El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Reivindique l’expressió ‘procés’. Fa temps que hi ha aquesta moda de fer-ne befa i escarn, però sempre he pensat, i ho he escrit, que si jo fos l’estat espanyol, la primera cosa que hauria provat que fes algú és denigrar el procés: és el descrèdit del mètode. Aconseguir que els independentistes facen burla i desacrediten la peça clau per a poder guanyar és, aquesta sí, una jugada mestra. Però una jugada mestra de l’estat espanyol.

El procés cap a la independència de Catalunya és un procés, és clar que sí. Més encara: ha de ser un procés. Perquè les coses no passen d’avui per demà i els grans canvis sempre necessiten solidificar-se i arrelar, si volen ser profunds de veritat. Això no impedeix la crítica, ni que siga legítim i bo preguntar-se si el procés ha estat alentit a posta o no en algun moment i pels interessos d’algú; o bé si alguns han pres decisions equivocades. D’això se n’ha de parlar, s’ha de debatre i demanar responsabilitats si cal, però aquesta brometa permanent i àcida contra el procés, la cosa aquesta del ‘processisme’ en realitat tan sols amaga un profund desconeixement sobre el funcionament del món i dels mecanismes de destrucció social que el poder coneix i activa. Com ara causar el cansament dels protagonistes del canvi.

Tots els processos polítics volen temps i tots prenen formes que poden desorientar. A la dècada dels anys setanta del segle passat molt poca gent tenia la capacitat de veure la crisi que ja feia esclatar per dins la Unió Soviètica. I qui ho veia podia equivocar-se en la predicció del curs dels esdeveniments, fins i tot encertant en la part fonamental. Publicat el 1978, L’Empire éclaté, d’Hélène Carrère d’Encausse, pronosticava la desaparició de l’URSS. Era una possibilitat, que coincidia amb la que havia expressat un parell d’anys abans el sociòleg Emmanuel Todd. Però, tret d’ells dos, gairebé no hi creia ningú. I tanmateix la Unió Soviètica va acabar desapareixent, tretze anys després, d’una manera absolutament diferent de com l’havia previst l’acadèmica francesa –no en va encertar ni una. Però exactament, i el fet important és aquest, per les raons que ella havia vist d’una manera tan extraordinàriament perspicaç.

L’URSS, és clar, no va desaparèixer per una construcció intel·lectual, sinó per l’acció política del carrer i les nacions que la formaven. I aquesta acció va ser un tria i descarta constant fins a assolir allò que era evident que havia de passar. Quina altra cosa podia ser? Allà, seguint aquell procés, vaig aprendre que la història s’escriu de meravella des del futur però que s’ha de construir en el present, triant i descartant de manera incansable. Que és plena de contradiccions, per tant.

Avui fa deu anys exactes de la gran manifestació per la sentència contra l’estatut de Catalunya al passeig de Gràcia de Barcelona, convocada per Òmnium; una manifestació que probablement serà reconeguda pels historiadors com el començament del procés cap a la independència. I en deu anys el país, no únicament el Principat, i l’estat espanyol s’han girat com un mitjó. L’impacte del procés independentista no té parangó amb res d’anterior. I, segurament, tan sols recordant què pensàveu fa deu anys i què penseu avui en tindreu prou per a entendre-ho. Però el procés no ha arribat al final, encara, cosa que si s’entén què és un procés no té res d’insòlit.

El 2010 la manifestació va ser un bolet sorprenent. Per a tots. I la prova és que el 2011, a la manifestació de la Diada, només hi van anar quatre gats i Òmnium mateix va refusar de convocar-la. Però el 2012 va nàixer l’ANC i es va obrir una fase, la segona del procés, que va durar dos anys més, fins el 9-N, i que va tenir en la mobilització popular l’eix principal. El 9-N va obrir una fase en què el dret de decidir va ser l’eix central, fase que, passant per Junts pel Sí, va dur el protagonisme a les institucions i va desembocar en el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència el 2017. Era la tercera fase. La proclamació va ser frenada per la decisió dels polítics independentistes, però sobretot per la violència de l’estat espanyol, que ens va fer entrar en una nova fase marcada per la por institucional i la repressió, i també pel retorn del partidisme més àcid. Aquesta és la quarta fase, que encara dura. Tanmateix, sembla que som a punt d’entrar en la cinquena i que sumarà per primera volta els dos components revolucionaris que han marcat el procés: la crítica acèrrima al sistema de representació política i la unilateralitat.

Tinc les meues intuïcions sobre què pot passar aquestes setmanes i mesos vinents. Però em reconec en l’espill de Carrère d’Encausse i per això avui m’interessa de destacar més el fons que no la forma: Espanya ha esdevingut en aquests deu anys un impossible per a Catalunya, per dir-ho com ho deien els eslovens al començament del conflicte amb Iugoslàvia. Si en algun moment l’autonomia o la federació havien estat uns possibles per a Catalunya dins Espanya avui ja no ho són. Són impossibles. I per això Catalunya cerca i cercarà els camins que la duguen a la fi d’aquest malviure i Espanya no farà res per trobar la concòrdia que invocava el vell catalanisme: només li queda la repressió com a argument. Repressió nua i crua, carnal: dilluns Jordi Cuixart i Jordi Sànchez compliran mil dies de presó. O repressió intel·lectual: discutir-nos i negar-nos les bases més elementals de la nostra raó de ser, com ara que som una nació o que tenim drets col·lectius o qualsevol tret de la nostra personalitat.

Sobre el futur, avui, no hi ha res escrit. Espanya ja és un impossible per a nosaltres, però ningú no ens regalarà la llibertat que ens mereixem i que necessitem. Ara, deu anys de procés a mi em donen molta confiança. Perquè he vist el nostre país pujar i baixar, triomfar i perdre, excel·lir i fer vergonya, però constate que els revolts no li han fet apartar mai la mirada de l’horitzó. Prova i error. Prova i error. I persistència. Qui vulga esborrar-se’n, per cansament, per desconfiança, per elitisme, per arrogància, pel que siga, naturalment que hi té dret. Però molts, perquè tinc la sensació que sóc tan solament un entre tants, continuarem empenyent avant aquest procés. Fins quan ja no serà necessari.

 

PS. Amb el vostre permís, i si no passa res de molt important, la setmana vinent descansaré de l’obligació diària de fer l’editorial.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.