Davant l’escola dels nens, un pare rep un whatsapp. Pliiip. Mentre amb una mà aguanta la criatura, amb l’altra llegeix al mòbil que la guàrdia civil deté membres del govern que preparen el referèndum del primer d’octubre. No són ni les nou del matí del 20 de setembre de 2017. Diversos alts funcionaris, entre els quals Josep Maria Jové, i diverses seus governamentals (Economia, Afers Socials, Exteriors) són escorcollats per ordre del jutjat número 13 de Barcelona, del jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer. Aquesta vegada, però, la gent reacciona. I pocs minuts després, milers de persones envolten el Departament d’Economia per donar suport als detinguts. Seran quinze mil persones en poques hores.

Minuts després de rebre el whatsapp, el pare, periodista, ja és dalt del capó del cotxe de la guàrdia civil, ara ja famós, aparcat just davant la seu del Departament d’Economia. El que té armes llargues deixades dins. La Guàrdia Civil tardarà cinc hores a informar d’aquest petit detall als Mossos. Ignorant del petit detall, viurà les hores següents dalt del capó verd, convertit en tarima. De dalt estant, veurà com la Guàrdia Civil barra el pas d’entrada, però sobretot (sobretot!) veurà com una gernació de gent com més va més gran envolta l’illa de cases. Veu un amic de la infantesa, un company de feina, un col·lega de la Directa. Veu pares, mares, fills i àvies. Veu que avui la notícia no són ni les detencions ni els escorcolls. Això fa mesos que dura. Avui la notícia és la reacció de la gent. No havia passat fins ara, amb aquesta intensitat. La gent ha sortit de manera massiva a donar suport als homes i les dones que organitzen el referèndum. Escrit només un any després, costa de creure, però va anar així: la gent i els polítics anaven de la mà, com una pinya, davant d’Economia. El 20-S els carrers sí que van ser nostres.

Tres són les imatges vistes des de dalt del capó que un any després es mantenen intactes a la memòria. Primera, la imatge d’un caparró ros, que clarament s’obre pas entre la multitud. És una mossa d’esquadra de l’equip de Mediació. Serena, valenta, tranquil·la per fora, apareix de sobte entre la massa. I de manera contundent i educada a la vegada, es preocupa per l’estat del cotxe. Li responen que són periodistes, que treballen des d’allà dalt, i que no tenen cap intenció de fer malbé el cotxe, però tampoc d’anar-se’n. És tarima privilegiada i necessària. La mossa d’esquadra gira cura i desapareix entre la massa. La seva presència ja no els deixarà. Hi són. Encara que no els vegis, ells a tu sí. I, de fet, les armes abandonades dins el cotxe estaran controlades per helicòpter i agents de paisà dels Mossos. El 20-S els carrers van ser nostres. I dels Mossos, també.

La segona imatge que recorda és Pau Llonch. Membre de la PAH i de la CUP de Sabadell. Alt i atlètic, també és dalt d’un cotxe, o d’una tarima? Llonch, cantant de rap, gaudeix des de dalt dels càntics de la gent jove. Perquè davant Economia no es para de cantar. I avui una estrofa es convertirà en eslògan. ‘Els carrers seran sempre nostres’, aquell dia, va arribar a moltíssima gent. I ja no els deixarà. Aquell dia, sonava així enregistrat des de dalt del capó. L’última imatge que recorda des del capó és Ramon Tremosa brandant la bandera europea i Mikimoto llegint el discurs de Puigdemont que denuncia l’estat d’excepció encobert que avui s’ha desfermat per evitar el referèndum. I de sobte, setge a la CUP.

Setge a la CUP
Els caps l’informen que la policia assetja la seu del partit. Baixa del capó, se’n va d’Economia i enfila cap a la seu del partit. Tarda mitja hora i, quan arriba, David Fernàndez li explica, atabalat, que efectivament la policia espanyola no té ordre judicial, però que volien entrar a la seu igualment (i il·legalment) per confiscar material del referèndum. Hi ha calma tensa. Una calma tensa que les diputades Mireia Vehí, Eulàlia Reguant i Anna Gabriel aconsegueixen de rebaixar intel·ligentment amb un ball que es farà viral. Davant la provocació, alegria. Perquè el 20-S els carrers van ser nostres, i la calma, també.

Un veí del barri, lector de VilaWeb, li ofereix el pis i internet per a poder passar la crònica. I allà dalt es troba amb una altra de les escenes que recordarà d’aquell dia. Una periodista del diari El País, dins el pis, parlant per telèfon. Obsessionada per veure què passa amb el jutjat d’instrucció número 13. I entendre per què l’ordre judicial no arriba. Nervis i tensió per telèfon. La tarda s’escola. Les hores passen i l’ordre judicial no arriba, per desesperació d’alguns. A la posta de sol, Xavier Trias i Albano-Dante Fachin sí que arriben, i per donar suport. Quan la policia espanyola abandona la CUP, frustrats per no haver-hi pogut entrar, ni provocar violència, ell enfila un altre cop cap a Economia. El vespre comença a manar.

Vespre de cares perilloses
Aquell vespre ja no va poder recuperar el seu lloc damunt el capó del cotxe. Llàstima. Ara l’ocupaven Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que animaven la gent a mantenir la calma. Per això deuen ser a la presó. Perquè per haver estat dalt d’un capó no deu ser. Aquell vespre, simplement va vagar pels voltants d’Economia. I encara recorda perfectament una cosa. A tocar de la Gran Via, homes forts, musculats, amb roba esportiva, cridant i gesticulant contra la policia. Homes que feien tota la pinta de provocadors professionals. Animaven la gent a enfrontar-se als mossos que feien un passadís per on pogués sortir la comitiva judicial. La gent, però, no els feia cas. La comitiva judicial va poder sortir. Ningú no els va tocar. Perquè el 20-S els carrers van ser nostres, i la calma també.

Deu dies després, s’organitzava el referèndum del primer d’octubre. El 20-S la gent ho va permetre, fent-se seu el carrer i fent-se seva la calma.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb