‘Quan ens van dir que se’ls quedaven va ser molt fred. Com que ja ho havíem viscut, teníem la serenor necessària per a gestionar el moment. Vam anar a buscar les maletes preparades amb roba i les vam portar als advocats. Després vam cercar l’alternativa més ràpida per a tornar a casa i tornar a començar la vida sense ells. O la vida amb ells a la presó. Sense saber fins quan.’ En contrast amb les paraules, Diana Riba recorda amb molta serenor el 23 de març de 2018, el dia en què la seva parella, Raül Romeva, i Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull van ser empresonats pel Tribunal Suprem. Era el final d’un dia dramàtic que s’havia despertat amb una carta de Marta Rovira des de l’exili. De matinada, havia travessat la frontera per tal de no anar a declarar al Suprem. Un mes més tard, es va saber que s’havia instal·lat a Ginebra, Suïssa.

Per arribar a l’empresonament dels cinc polítics catalans, que s’afegien a Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, cal retrocedir vint hores. Passades les deu de la nit del dia 22, la CUP va decidir de no investir Jordi Turull com a president i les desavinences polítiques van saltar per l’aire. Una incapacitat política que es revestia d’impotència i tristesa perquè l’endemà Romeva, Forcadell, Bassa, Rull, Rovira i el mateix Turull havien d’anar a declarar al Suprem. Llarena revisava si els enviava a la presó, i els pronòstics eren els pitjors. El convenciment que se’ls quedarien era gairebé generalitzat, tot i que tothom es negava a creure-s’ho fins que no fos una realitat.

Tal com va acabar el ple, Rovira, Forcadell i Bassa van renunciar a les actes de diputades. Dolors Bassa va enviar un missatge a la seva germana, Montse Bassa: ‘Decideixo deixar-ho perquè ens han citat només als qui fem política activa.’ Certament, no havien citat ni Carles Mundó ni Meritxell Borràs. Malauradament, aquesta expectativa no era encertada. Bernat Pegueroles, marit de Carme Forcadell, explica: ‘La Carme no volia presentar-se a les eleccions, però al final ho va acceptar perquè creia que el fet de ser diputada li podia donar un resguard jurídic. Però, com que va veure que no era així, va pensar que era millor anar a declarar sense ser diputada.’

L’exili i els primers comiats

En el moment de deixar l’acta, hi havia una persona que ja tenia decidit que no aniria a declarar a Madrid: Marta Rovira. Un mes abans, ja havia començat a pensar en aquesta possibilitat i quan el dia 19 va rebre la citació del Suprem, va prendre la decisió definitiva: ‘L’únic motiu que feia entendre aquesta nova citació al Suprem per a revisar les noves mesures de llibertat era un escarment polític. Vaig arribar a la conclusió que era una venjança política. I per aquí no hi volia passar. No volia sotmetre la meva família a aquesta salvatjada’, explicava Rovira en la primera entrevista que va concedir després de l’exili a Catalunya Ràdio.

El dia abans del ple d’investidura, Sergi Sabrià era amb Alba Vergés en un avió que ja s’envolava en direcció a Brussel·les per anar a veure Meritxell Serret i Toni Comín. De sobte, va rebre una trucada del partit que li demanava que tornés, havia de fer el discurs en el lloc de Rovira: ‘Amb la situació jurídica de la Marta, em van dir que era millor que ho fes jo. Vaig dir que és clar, que entenia la situació, tot i que reconec que se’m feia una muntanya, perquè estic més acostumat a dirigir el partit des de la sala de màquines’, explica Sabrià, que va haver de tornar a corre-cuita de Brussel·les fent escala a Lisboa.

Qui és el president del grup parlamentari d’ERC no va saber fins després del ple quines eren les intencions de Rovira. Poques persones d’ERC ho sabien. Calia mantenir-ho en secret, i més tenint en compte que feia dies que tenia la certesa que la seguien. Sí que ho va dir a la resta de citats a declarar. Primer, als companys d’ERC –Romeva, Bassa i Forcadell–, i després, al ple, ho va fer saber a Rull i Turull.

Amb la renúncia de les actes, tocava acomiadar-se abans de marxar. Els uns, cap al Suprem; Rovira, cap a l’exili. Sabrià recorda aquell moment com un ‘xoc descomunal’. ‘Hi va haver abraçades de comiat. El desequilibri emocional en aquell moment era acollonant. Veies que era molt probable que uns no tornessin, i que la Marta se n’anava segur, que li canviava la vida, que era l’última vegada, probablement en molts anys, que veuria aquests carrers, que trepitjaria el seu país.’

Aquella nit, Rovira va posar rumb a l’exili. Quan ho va fer oficial l’endemà al matí, abans que els seus companys anessin a declarar, ella ja era fora de les fronteres de l’estat espanyol. Per qüestions de seguretat, no en vol revelar la logística. Segons que va publicar el bisetmanari El 9 Nou, i ha pogut confirmar VilaWeb, com que feia dies que se sentia vigilada, va idear un pla per a despistar possibles vigilants. Després del ple d’investidura, el marit de Rovira va anar amb cotxe cap a Madrid acompanyat d’una diputada d’ERC que s’assembla molt a Rovira. Amb aquest esquer, la secretària general dels republicans va poder marxar a l’exili amb llibertat.

‘Si us plau, investiu-me’

Després de la no-investidura de Jordi Turull, la resta de citats a declarar van anar cap a Madrid. També una delegació de Junts per Catalunya: ‘És un dels viatges més durs que he viscut mai en política’, recorda Albert Batet, portaveu del grup parlamentari. Diu que una vegada a Madrid, Turull li va demanar: ‘Albert, si us plau, investiu-me.’ L’endemà encara hi hauria una segona ronda d’investidura, però ja no va ser possible perquè molts diputats ja no hi eren; entre ells, el candidat.

La seva filla, Laura Turull, recorda amb ràbia que Pablo Llarena els va prendre declaració i els va deixar sortir a dinar: ‘Va ser molt cruel. El meu pare ens va trucar i ens va dir que havia anat molt bé… Tu no pots deixar anar a dinar una persona que després tancaràs i a qui demanaràs disset anys de presó.’ Romeva, Bassa, Forcadell, Rull i Turull, amb els seus acompanyants, van anar a dinar junts en un restaurant de davant el Suprem: ‘Va ser un moment de distensió, vam riure, realment vam estar molt bé. Ens vam fer il·lusions. Els familiars sempre veiem la llum allà on hi ha foscor, perquè l’hem de cercar’, recorda Diana Riba. I Bernat Pegueroles, que també hi era: ‘Vam pensar que era un signe d’esperança.’

Però no va ser així. Poc després de les cinc de la tarda, va arribar la notícia que ningú volia sentir. Llarena decretava presó provisional per a tots cinc al·legant risc de fugida. ‘Un escarment, volen ostatges i ja els tenen’, deia Montse Bassa. Llavors va entendre que no els havien citat pas a ells perquè fessin política activa, sinó que Llarena havia decidit de tancar a la presó tots aquells acusats de rebel·lió. ‘Ella no s’ho esperava, per això havia deixat l’acta.’

Sabrià explica que va marxar del Suprem abans que s’anunciés la decisió. Quan ho va saber, era a Barajas esperant un avió en direcció a Catalunya. ‘Recordo estar sol, a la fila de l’avió, i plorar. Estava trinxat emocionalment’, explica des del despatx del parlament que era el d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. Encara s’hi refereixen com el seu despatx. ‘Però al final vaig fer la reflexió que havíem de treure forces d’on fos, perquè si no, guanyen ells. Sempre tinc al cap les paraules de l’Oriol: “Jo aguantaré aquí el temps que calgui, però que sigui útil. Lluiteu a fora perquè el patiment d’aquí dins ens porti a un horitzó de llibertat”.’

El cap de setmana més complicat del procés, un any després

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb