Així es va viure l’11-S a la Casa Blanca: un relat dels treballadors que hi eren

  • "Els agents, amb les armes desenfundades, van aconsellar a les dones de treure's els talons i córrer per salvar la vida"

VilaWeb
Anita McBride
05.09.2021 - 21:50
Actualització: 06.09.2021 - 08:02

El dimarts 11 de setembre de 2001 es preveia un dia ocupat, però relativament tranquil, a la Casa Blanca.

Jo era l’assistent especial del president de gestió i administració. El president George W. Bush era a Sarasota, Florida, fent promoció de la llei No child left behind (que cap nen no es quedi enrere). El funcionari de rang superior dins la Casa Blanca era el vice-president, Dick Cheney. La primera dama, Laura Bush, tenia previst de viatjar al Capitoli per informar els senadors sobre educació infantil. Al jardí sud es col·locaven les taules per a la barbacoa del congrés d’aquella nit.

Com que el president no hi era, aquell matí vaig arribar més tard i vaig esmorzar al petit menjador dels alts càrrecs conegut per White House Mess (el desordre de la Casa Blanca), a la planta baixa de l’ala oest.

M’asseia en una taula, menjant torrades i prenent cafè, quan un company es va atansar i ens va donar la notícia sobre un avió que s’havia estavellat contra el World Trade Center de Nova York. Vam creure que havia estat un accident. Vam sortir del menjador poc després, sense saber que hi havia impactat un segon avió.

“Sortiu immediatament”

Aquesta història va començar com un encàrrec de l’Associació Històrica de la Casa Blanca d’escriure sobre aquell dia per a l’edició del vintè aniversari de l’11-S de la revista White House History Quarterly. Vaig entrevistar un seguit de membres del personal de la Casa Blanca, des de funcionaris del gabinet i ajudants del vice-president i del Consell de Seguretat Nacional, fins a becaris d’arreu del país que havien començat el servei a la Casa Blanca aquell dia transcendental.

Els minuts següents a la notícia de l’impacte de l’avió es va generar una gran activitat als passadissos de la planta baixa. El servei secret em va indicar que traslladés el personal de l’ala oest al menjador sense finestres, que es creia que era el lloc més segur en aquell moment.

Però llavors, els agents, amb les armes desenfundades, van ordenar que tothom sortís immediatament i van fer-nos córrer cap a les portes de ferro que s’havien obert en ambdós extrems de l’avinguda West Executive, a l’exterior de l’ala oest. Van aconsellar a les dones de treure’s els talons i córrer per salvar la vida. Els turistes de la Casa Blanca van sortir corrent de l’edifici i van deixar els cotxets a la gespa.

En tot el complex de la Casa Blanca, el servei secret va ordenar als treballadors que sortissin tan ràpidament com poguessin. Tanmateix, a l’antic edifici de cinc plantes d’oficines executives que hi ha al costat, molts membres del personal es van assabentar d’aquestes ordres en veient per televisió la notícia: “La Casa Blanca és evacuada.”

L’evacuació frenètica va ser una resposta a la trucada urgent que el servei secret havia rebut del control del trànsit aeri de l’aeroport nacional Ronald Reagan: “Hi ha un avió que es dirigeix cap a vosaltres. Si hi ha gent, és millor que la feu sortir, companys. Traieu-los ara mateix!”

Moments després, els segrestadors van estavellar el vol 77 d’American Airlines contra el Pentàgon. El vice-president havia estat evacuat de la seva oficina de l’ala oest cap al centre d’operacions d’emergència del president, també anomenat el Búnquer. Un agent va dir més tard: “Teníem cinquanta-sis segons per a traslladar-lo.”

La “llista de morts”

A la sala de conferències de la Casa Blanca, que es fa servir per a les comunicacions segures del president, el personal va ser informat per l’oficial superior: “Ens han ordenat d’evacuar. Si voleu marxar, feu-ho ara.”

Però ningú no es va moure.

El tècnic en comunicacions va transmetre la llista de personal que romania al Centre d’Operacions de la CIA. Els oficials de guàrdia s’hi van referir amb el nom “llista de morts”. Afortunadament, la descripció va ser finalment errònia.

Vaig sortir de la Casa Blanca i em vaig unir als treballadors que eren a l’altra banda del carrer, al parc Lafayette. Instintivament, vaig cercar el lloc més segur i vaig pensar en les oficines de l’empresa Daimler Chrysler del carrer H, a poca distància a peu. El meu marit, Tim McBride, antic ajudant del president George H. W. Bush, exercia de director d’afers governamentals de Daimler Chrysler a les oficines de Washington.

Vaig trucar a en Tim i li vaig demanar si podia portar-hi uns quants treballadors de la Casa Blanca. En Tim ja havia començat a enviar el seu personal cap a casa i va pensar ràpidament a demanar-los que deixessin els ordinadors engegats amb les contrasenyes escrites, de manera que nosaltres hi poguéssim treballar.

Al final, més de setanta membres del personal d’oficines de la Casa Blanca, com ara redactors de discurs, programadors, tècnics de comunicacions i d’operacions del despatx oval i els treballadors d’afers legislatius, van treballar a Daimler Chrysler aquell 11 de setembre. Vaig demanar a un dels primers a arribar que romangués a la recepció i anotés el nom i el número de telèfon de tothom i que enviés la llista per fax a la sala de conferències de la Casa Blanca, per notificar-los qui hi havia allà.

“Els lligams es fan més forts”

Els redactors de discurs van començar a treballar en les valoracions presidencials, el personal de comunicacions supervisava els informes de tot el país i mantenia el contacte amb els mitjans de comunicació, i els alts funcionaris es van encarregar de donar instruccions per elaborar el calendari del president per als dies vinents, incloent-hi d’anar a Nova York i al Pentàgon.

Amb horror i pena, vam veure les notícies de l’avió segrestat que va caure en un camp de Pennsilvània, però l’estat d’ànim a l’oficina de Daimler Chrysler era de concentració i determinació. Com va dir un company, “arran de l’emergència, la gent es va impregnar de l’esperit de treball de la Casa Blanca”.

Cap a les 17.00 hom ens va comunicar que el personal de l’ala oest havia de tornar a la Casa Blanca. El president hi tornava. Vaig anar despatx per despatx i vaig recollir els documents que hi teníem. Aquests materials esdevingueren registres presidencials que calia conservar als arxius nacionals.

De camí a la Casa Blanca per agafar el cotxe, vaig travessar el parc Lafayette. El país estava ara en guerra i el món sencer sabia que era el començament d’una nova etapa de la història de la nostra nació. En paraules d’un antic company, “treballar a la Casa Blanca és una experiència que crea lligams, però aquests lligams es van enfortir després d’aquesta experiència”.

és  investigadora resident del Centre d’Estudis del Congrés i de la Presidència de la Universitat Americana. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any