1901: els primers represaliats en “el primer 11 de setembre combatiu”

Ara fa cent vint-i-cinc anys, gairebé a mitjanit, un grup de joves catalanistes es va reunir a la seu de l’entitat Catalunya Avant, presidida per Lluís Marsans per a celebrar una vetllada patriòtica. Del carrer de Copons es traslladen fins al Saló de Sant Jordi –avui passeig de Lluís Companys–, on del 1888 al 1914 hi ha l’estàtua de Rafael Casanova, el conseller en cap ferit a la batalla de Barcelona del 1714. La idea és deixar-hi una corona de llorer. S’hi troben un altre grup de l’entitat Lo Renaixement, però també un sereno, que reconeixen com a confident de la policia, i amb qui de seguida comença una picabaralla dialèctica. Els joves criden “Visca la independència de Catalunya” i “Mori Espanya”, i el xiulet del vigilant fa aparèixer alguns policies secrets que hi havia pel rodal. Els joves, en compte de fugir, convençuts que no fan res dolent, es mantenen quiets i al mateix lloc fins que són detinguts per la força espanyola, de paisà i d’uniforme, a peu i a cavall. Entre els detinguts, el fotògraf Rafael Areñas Tona; el mestre Jaume Arquer i Clapés; el fundador de l’editorial Aymà, Jaume Aymà i Ayalà; el dibuixant Joan Bas i Gich; el pintor Ricard Coll i Serra; el poeta i traductor Xavier de Zengotita Bayona; i, el més conegut, l’escriptor Josep Maria Folch i Torres.

Homenatge a uns pioners

Aquella primera detenció de joves independentistes –els trenta de la Reixa–, en l’anomenat “primer 11 de setembre combatiu”, tal com l’ha definit Oriol Falguera, és motiu d’una commemoració, ara que aviat farà 125 anys, impulsada per la Fundació Reeixida, que s’ha presentat avui a l’auditori del Museu d’Història de Catalunya, amb la presència de familiars d’aquell grup de pioners represaliats. El dia 10 de setembre seran tots rebuts pel president del parlament, Josep Rull, i l’endemà es rememorarà la ruta d’aquell dia, del carrer de Copons, darrere on avui hi ha la prefectura de la policia espanyola, fins a l’Arc de Triomf.

“Fins l’11 de setembre de 1901 era una celebració minoritària; aquells fets ho van canviar tot”, ha explicat l’historiador Fermí Rubiralta. D’ençà del 1880 aproximament, joves patriotes organitzaven misses pels caiguts en el setge de Barcelona, on era habitual que s’ofrenessin corones de llorer. Aquelles vetllades patriòtiques van fer un salt qualitatiu a partir de la detenció d’aquell grup, que formava part del sector més radicalitzat de la Unió Catalanista, creada l’any 1891 per aconseguir la unitat de totes les organitzacions i entitats catalanistes. No podem deixar de banda el context per a entendre el perquè d’aquella repressió. El 1901 la candidatura dels Quatre Presidents, impulsada per joves com Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que s’havien separat de la Unió i la seva tradició apolítica per participar en les eleccions sota les sigles de la Lliga Regionalista, Va obtenir la primera victòria del catalanisme polític.

Detinguts i portats davant el governador civil sota el càrrec de “reunió il·legal i atemptat contra la integritat de la pàtria”, els joves foren encadenats de dos en dos, i traslladats com a escarn públic fins a la Galeria, la presó del carrer de la reina Amàlia. La idea era que els veiessin els treballadors que a primera hora anaven cap a la feina, per avergonyir-los, però aquell grup que, com ha destacat Rubiralta, eren de l’aristocràcia obrera, gent il·lustrada, va arribar a presidi cantant “Els segadors”. Finalment, el dia 13 a la tarda van ser alliberats. Aquella tarda mateix la Unió Catalanista convoca una manifestació de rebuig que aplega 10.000 persones. A partir de llavors, la data de l’11 de setembre ja no serà un reducte de quatre joves patriotes, l’estàtua de Casanova serà un espai simbòlic de gran valor i aquells fets seran a l’origen, tal com ha assenyalat Rubiralta, del catalanisme radical i intransigent.

Josep Folch i Torres, combatiu

Quant als trenta detinguts, entre quinze anys i trenta, després de sortir de la presó es van fer una foto d’estudi i van fundar una associació antirepressiva, la Reixa, on per poder entrar cal haver estat detingut o represaliat per motius catalanistes. Un dels joves, exiliat a l’Argentina, va guardar sempre un escrit on afirmava que havia estat detingut, però n’estava orgullós. La nova organització fou presidida per Folch i Torres, de qui coneixem molt més el seu vessant de literat, ànima d’en Patufet, autor dels Pastorets i pare d’en Massagran. Fins i tot els seus néts, presents en l’acte, van créixer sense cap notícia del passat polític de l’avi, en un moment de repressió total de català, arrecerat dins les cases. Els néts van restar sorpresos quan van descobrir aquest protagonisme del jove Folch i Torres, que el 1901 tenia vint-i-un anys. Ho ha explicat un dels néts, Oriol Viñas Folch, que ha intervingut en representació de les famílies de la trentena de detinguts, juntament amb Alfons Solà Riera, nét d’Alfons Maria Solà Janer.

Tanmateix, els esdeveniments posteriors evidencien que la persecució no s’acaba el 1901, sinó que enllacen amb els fets del ¡Cu-cut!, l’assalt dels militars contra el setmanari satíric, ofesos per un acudit. Arran d’aquests escàndols, el govern espanyol aprova l’anomenada llei de jurisdiccions, que trasllada a la jurisdicció militar tot allò que es consideren ofenses a la unitat de la pàtria, al rei, a l’exèrcit i als símbols nacionals espanyols. Folch i Torres, com a director de la Tralla, fou perseguit per un article sobre la independència cubana. Vint-i-dos anys després, es va tancar el cercle, amb la proclamació del cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, aprofitant les detencions d’uns joves durant la diada. L’any anterior s’havia creat el primer partit independentista –o separatista, com se’n deia–, Estat Català, encapçalat per Francesc Macià, que, com ha recordat Rubiralta, va capitanejar l’intent d’invasió del Principat per Prats de Molló, ara fa cent anys, que li donà un gran prestigi polític. Amb aquest bagatge, i com a líder d’ERC, va protagonitzar la gran victòria electoral del 12 d’abril de 1931, que li va permetre de proclamar la República catalana –convertida posteriorment en Generalitat– i declarar l’11 de setembre com a diada nacional.