allò que diguin els jutges espanyols. Qui té el gran problema democràtic és l’estat espanyol, sembla que Franco encara visqui.” Buigas també es mostra content i explica que en la visita que van fer a Luxemburg ja van tenir bones sensacions: feia mesos que eren optimistes.

Una amnistia que no repara

Aquesta ràbia i incertesa contingudes, malgrat l’alegria, no són menors. L’última paraula la tindrà l’Audiència espanyola i ja ha dit que deixarà passar les vacances abans no es pronunciï. Sembla que aquesta vegada el tribunal no té marge legal per a no aplicar l’amnistia, però res no és segur, i encara menys als grans tribunals espanyols. Els encausats són conscients que aquest pot ser el punt final al seu sofriment, l’alleujament real que no acaba d’arribar, però alhora també tenen por que impliqui un cert oblit, un tancament en fals del conflicte. “No ens agrada parlar de l’amnistia com a punt final”, deixa clar Garzón: “Hi estem a favor i estem contents, però el problema polític a Catalunya continua. No volem que serveixi perquè no se’n parli més.”

Si els l’apliquen, serà una amnistia sense reconeixement ni compensació pel dany causat, sense garanties de no-repetició. Ho tenen clar: que ningú no hi cerqui justícia restaurativa. “Jo no volia l’amnistia perquè no he fet res perquè m’hagin d’amnistiar, tot i que evidentment m’hi he d’agafar”, comenta Buigas. “Però no podrem demanar una compensació. Ja no calers, com a mínim unes disculpes, no sols de la justícia. Estaria bé que Telecinco, Antena 3 i tots aquests mitjans espanyols –i fins i tot d’aquí–, que van dir les coses que van dir, demanessin disculpes, però no ho faran.”

“Hem de fer alguna cosa perquè això no es repeteixi”, afegeix Garzón. “Tenim una cúpula judicial prevaricadora. A mi m’han inclòs en una causa en què em demanen vint-i-set anys de presó per, suposadament, haver finançat el terrorisme, amb una única prova que era la venda d’unes samarretes sobre una altra causa repressiva. Sis-cents euros! Això els ha valgut per a dir que pertanyia a un CDR, una banda criminal armada sense armes… Si no arriba a ser per la pressió social, això hauria tirat endavant sense que passés res.”

El final del càstig?

Si finalment són amnistiats, expliquen, beuran un xarrup de ratafia i faran un bon dinar amb tots aquells qui els han donat suport. Sempre han repetit que una de les coses més dures que ha d’afrontar un encausat és com la repressió afecta l’entorn familiar i d’amics, a banda les dificultats d’un mateix. “Hem estat cinc anys amb mesures cautelars, anant a signar als jutjats  i sense poder sortir del país. No fas vida normal, sempre n’estàs pendent”, conclou Buigas.

Aquesta vida en pausa encara s’allargarà, com a mínim, tot l’estiu. I, mentrestant, els advocats preparen la que hauria de ser la darrera batalla: “Ens van enviar a Europa fent-nos perdre un any i mig més del nostre temps i Europa ha tornat la pilota a l’Audiència, que és qui de bon principi havia d’aplicar l’amnistia”, diu Majoral. “Ara segurament esperaran que nosaltres remem.” Les defenses tenen clar que no s’hi val a badar amb cap detall: qualsevol ambigüitat de la sentència de Luxemburg podria haver servit a l’Audiència espanyola per a dilatar la causa, tot i que sembla que no n’hi ha.

Se’n va la premsa i els advocats es queden al casal, tot desgranant la sentència amb els portàtils, comentant en veu alta la jugada. L’optimisme i la satisfacció per la feina feta mai no és incompatible amb una mínima inquietud. Podrien allargar, una vegada més, el càstig, o ja són a tocar del final?