No hi ha ningú al volant

El darrer informe PISA –que mostra que el nivell educatiu de la canalla està en caiguda, especialment en matemàtiques, comprensió lectora i ciències– podria no preocupar-nos si tenim en compte que parla de l’alumnat d’Espanya; els estudiants catalans queden representats a les proves, però sense dades útils: l’OCDE va invalidar-ne els resultats perquè el govern va excloure de les proves gairebé el 24% de l’alumnat amb necessitats educatives, una xifra que supera amb escreix el 5% que marca l’organisme internacional. Malgrat tot, el Ministeri d’Educació va publicar les dades del reduït alumnat participant en el nostre país i sembla que els resultats estan per sobre de la mitjana espanyola. Les dades no són comparables, són xifres inútils, però encara que no fos així, no tenim cap motiu per a congratular-nos de res. De fet, no crec que ningú que tingui canalla a la vora o amics mestres o relació amb el món educatiu s’hagi sorprès d’una patacada que era més que previsible. Ja us asseguro que, independentment del que digui l’informe PISA, el nivell de l’alumnat català és, en general, lamentable. Els amics mestres de primària ho comenten, els amics mestres d’ESO ho recalquen i els amics professors universitaris ho confirmen entre atònits, resignats i compungits: fa, pel cap baix, una dècada que les competències bàsiques, els coneixements, l’expressió oral i l’escrita, la comprensió lectora, la capacitat de raonament, el pensament crític, el càlcul mental, l’agilitat i la capacitat de connectar conceptes o d’elaborar discursos, són absolutament catastròfics. PISA diu que els resultats d’enguany indiquen un retrocés de nivell d’un i dos anys escolars, és a dir, que, si una criatura fa 6è, en realitat demostra tenir el nivell de 4t de primària. Abans de deixar enrere l’informe per parlar del perquè de tot plegat, un apunt més de les dades: tot i que els centres educatius privats obtinguin millors resultats, l’escola pública guanyaria a la privada si s’eliminessin les desigualtats socio-econòmiques de les famílies i dels centres. I un recordatori: les escoles concertades, subvencionades amb fons públics, continuen matriculant molts menys alumnes vulnerables dels que els correspondria, fet que causa una saturació d’una escola pública absolutament mancada de recursos i que, per tant, sosté el pes de la segregació escolar. Un bon exemple de tot plegat és Girona: dues escoles de la ciutat tradicionalment vinculades a l’Opus Dei han perdut el seu concert educatiu per haver mantingut el model de segregació per gèneres i, com que ja no poden xuclar de la mamella pública, s’han privatitzat. Tres-cents cinquanta alumnes provinents d’aquests centres no podran pagar el que ara costarà estudiar en aquests centres i au, cap a la pública que mai no hi sobra gent tot i que no hi hagi majors inversions. El batlle Salellas va proposar a la Generalitat que els diners que es destinaven fins ara a concertar aquestes escoles es revertissin en els centres públics i concertats que rebran la nova allau d’alumnes, però ningú del govern ha atès aquesta demanda i, ara, el mateix conjunt de professors farà classe amb una munió més d’alumnes. Què pot anar malament? O què pot anar pitjor? 

Què ens ha portat fins aquí? L’anàlisi és llarga i profunda i alhora molt senzill: una manca total de priorització i una despreocupació absoluta pel món educatiu. Per part de qui? Dels governs i la societat. I, més amunt, ningú n’és responsable? Sí! Les pantalles! Diguem-ne pantalles per fer-ho curt. Però la veritat és llarga i certa, la culpa és, en darrera instància, del capitalisme alienant, absorbent, atomitzador, consumista, classista i verinós que ens ha robat l’ètica, l’empatia, la companyia i els valors mentre nosaltres ens embadalíem amb lliscaments infinits de vídeos absurds, amb discussions hiperventilades a les xarxes i amb enllaços i més enllaços de productes que no necessitem, però que ens han empès a comprar. Ens ho prenien tot, fins i tot la vida i l’educació dels nostres fills, però nosaltres ja estàvem massa alienats, i ningú legislava per aturar els grans monstres, de manera que uns per als altres, la casa per a escombrar. I sí, parlo dels adults, perquè no serem tan beneits de creure que la culpa la té la canalla que no llegeix prou, que passa massa hores mirant el mòbil, que no socialitza, que no s’informa, que no pensa. Si els de la meva generació i els de la vostra llegíem de petits, no solament era perquè vèiem els pares i adults llegir, era sobretot perquè havíem après que els llibres tenien valor, que allà dins majoritàriament hi havia veritats, perquè els havia escrit gent que havia fracassat i s’havia tornat a alçar, que havia construït un pensament crític, que s’esforçava a escriure bé, que li dolia de fer faltes ortogràfiques, que investigava, que s’enfrontava a la mandra i la travessava per estudiar més i millor. Els valors que calia conservar i dels quals calia aprendre els havien construït persones individualment i col·lectiva des de l’esforç, la paciència, la frustració, la socialització i el debat enriquidor de pensaments oposats. No n’hi havia abans, de mediocres que triomfaven? Sí, és clar, però no eren la majoria i un gran gruix de massa crítica aviat els situava al seu lloc. La nostra canalla, que avui suspèn l’informe PISA, ha crescut en una societat on es premia la mediocritat, on els adults, que volen anar directament als resultats sense passar per l’esforç, guanyen a aquells que s’ho treballen. Jo vaig aprendre a tenir pensament crític sobretot escoltant els adults mentre parlaven (i no eren persones benestants, sinó de classe treballadora o de classe mitjana) i us asseguro que el nivell d’aquelles converses no es pot ni comparar amb el de moltes de les converses que tenen molts adults avui. Els adults que em van ser mirall conversaven de política amb dades, amb opinions oposades, constructivament; xerraven de música, de literatura, de ciència, d’art, i hi havia uns nivells mínims que feien que tots guanyessin alguns formatges el dia que es jugava la partida de torn del Trivial. Què esperem d’una canalla, d’uns adolescents, que, quan són amb els adults, veuen com traiem tots el mòbil i amb prou feines parlem entre nosaltres i, si ho fem, és per a comentar el futbol, la beneiteria del TikTok, el darrer reality de Netflix o qualsevol merdufla superficial de la qual ens alimentem per no pensar? Els adults hem perdut la passió, les ganes, la vida. Continuem empesos a tenir fills, però ara ja no hi ha cap adult cuidant les criatures. Abans la canalla s’embadalia hores amb la televisió, però la televisió era sobretot cultura. Ara la televisió ha mort i tot és X, YouTube, gamings i un oceà infinit de productes absorbents curts, molt breus, no fos cas que penséssim, que dubtéssim, que contrastéssim. La caiguda educativa que mostren els resultats de PISA va acompanyada de l’auge d’una extrema dreta que ha tret partit de la nostra pèrdua de valors; una extrema dreta que ha avançat mentre les esquerres s’hi barallaven, mentre ens acostumàvem a escoltar els missatges d’àudio a velocitat 1,5, a mirar les pel·lícules alhora que anàvem consultant el mòbil absurdament, mentre deixàvem de llegir llibres, diaris, revistes…

No hi ha ningú al volant. O pitjor encara, sí. Hi ha els oligarques, pares de la IA. I jo començo a tenir por perquè aquesta mateixa setmana un enginyer d’Anthropic i ex-treballador d’OpenAI ha dimitit tot advertint-nos que les empreses de la intel·ligència artificial estan jugant amb les nostres vides, actuant contra la nostra vida, i representen un perill absolut. 

Rescatem les nostres passions, els valors perduts, el plaer de la lectura, i fem que els adolescents s’hi emmirallin, o preparem-nos per a l’alienació total.