02.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 03.07.2026 - 09:39
Avui fa vint anys del fatídic accident del metro de València, on van morir quaranta-tres persones, i quaranta-nou van resultar ferides. Vint anys després, la ferida encara no s’ha guarit del tot, encara fa molt mal tot plegat. Vint anys després, fa mal el silenci que hi va haver entorn de l’accident. Crec que molta gent de la societat valenciana encara no s’ha perdonat no haver estat a l’altura de les circumstàncies.
Tinc la sensació que, malgrat que fa vint anys de l’accident, aquests darrers anys l’hem tingut molt present. La gota freda i la negligència del govern de Mazón ens van recordar massa sovint el govern de Camps i l’accident del metro. Per sort, sembla que la societat valenciana, els periodistes, la justícia vam aprendre la lliçó. Per desgràcia, sembla que els polítics del PP no.
Per parlar de tot plegat, hem convidat Beatriz Garrote, ex-presidenta de l’Associació de les Víctimes del Metro, la cara visible de la lluita, i Rosa Maria Álvarez, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals de la DANA 29-O, també una de les cares més visibles de la lluita de la gota freda.
—Primer de tot, gràcies a totes dues per haver vingut. Comencem per la Bea. Vint anys! Ara em deies que pesa aquesta xifra…
—Beatriz Garrote [B. G.]: Sí, la veritat és que per a nosaltres, des del 2020, que va ser, diguem, l’últim pas de la nostra reivindicació, quan vam aconseguir una condemna penal, estàvem amb una certa tranquil·litat. Ens sentíem reparats, tranquils. Però després, amb la dana, d’alguna manera, sí que es va remoure tot, sobretot la indignació de veure que el govern valencià novament no compta amb la seguretat, no és una de les seues prioritats, tot i que hauria de ser molt important per a un govern assegurar la salut i la vida dels seus ciutadans. I sobretot veure després el comportament tan indecent de menysprear les víctimes, criminalitzar-les, no estar al seu costat, no acompanyar-les, no reparar-les per la pèrdua tan bèstia. Això et desperta una altra vegada tota la indignació. I crec que també per això vivim així els vint anys, perquè tenim una tragèdia molt recent, i l’interès dels mitjans s’ha vist reforçat, tal vegada. I sí que ho remou tot.
—La gota freda d’alguna manera va reobrir la ferida?
—B. G.: Sí, sí, sí. Pel comportament del govern valencià; per a nosaltres, sí. Ens ensenyava que no n’havien après gens, que continuaven fent el mateix. Per a ells els càlculs de rèdit a les urnes de no reconèixer les errades pareix que els és més rendible que assumir les responsabilitats. En eixe dogma es mouen. Això fa molt de mal.
—Recorde que et vaig entrevistar pocs dies després de la gota freda. I ja em vas dir: “Els polítics fan el que volen amb nosaltres i no els surt prou car”. Ho continues pensant?
—B. G.: Sí. M’ha espantat molt el comportament del Partit Popular, perquè això vol dir que ells políticament pensen que és més rendible, a les urnes, mentir i fer el paper tan vergonyós que va fer Mazón. Era indignant, no et creies que fóra possible. Mentint tant a la cara les víctimes, a tots els ciutadans, en una cosa que era molt visible, quan la jutgessa ja apuntava clarament les responsabilitats del seu govern. No va ser fins fa un any, i per la força de l’associació de víctimes, que va dimitir. El Partit Popular, amb tota la força del poder que té i tots els mitjans per a aconsellar quines són les millors directrius a seguir, li va recomanar aquest comportament. A mi m’espanta, perquè em fa pensar que ells el que estimen és que va ser més rendible mentir que dir la veritat. I tant de bo no siga així, no?
—Quan us vau conèixer? Us en recordeu d’aquest dia?
—Rosa Maria Álvarez [R. M. Á.]: Ens vàrem conèixer de manera espontània a les manifestacions, però de manera oficial el maig de l’any passat. En un dinar en què havíem quedat, perquè ens ajudaren, perquè ens donaren directrius. I s’han complit totes i més.
—Tot el que us van dir que passaria ha acabat passant…
—R. M. Á.: Sí, ja passava. De fet, ja mentien reiteradament. Va ser després del viatge a Brussel·les quan ens vam reunir, i quan ja ens havíem reunit amb el president del govern espanyol. Crec que es van reunir amb el president Pedro Sánchez dimecres o un dijous, i crec que va ser la setmana següent que ens vam reunir nosaltres. Dinàrem un dimecres i recorde que el gens honorable, l’ex-president de la Generalitat Valenciana, deia per activa i per passiva a tots els mitjans que sí que ens havia telefonat a les associacions. Era tot fals. Per cert, parlant de vint, aquesta setmana també fa vint mesos que ens varen furtar els nostres familiars. Evitable, i previsible. Tot.
—B. G.: Totalment!
—Inevitable i imprevisible! Aquesta era la consigna…
—Sí, jo hi he llevat tot l’“in-”!
—Aquesta era la consigna que donava per al metro… I a mi m’ha impressionat pensar que, tot i que no han fet servir la mateixa consigna i ara parlen “d’apagada informativa”, sí que han fet servir la mateixa estratègia: “Nosaltres no ho podíem saber, nosaltres no hi podíem fer res.”
—B. G.: És clar, al final la seua incompetència la disfressen dient que no és possible fer-ho millor. Tu no ets capaç de fer-ho millor, però, evidentment, posar una balisa que havien demanat els sindicats al Comitè de Seguretat i Salut de Metrovalència i, a més, si tens un sistema de seguretat i no l’utilitzes per garantir les velocitats manuals que tu defineixes en la circulació del metro… Evidentment, això hi ha molta gent que és capaç de fer-ho, i si no ho has fet és un comportament negligent. I evidentment, l’emergència s’havia de preparar amb més temps, i no donar més importància a no aturar la producció de les empreses, o el turisme, que també crec que els preocupava més que assegurar la seguretat dels ciutadans.
—R. M. Á.: És que l’aberració és tan gran… Però ells no sols són incompetents –que ho són, això és claríssim–: són criminals. Són criminals perquè ells ho sabien. Estaven avisats. En el WhatsApp, el xat d’eixe dia dels consellers i de Mazón, estaven molt avisats. Van donar una màxima, de dir que calia inundar d’informació per a donar una seguretat “que t’hi cagues”. Però passa que no els importava. No importava què li passara al seu poble. I aquest és el resultat. I després diuen: és que fan política. Doncs nosaltres responem a la política que ens ha matat els nostres familiars. Si haguera sigut una altra, ho hauríem fet igual. O siga, al País Valencià hi ha hagut dues danes importants, la del 2019 i la del 2024. En dues gestions totalment diferents. Qui ha fet una i qui ha fet l’altra? En l’altra, en 48 hores estava a punt tot el que es podia posar en marxa, tots els sistemes d’emergència, els alcaldes avisats, tots. Ara, 48 hores abans, no hi havia res. A mi em va posar un exemple un científic que estava, a més, superavisat del que estava passant. Si tu no tractes un càncer i t’esperes a tindre una metàstasi per tot el cos, i a més t’ho havien avisat, després no pots dir que no hi pots fer res, que no sabies res. És que ja no n’hi ha tractament possible. Doncs igual. Però ells ja ho sabien. Per què van actuar així? Per desídia, per…
—Una altra cosa en comú és que cerquen uns altres responsables: en el cas del metro, el conductor, en el cas de la gota freda, AEMET?
—R. M. Á.: En el cas de la dana, a tots. Ha sigut AEMET, ha sigut el govern central, han aplegat a culpabilitzar les víctimes que baixaren als garatges: però a l’Horta Sud s’havia baixat tota la vida, perquè no va passava res. No s’havia traslladat el risc. Es va fer el que s’havia fet tota la vida, quan no en tenies coneixement. No coneixement de no tenir trellat, sinó de no haver-se traslladat la informació. I més quan ni tan sols plovia. Ens han dit que no teníem les prioritats clares. Si vosaltres dieu que teníeu una apagada informativa. Per això dic que a més hi ha maldat. I hi ha maldat quan fa una setmana es tanca falsament eixa comissió de mentida, com nosaltres hem dit sempre. Se’ns aplaudeix i se’ns ovaciona de la bancada de l’esquerra, i ells no són capaços de mirar-nos ni un moment a la cara.
—B. G.: Per a mi, és el que ho ha fet més dolorós. Una vegada que la fatalitat ha ocorregut, tot el mal que es fa a les víctimes, tota eixa gestió criminalitzant-les, no escoltant-les, negant la seua responsabilitat, no donant les respostes que les víctimes o els familiars de les víctimes necessitem, això sí que és molt dolorós. Perquè això sí que és totalment evitable, això tu pots fer-ho millor. De fet, tens l’obligació, com a governant, de tenir un comportament més honest. I això sí que els converteix en unes persones, com deia Rosa, malvades. No els importa res.
—R. M. Á.: Però és que això està predeterminat, perquè molts de nosaltres… I parle ja en primera persona: a mi se’m criminalitza. Que si em paga un o em paga un altre, que si em paguen dos… Mira quina sort, tinc dos pagadors. Jo uniré l’esquerra. No fa falta que vinga Rufián o Mònica Oltra, fora! Ja hi ha Rosa Álvarez, ací. Al final o m’ho prenc així o que faig?
—B. G.: Perquè et vinculen a tots els partits de l’esquerra.
—R. M. Á.: No, a banda de vincular-m’hi, és que em paguen i tot. Al principi m’agafava cada enrabiada…
—B. G.: I varen dir que el teu pare no havia mort.
—R. M. Á.: O que havia venut mon pare. O per què no el tenia en casa? Mon pare tenia vuitanta anys i era actiu, com l’havia de tindre en casa? Si mon pare era una persona que havia vingut a dur el sopar prematurament perquè hi havia previsió de pluja. Mon pare era lliure… No en tenen ni idea. Bé, s’han inventat… Jo he sigut fins i tot alcaldessa d’una població que no he aixafat en la meua vida, eh? És molt fort dir-ho. També sóc família de l’alcaldessa de Catarroja, que no ens uneix res, perquè res. L’arbre geològic no s’ha creuat per cap banda. Però, encara que tot això fos de veres: i què? Tot és fals. I a més, un pseudo-mitjà que no s’ha posat mai en contacte amb mi, ni com a associació, ni com a víctima, què té en contra meu? És que és al·lucinant.
—Vosaltres també vau viure una criminalització?
—B. G.: Sí, però no era tan dirigida, perquè a nosaltres el que ens feien més que res era ignorar-nos. L’accident del metro tampoc no va ser tan visible com la dana, sobretot els efectes. En eixe moment, informativament, hi havia la visita del papa, la comissió parlamentària es va tancar a l’agost, per vacances… Informativament, es va desactivar molt prompte. I damunt, en la nostra instrucció judicial, la jutgessa només analitzava les proves que atenien el conductor. Ni li importava si hi havia col·locada una balisa o no, ni li importava per què s’havien despenjat les finestres, que va ser el que va provocar la mortalitat tan alta, o la qualitat de la via. És que es van esborrar les dades de la caixa negra, i havien desaparegut els llibres d’avaries. I tot això en la instrucció no es va veure. La societat valenciana estava molt desinformada, perquè damunt tenies un Canal Nou, i molta gent s’informaven a través d’ell. La ciutat estava totalment desinformada. Nosaltres ens concentràvem tots els dies 3, i molta gent passava per allà i preguntaven: eixos qui són? Els de metro? Què volen? Que no els han pagat encara? Ningú sabia que es denunciaven una sèrie d’irregularitats, perquè havien tancat l’assumpte d’una manera completament indecent. Sí que ens deien que les víctimes estàvem polititzades. Però Camps deia que ell sí que estava amb les víctimes. I després tenies les víctimes demanant durant mesos i mesos que ens rebera el president i ell deia que sí que ens havia rebut. Era més ignorar-nos i desactivar-nos que criminalitzar-nos, perquè nosaltres no teníem molta veu tampoc.
—És la gran diferència, no? La societat valenciana va reaccionar amb la gota freda. Crec que, en part, perquè amb el temps es va adonar que no havia actuat correctament en l’accident del metro.
—B. G.: Home, és possible que tot el món això ho tingués en l’inconscient, o ho tingués en perspectiva, però jo crec també que va ser tan visible que, malgrat que no haguera ocorregut l’accident del metro, la societat valenciana, en aquest cas, com que era tot molt visible, molt palpable, hauria reaccionat d’igual manera donant suport a les víctimes de la dana.
—El fet que el metro estigués amagat, les imatges no es veien…
—B. G.: I tota la incompetència també hi era… Van dir: mala sort, velocitat, culpa del conductor. Eixa va ser la versió que els ciutadans també van fer seua. Tampoc entenien ni sabien per què nosaltres ens manifestàvem o què reivindicàvem. Però en aquest cas, sí que és cert que molta gent ens deia: “Com ens recordem de vosaltres… No pot passar el mateix.” Eixe mantra crec que sí que era molt palpable després de la dana. Però pense que el comportament del govern de València ha sigut tan indecent, ha sigut tan palpable que mentia, que la societat valenciana que tenia, en aquest cas, la informació i ho veia, hauria reaccionat d’igual manera.
—R. M. Á.: És que ja no sé quantes versions hi ha, dotze o quinze, ja no se sap… Però una de les versions primeres és que havia dinat amb el cap de la patronal valenciana. I el cap de la patronal va desmentir-lo, això és molt important. Això és un abans i un després en les versions. Però en aquell moment tots els mitjans i tota la gent decent que no vol creure’s el que siga, diu: “El cap de la patronal no diu que no així com a així.” Com nega tot un president, si la patronal i un govern de dretes més o menys van a l’una. Després que si era en un aniversari. Després tots sabem on era. Què feia, a la nostra associació ens és igual. Però és versió rere versió. El recorregut de Google Maps que va fer per a l’aniversari, que això va ser una cosa grotesca: la motxilla, que hi duia el jersei, el mòbil, per això no sentia les telefonades. I després, parlant de la periodista, perquè cal parlar-ne, però no perquè siga dona, que a nosaltres ens és igual, sinó perquè ella té orelles exactament igual, tant si es dona com home. La mateixa jutgessa ha dit que és inviable que aquesta persona no sentira les converses, perquè l’espai és molt reduït. Aleshores, havia de sentir de què parlava. Per això, a nosaltres, el que ens preocupa i el que volem és allò que eixa persona va sentir. I no és una qüestió de masclisme ni de feminisme, sinó que eixa persona té orelles i volem saber què va sentir com a persona, no com a dona ni com a home. I també ens ofèn molt que sempre es posa com a víctima, que el dia que va anar al congrés hi va anar endolada. Això és molt dolent, perquè usurpa, i després hi ha gent que li compra el discurs que és víctima de Mazón, però ella va ser la primera que li va dir: “A mi no em poses en això.” I va estar onze mesos sense dir ni pruna. A final d’agost ella reapareix el camp del Llevant, on té un càrrec. I parla com si no haguera passat res. I, és clar, li plouen les crítiques. I al cap de pocs dies fan una carta oberta, que és insultant per a les famílies, perquè pareix que siga una més. La víctima 231. I és quan fem un comunicat, i si haguera sigut home hauríem fet al mateix comunicat. A més, que el feminisme no és tractar-te de manera diferent. Eixe paternalisme que ella busca sí que és paternalisme. Nosaltres encara esperem que es pose en la pell de les víctimes i que diga què va sentir allí. Però crec que no ho farà mai, perquè està protegida pel seu nucli. Les mentides han estat a l’ordre del dia des del primer moment.
—Moltes d’aquestes mentides les hem anades saben gràcies a la investigació dels mitjans. Que segurament, en el cas del metro, alguns mitjans van fer un paper important, però va ser un poc diferent tot plegat. Va costar més anys…
—B. G.: Sí, a veure, sí que n’hi hagué, sobretot ací en València, el diari Levante sí que va publicar que en la instrucció Metrovalència havia dit que la unitat no havia descarrilat prèviament, i hi havia proves dels descarrilaments previs. Va denunciar que el llibre d’avaries havia desaparegut. Va denunciar que l’estat de la via no s’havia analitzat i s’havia arreglat per tal d’assegurar que el metro estiguera disponible l’endemà, i més tenint en compte la visita del papa, que era tres o quatre dies després. Sí que hi havia mitjans que ho denunciaren, però això no era suficient per a tapar tot el discurs oficial de Generalitat del qual Canal Nou feia d’altaveu i tenia molta força en eixe moment. Després, El Mundo va publicar també tota la informació sis anys després –el 2012, crec recordar. La informació que la comissió parlamentària havia estat manipulada, que s’havia contractat una agència de comunicació que deia que li preguntaren el que li preguntaren, el que t’he de dir és que la seguretat del metro, eixe dia, estava garantida. Si havien mort quaranta-tres persones és que no era possible que fóra un mitjà segur. Sí que van publicar a poquet a poquet tota eixa informació, però jo crec que no arribava a la societat. I també la ciutat valenciana en eixe moment estava en un moment de bonança econòmica molt forta, es feien molts grans esdeveniments i la societat d’alguna manera no érem conscients del que ens havia de costar després i tot el fang que hi havia darrere d’aquests esdeveniments, tota la corrupció. En eixe moment era tot molt bonic i jo crec que ningú volia tampoc parar-se a mirar tragèdies i posar-se en la pell d’una tragèdia que havia sigut molt reduïda. Quaranta-tres persones, quaranta-tres famílies, és molt poc.
—R. M. Á.: Era un govern de màrqueting, igual que és ara. Sempre governen fent màrqueting. I els mitjans de comunicació i una persona molt concreta, si la vols anomenar…
—B. G.: Sí, és clar, Rosa, gràcies. Cal parlar del paper de periodistes valencians que havien treballat i havien investigat molt. Laura Ballester, sobretot, i la productora Barret, varen posar tot eixe treball en mans de Jordi Évole. Li varen demanar que fes un programa. Sense pensar molt bé si seria possible. Una crida d’auxili com tantes altres que havien fet. I en eixe cas va arribar un moment en què Jordi sí que ho va valorar. El va estranyar també la generositat dels periodistes valencians, perquè no és normal que la gent pose la informació al servei d’un altre programa, d’un altre mitjà de comunicació. De fet, Jordi Évole i Salvados va ser un punt d’inflexió brutal. Va ser el que va aconseguir que la societat valenciana estiguera informada. Gran part de l’èxit del programa el va tenir Cotino, que va reaccionar amb eixa supèrbia. Però jo pense que ell va veure Jordi Évole, va pensar que li podria preguntar moltes coses, però no sobre el metro. Tenien una seguretat que eixe tema ja s’havia oblidat. Eixa impunitat el va fer actuar amb tanta supèrbia que al final la gent va fer reaccionar en contra.
—R. M. Á.: Nosaltres als mitjans, menys excepcions, només els podem agrair. À Punt estava en un altre punt, sobretot els treballadors. Sempre els done les gràcies. Ara, quan canviaren el cap d’informatius sí que va pegar un canvi brutal. Per a mal. I després els llibres, important, la cultura valenciana: que no vinguen de fora a escriure’ns i a reescriure’ns la nostra història. El primer llibre, d’Esperança Camps, Els morts de Mazón. És que és el títol exacte, perquè són les nostres víctimes, els nostres éssers estimats, però són els morts d’ell, de Mazón. Lágrimas de barro, de la nostra volgudíssima Carmen Amoraga i Màxim Roldán, també el llibre de Sergi Pitarch i de Lucas Marco. I alguns més, però eixos quatre són fonamentals perquè es quede ací, i no vinguen de fora, de Madrid, a escriure’ns la història, com és costum. Ara que veig quadres, pintors i escultors s’han abocat en nosaltres. Jo pense que, en aquests divuit anys de diferència entre una negligència i l’altra, la maduresa del poble valencià s’ha notat.
—B. G.: Molt, molt, molt…
—També hi ha les xarxes, que en eixe moment eren molt inicials i després van ser claus per al reportatge de Jordi Évole.
—B. G.: Sí, la veritat és que el 2006 no tenien el pes que tenen ara. No sé si Facebook ja existia, però era una cosa més per a trobar-te amb el company de l’escola.
—R. M. Á.: Jo no tenia Facebook el 2006.
—B. G.: Jo sí, però quan es va fer Salvados sí que va ser molt important. A Twitter, el tema va esclatar molt. I sí, va ser molt visible. Jo crec que ara també és molt important tot el paper de les xarxes en el suport de la dana. Però també ara mateix som en un moment en què la polarització crec també que és molt forta i també han hagut de patir molt. Hi ha una mania de fer bàndols contínuament que no té cap sentit, perquè les responsabilitats són molt clares.
—Abans parlàvem del reportatge de Jordi Évole, que va fer omplir la plaça de la Mare de Déu, per primera vegada. Una plaça que també és molt simbòlica per a vosaltres, Rosa. No sé com ha estat tornar a la plaça en les manifestacions…
—B. G.: Sí, la veritat és que sí.
—R. M. Á.: Hi hem anat juntes, perquè ens han fet el passeig eixe que ens fan per poder-hi entrar.
—B. G.: La veritat és això, és molt dolorós perquè penses que d’alguna manera a mi m’agradaria molt que el treball de l’Associació de Víctimes del Metro haguera servit també perquè el govern valencià haguera après una miqueta i haguera dit: “No, cal respondre amb decència, amb honestedat i sobretot que les víctimes el que necessiten és…” La mort ja és irreparable i això és el més dolorós. Però d’alguna manera tu com a govern tens la capacitat de fer aquesta reparació en respostes honestes i dient la veritat. I sí que costa molt de veure això, que ells no n’aprenen, ells sempre fan el mateix.
—R. M. Á.: Mira, el síndic del PP, el més bonic que ens ha dit és “víctimes VIP” i “víctimes amb dret de frec reial”. Això és el més bonic, perquè ens hem reunit dues vegades amb el cap de l’estat, tan monàrquics que són ells. I “víctimes VIP” perquè hem estat en el president del govern. Això és el més bonic. A partir d’allí pots baixar a l’escaló que vulgues.
—B. G.: És que, no sé, en el nivell de la democràcia que tenim, que el portaveu o el síndic del Partit Popular es dirigira així a les víctimes…
—R. M. Á.: A les Corts, eh? Em referisc a la casa de la sobirania del poble valencià.
—Entenc que el dolor de la pèrdua és el que més dol, però, com dèieu, hi ha hagut una reparació política que ha ajudat a sanar i curar… Hi ha alguna manera de guarir el mal que han fet a posteriori?
—R. G.: Home, és que realment no ho han fet. Per a nosaltres hi ha tres passos molt, molt importants. Un és quan, gràcies al programa Salvados, desmuntem eixe discurs i eixa visió oficial. I tota la societat es fa conscient de les negligències i s’indigna juntament amb nosaltres. I això no va ser gràcies a un reconeixement per part del govern. El segon pas va ser quan en les eleccions del 2015 havíem signat acords de govern en tots els partits de l’espectre polític, UPyD, Ciutadans, Podem, Esquerra Unida, Compromís, PSPV. I eixa vegada la ciutadania dóna el govern a dos partits, Compromís i PSPV, i dos o tres dies després de prendre possessió del govern, ens criden i fan visible que compleixen els acords. Per a nosaltres, això també va ser un pas important. Perquè es va fer una llei de seguretat, van crear una oficina d’atenció de les víctimes, es va revisar la comissió parlamentària… Hi havia el tema social, el tema polític, i després el fet que estiguera obert el tema judicial, que s’acabà el 2020 amb una condemna penal. D’alguna manera el nostre treball ens ha reparat, saps? Hem sigut nosaltres els que ho hem fet.
—Camps encara no ha demanat perdó.
—B. G.: No, no. Ell ara té la feliç idea de tornar a la política i en moltes ocasions li han preguntat pel metro i per les víctimes i ell continua dient que ha estat al costat de les víctimes. És que és una cosa… És una alienació. Jo l’incapacitaria, perquè si té una visió tan diferent de la realitat no està preparat per a ser president.
—L’has tingut mai davant?
—B. G.: No.
—I si l’hi tinguesses?
—B. G.: No sé si podria dir-li res, saps? Perquè potser la indignació o la ràbia em dominaria… No sé si podria, però m’agradaria dir-li que és un covard, que mai s’ha atrevit a mirar-nos als ulls.
—Qui no s’ha atrevit tampoc a mirar-vos als ulls és Mazón…
—R. M. Á.: No, perquè jo el vaig tindre molt a prop el dia del funeral, el 21 d’octubre de 25, i va estar tota l’estona mirant… Jo pense que es va abstraure. Jo estava tota l’estona intentant mirar si creuava la mirada, pareixia que sí que me la creuava una vegada, però no. El que sí que m’ha saludat una vegada o dos ha estat l’actual. El substitut Pérez, que li diem nosaltres a Pérez Llorca. Aquest xic va de xic bo, de Finestrat, del poble, l’alcalde de tota la vida. Bones formes i au! Però els fets, els mateixos. De fet, va ser el que va pactar Vox.
—L’altra diferència és la justícia. En el vostre cas anaven tancant la investigació.
—B. G.: És clar, totalment. És que qualsevol línia d’investigació que no era el factor humà s’eliminava de la investigació judicial. Era impossible arribar a una altra conclusió que el responsable era el conductor. En canvi, crec que la jutgessa de la dana fa un treball exquisit.
—R. M. Á.: Sí que fa un gran treball, però ja veurem, perquè això és una instrucció. Però per a arribar a algun lloc cal fer una instrucció, és clar. I la instrucció va per a llarg, perquè els nostres advocats diuen que és com un pom de raïm, de cada granet de raïm en va eixint un altre i un altre. Nosaltres no tenim pressa, volem una instrucció que quan hi haja un judici siga potent. Però no hi confiem, també ho dic.
—En el vostre cas es va fer justícia?
—B. G.: En el nostre cas, la instrucció feta per Nieves Molina va negar-nos el dret a justícia, totalment. Per això, perquè va limitar tant la instrucció, era impossible. Es van destruir les proves de les dades de velocitat, de l’estat de la via, eixa mateixa nit. Crec que el més important era saber per què, què havia passat, que havia fallat. I això ho vam perdre en la primera instrucció, eixa nit ja, que es van fer malbé tantes proves. Després gràcies al treball de l’associació i al programa Salvados, va arribar a la fiscalia i a l’audiència provincial que ens van donar suport en aquest segon procés i van fer possible que hi haguera una condemna. Es va fer una reparació judicial.
—R. M. Á.: El que passa és que cal tindre en compte que quan es demana justícia, es demana justícia per als que ja no hi són, però també per a prevenir que torne a passar.
—B. G.: Correcte.
—R. M. Á.: Perquè si tu no saps què ha passat en aquest cas, per exemple, parlant de l’accident del metro, no pots posar els mitjans perquè no torne a passar. En el nostre cas, que és el mateix, si tu no saps realment què ha passat, difícilment pots prevenir que una altra vegada no torne a passar. De fet, ara, la tardor passada i l’hivern, vàrem tindre diversos Es-Alert. Afortunadament, va ser aigua en superfície i no va passar res més. I, per altra banda, ara mateix, si Mazón no era garant de la seguretat del poble valencià, tampoc és garant el que hi ha ara ni el que vinga després. La inseguretat jurídica en la qual vivim és brutal, perquè no pot ser no garant una persona. Per tant, la jurisprudència que han creat el TSJ de la Comunitat Valenciana és brutal. No volem un president o una presidenta de la Generalitat Valenciana no garant. Aleshores per a què el volem? Per a esdeveniments i coordinar? És molt més responsable un conseller o consellera de qualsevol àrea que el president. És que no té cap sentit.
—Estaria molta més estona parlant amb vosaltres, però hem d’anar acabant. I volia fer-vos una pregunta que espere que no us moleste. Què penseu que pensaria la vostra germana o el teu pare de tot plegat?
—R. M. Á.: A mi no em molesta gens. A mon pare el que li agradaria és estar viu. Això primer, perquè mon pare no tenia cap intenció de morir-se. Eixe mateix dia s’havia vacunat de la covid i de la grip. I li havia eixit l’analítica perfecta. Per tant, mon pare pensava viure molts anys, igual que son pare i sa mare, que van ser nonagenaris. Mon pare voldria que jo fera exactament el que faig, i si no em pegaria dues galtades, perquè em va educar perquè no em quedara en el sofà, igual que ma mare, i que anara fins al màxim i més enllà. Així que aquesta gent que diu que he venut mon pare no tenen ni puta idea de com era mon pare, però me la bufa el que pensen. A totes, ho tinc claríssim. Però a totes, a totes. I espere que els responsables entren a la presó, pel bé de tots.
—B. G.: Sí, jo crec també que la meua germana estaria molt orgullosa del treball que hem fet les germanes, perquè les meues altres dues també han estat part de l’associació. I sí, jo crec que sí que estaria molt orgullosa. També jo crec que li doldria tot el que hem patit pel camí, perquè ha sigut un desgast molt dur, però nosaltres teníem clar que era una cosa que havíem de fer, perquè el que no podíem permetre era que el tema quedara tancat com havia fet el govern valencià. Jo crec que sí que se sentiria molt orgullosa i m’imagine que estarà somrient i dient que sí que l’heu feta grossa.
—Doncs no hi ha millor manera d’acabar. Gràcies a totes dues per l’entrevista, però sobretot gràcies per la lluita d’aquests anys.
—R. M. Á.: Gràcies a vosaltres per haver-nos donat veu. Vint anys i vint mesos.
